• Moments d'emocions i també de crítics que sobrevolen la ment del corredor
• La lluita de la voluntat per acabar la Marató dels Cims

Un corredor de l'AUTV 2014. Foto: ÀLEX LARA

A mitja tarda del divendres, quan els primers corredors de la Ronda dels Cims van arribant a la Margineda, observo la situació ple d'admiració. Joan Vilana i Xavi Comas hi arriben amb un somriure per tothom, i seuen, i mengen, i riuen amb el fill de Comas, que li furta els macarrons al pare. Em sembla una imatge fantàstica, plena de força, però també m'avisa, mirant les cames brutes, les cares amb l'esforç acumulat, i la previsió del que els queda encara. Això serà dur.

Aquella nit dormo malament. Nerviós. A les sis de la matinada estic esmorzant com si s'acabés el món i a les vuit ja volem direcció Segudet, la primera pujada forta de la Marató dels Cims. 42km per davant. En l'ascensió, el silenci, les respiracions accelerades i el clac clac dels pals dels que m'envolten. Penso en els primers, que de segur han passat per aquí corrent. Corrent… quines bèsties.

Conservador, caminant, trotant només a les baixades, arribem al Serrat, on havia de començar la pujada fins el Quer i el refugi de Sorteny. En aquell punt, els dits dels peus es bloquegen. No arribaré: només 12km i ja amb problemes… és el primer cop dur. Llavors, trec els pals. Els necessitaré.

Però arribo a Sorteny i miro el fantàstic Estanyó enfront, amb el núvol i la humitat que cau, aquella meravellosa sensació de formar part d'això, i llavors en l'avituallament menjo tota la xocolata del món, bec un parell de gots d'aigua i coca-cola, agafo els pals, bufo i em dic: som-hi, tu pots.

L'ascens és màgic. Recordo els dies d'hivern amb raquetes, em ve al cap que queda molt i que el genoll m'omple de dubtes... però veig el núvol que vola per la força del vent i que llepa la muntanya, baixa i puja, sense amenaçar, mostrant la seva bellesa i força, deixant entrar el sol a estones banyant la falda de pedres, i quan em dono compte estic coronant Ferreroles direcció l'avituallament, abans d'iniciar la grimpada al Casamanya.

Torno a menjar encara amb un somriure en la boca en veure els músics sota la carpa. Fa fred i em fico roba, dono les gràcies als voluntaris que ens ofereixen tot el que demanem, i em llanço cap a dalt. La part de cordes és superable tot i la por a les altures que cadascun gestiona com pot, i quan corono l'helicòpter que filma puja just en el moment en què m'emociono amb el so del seu motor i la ventada quan surt del núvol. Segueixo: Casamanya, descens i el genoll que fa mal. I llavors, quan penso en abandonar al Coll d'Ordino, un amic que pujava en direcció contrària com a espectador m'anima. Sí que pots, em diu. I puc, no sé com, però puc. Faig el camí interparroquial d'Ordino animat, fins i tot corrent sentint en el meu interior la banda sonora de L'Últim Mohicà. Entro a meta. Estic destrossat però content. I no puc deixar de pensar en aquells del Celestrail, del Mític i de la Ronda, que encara són a la muntanya. Admirables.

Per a més informació consulti l'edició en paper.