Aquest és el títol del llibre que es presentarà divendres dia 15 a la Biblioteca de Sant Agustí. Editat per Edicions Salòria i tot i estar signat per l’Amadeu Gallart i jo mateixa, podem dir que és un llibre col·lectiu ja que dóna veu a d’altres persones que escriuen les seves vivències. Una gran part del que escrivim nosaltres és el resultat de converses amb  gent de la Seu que varem fer al Nice dintre del Centre d’Estudis de l’Alt Urgell entitat que cap a la meitat dels anys 90 del segle passat volia dignificar la vida col·lectiva i cultural de la Seu, per desgràcia la seva durada va ser efímera. Per tant ja fa temps que aquestes ratlles foren escrites  Si ens preguntem per què avui les fem publiques la resposta es clara: val més tard que mai i per què es important que una petita part de la memòria històrica d’una Seu grisa que sortia de la negror d’una guerra terrible sigui coneguda. 
 

El nostre treball no té la pretensió de ser una obra específicament  d’historiador. Simplement vol ser una aportació més al coneixement d’alguns dels fets que es varen viure a la nostra ciutat durant els anys de postguerra. Els vencedors de la guerra van imposar la seva força i a la Seu, com arreu, van pagar molts justos per pecadors culpant a gent innocent de crims que no havia comés. Foren represaliades totes les persones que d’una manera o altra havien tingut alguna relació amb la República  Es una pinzellada mes en el conjunt d’obres que treballen sobre la Seu alguns historiadors locals. He dit que no és una obra científica i és cert, però sí que vull ressaltar la paradoxa que l’obra presenta: Si per una banda és un treball sobre una època determinada de la vida de la nostra ciutat, per tant una aportació al coneixement d’unes vivències d’unes persones concretes veïnes de la Seu, amb algunes narracions molt dures de la repressió de la dictadura franquista. Per l’altra banda tenim la lluita per la continuïtat de l’Institut amb la narració del Sr, Payarols sobre tota la problemàtica del que ell n’anomena l’Edat Mitjana. Per tant si que es un llibre d’Història. Es veu clarament que hi havia la Seu dels vencedors i la dels vençuts. Els primers, a part de les Institucions polítiques, militars i religioses, tenien el seu quarter general a l’Hotel Mundial i els segons eren la majoria callada que gaudia el que podia dels petits avenços que la ciutat anava oferint. La paradoxa rau que al costat d’aquestes narracions hi trobem des d’anècdotes divertides (les de mossèn Naudí o la del coronel Porqueras), a realitats costumistes, com ara festes, sardanes, la ràdio o simplement narratives de les quotidianitats com el contraban o el futbol o l’inici de l’esquí a la Seu. Cal també ressaltar que no tota la ciutadania entre els que tallaven el bacallà eren falangistes de primera fila, doncs van intentar fer una revista anomenada Injerto, la qual no va agradar els  seus caps. De tota manera esperem que aquests retalls d’un temps no tan llunyà no tornin mai més.