• Tant si són 170km, com 112, 83 o 42, s'ha d'estar molt entrenat de cos i ment per un repte així

A l'esquerra, Jan Bartas (Ronda), i la a dreta els peus inflats amb les ungles negres de Nerea Martínez, tercera Foto: ÀLEX LARA

No són màquines... o sí, però el que sí tenen tots aquests malalts de l'esport i la muntanya són moltes hores de la seva vida invertides en preparar curses com les de l'AUTV . El cos al límit de l'esforç físic i del descans. Sobretot, del descans. Sigui en la Ronda, en el Mític o en el Celestrail, el repte de passar la nit sense dormir ja és prou com per admirar als corredors. «El meu objectiu era no passar més de dues nits en la muntanya», se sent dir entre el públic de la meta d'Ordino a un corredor dels 185 que van acabar la Ronda dels Cims.

L'últim en creuar ahir la línia d'arribada d'Ordino va ser Avi Lifschitz, amb més de 60 hores tot sol per les muntanyes. L'admiració davant d'una persona així no és mesura en quilos d'or. Els diners no valen res per a aquesta gent que només pensa en acabar, en continuar, en seguir viva per un objectiu que saben que no tindrà més premi que el personal.

Però no tots acaben, i en cap cas això és una derrota. D'exemples, centenars. Un, Jean Claude Montané, que a les 13 hores de cursa en la Ronda es va haver de retirar i ahir ballava a l'esbart de la Massana amb la consciència ben tranquil·la perquè cada corredor arriba fins a on pot. O els membres de la Ronda per la Infància, que no van assolir el repte i, amb tot, van rebre l'admiració general. Joan Vilana va dir adéu amb problemes estomacals, Xavi Comas per un genoll i Lluís Sanvicente per son. Només Edu Vergara va acabar, el 47è. Uns 9.000 euros recaptats pels nens i els cors plens. ¿Arribar a meta? Doncs sí, era l'objectiu, «però tornaré», deia ahir Sanvicente, que a la cabana dels Esparvers va entrar al sac de dormir i... «era a la línia de confort... vaig dir que ja no continuava, estava a gust i pensava més en els 40km que em quedaven que en els 120 que portava». Sanvicente va ser entre el segon i tercer gairebé tota l'estona, intercanviant la posició amb Domi Trastoy. «La gestió de la cursa va ser molt bona, però quan vaig entrar al sac de dormir el meu cos va manar: línia de confort, i prou», deia Sanvi. El cos pateix molt. Els músculs es bloquegen, els tendons es tensen, el cap no funciona, els peus... ungles morades com les de Nerea Martínez, tercera a la Ronda. Un drama de cossos posats al límit, i el públic que observa bocabadat en els diferents punts per observar el pas dels corredors.

I després arriben els que volen més. Els que acaben parlant de repetir tot i haver patit, o els que com Òscar Casal, guanyador de la Marató, volen més: «No descarto el Celestrail». Són màquines. De cap i cos. Tots. Del primer a l'últim.

Per a més informació consulti l'edició en paper.