L'home que va matar Francisco Franco
- Arriba a les llibreries 'Els ambaixadors', amb que Villaró es va endur l'últim Josep Pla
ESCALDES-ENGORDANY
- Villaró, la nit de Reis, amb el Josep Pla a la butxaca Foto: EL PERIÒDIC
Atenció: aquesta mena de ressenya conté spoilers. Ho sentim molt i ja ho havia advertit el mateix Villaró l'endemà d'endur-se el Josep Pla: difícil parlar d'Els ambaixadors, des d'avui mateix a les llibreries, sense rebentar la trama, el sofisticadíssim engranatge argumental que és aquest patracol de 600 pàgines –més la torna del dramatis personae: un centenar més per on desfilen els protes, els secundaris amb línia i també els terciaris que hi ensenyen de passada la poteta, com qui no vol la cosa, des d'Alexandre el Gran, el Cid i el general Custer, ho prometo, fins a Samaranch, Pau Casals i Esteve Albert, passant per –atenció– Aleksandr Grebènnikov, agent del NKVD, glups, i fill d'Ekaterimburg, que ens recorda a algú però que ara mateix no sabríem dir ben bé a qui. Per no parlar de Delfina Coma, la majordoma del rector d'Ordino –llegendària és poc quan s'arriba als 117 anys– que ja tenia un paper destacat a La selva moral i que es permet un cameo a la novel·la. N'hi ha cap a 300, de personatges, perquè se'n facin la idea. En fi, que si el lector vol afrontar amb la mirada neta i perplexa d'una nena d'onze mesos la lectura d'Els ambaixadors, ja ho pot deixar aquí mateix.
Si no té la pell tan fina i és dels nostres, potser li farà gràcia saber que Villaró –o el seu àlter ego, Esteve Farràs– no només es permet el luxe portentós de passar comptes amb Franco –vaja: el que no va aconseguir la voluntariosa però pelet inepta oposició, ni l'interior ni l'exterior– sinó que hi ressuscita alguns dels difunts més cèlebres dels anys de la República i la guerra civil espanyola: des de Primo de Rivera fins als germans Badia, passant per Andreu Nin i Josep Maria de Planes. Cap d'ells no mor de mala mort, en la ucronia de l'autor –bé, un dels Badia, sí, però després– sinó que sobreviuen a la guerra. A Planes li va de conya i toca el cel en arribar a director de La Vanguardia. Millor això, mal que li pesi a Salvador Sostres, que acabar a en una cuneta de l'Arrabassada. I no ens descuidéssim pas de Companys, el president màrtir, a qui Villaró perdona la vida, converteix en primer president de la República Catalana i li fa perdre les primeres eleccions de postguerra, com si fos un Churchill amb barretina. Però també procedeix en ocasions a la inversa i liquida sense manies Santiago Carrillo i Onésimo Redondo en data tan reculada com el 1935 deixant de passada la saca de Paracuellos sense el seu principal sospitós.
Però el que el lector es demanarà i ben legítimament és quina missió hipersecreta li encarrega la Generalitat al bon mossèn Farràs, l'autor material –atenció, spoiler– del sabotatge del Dragon Rapide que en aquesta història alternativa ens deixa sense Franco el 1936. La cosa va de bombes, ja els ho avancem. Resulta que al món segons Villaró la primera bomba atòmica no la van llançar els nord-americans sobre Hiroshima, sinó els soviètics sobre Hamburg; i n'hi va haver una segona, aquesta vegada al Japó, sí, però a Kyoto. Coses. A Hitler li va anar «del través d'un dit» –per dir-ho com l'autor– de tenir a punt el seu primer giny nuclear, que –ja que en parlem– s'hauria estrenat sobre Minsk. El cas és que els enginyers alemanys van tenir temps de desmantellar el laboratori on estaven a punt de culminar el projecte Götterfunken –L'espurna dels déus, que quedà molt wagnerià– i endur-se'l cap a Suècia. I d'aquí, és clar, passa a mans del pèrfid Sanjurjo –el Franco que no va poder ser, per entendre'ns– que arribat el moment no dubtarà a utilitzar-la contra els irredempts catalans. No pateixin, que no els rebentarem el final estricte, digne d'un episodi de Mision: Impossible, amb Josep Pla i l'estupenda, molt ària Adi Enberg convertits en improbables herois, i Tísner en persona –el d'Opoton el Vell– al rescat de l'heroic escamot; ni tampoc els alternatius: tres, per cert, un dels quals ben pròxim a l'escena apocalíptica de Terminator 2, i l'altre, una arcàdica i molt new age visió ubicada als paratges de Tor, cal suposar que sense el Sansa ni –sobretot– el Palanca pul·lulant per allí.
En fi, que Els ambaixadors planteja un prometedor exercici, els ho dèiem ara mateix, d'ucronia històrica –gènere que els anglosaxons dominen com ningú i que per això en diuen What if...?– que escombra sense manies cap a casa, alimenta de forma subtil l'esport nacional català –que no és ni la botifarra ni són els castellers ni és El gran dictat, sinó el victimisme– i que esquitxa el text amb una dosi XXL de referències històricoliteràries, estrafetes o no. I a més, hi ha la Caitlín. I una cosa molt trista que es diu Weltschmerz. No deixin de llegir fins que la descobreixin. Ens ho agrairan.
Per a més informació consulti l'edició en paper.
