En joc: Trumpenomics 1-New Normal 0
Poc després de la crisi de Lehman, es va estendre entre la comunitat inversora el terme de ‘New Normal’, o la nova normalitat. És un concepte associat al famosos gestors de bons, Bill Gross i Mohamed El-Erian, que intentaven definir les circumstàncies econòmiques que envoltarien l’economia global a partir del 2009.
Bàsicament, així com el terme de ‘GoldiLocks’ es va fer famós per identificar l’època daurada del capitalisme amb una inflació sota control, un entorn regulador lax i un increment del volum del sector financer i l’ús de derivats, el ‘New Normal’ hauria de venir marcat just pel contrari, i caracteritzat per un retorn esperat de tots els actius financers molt més baixos que les dues dècades passades.
Aquesta visió es basava en un entorn de creixement per sota de la mitjana dels últims anys, sota la premissa d’un despalanquejament massiu del sector privat, un augment de la regulació del sector financer i una pressió econòmica cap a la “desglobalització”.
El cert és que la ingent expansió monetària liderada per la Reserva Federal als EUA a través dels programes de compra de deute anomenats ‘quantitative easing’, després de la crisi del 2008 i seguida per la resta dels bancs centrals, ha alimentat un entorn de tipus d’interès extremadament baixos. El Japó, amb taxes d´inflació que van fregar gairebé el 0%, la crisi de deute perifèric a Europa i la desacceleració econòmica mundial, entre d’altres, han justificat aquestes polítiques a les principals economies desenvolupades.
Això ha provocat un impacte molt rellevant en l’assignació dels recursos financers de les empreses. Hi ha una percepció fonamentada d’una elevada ineficient assignació de recursos cap a activitats i negocis poc productius condicionada per aquesta immensa quantitat de diners que han fluït als mercats financers. Un clar exemple és l’augment de recompra d’accions per part de moltes companyies cotitzades.
Però aquesta circumstància també ha provocat una reassignació cap a actius amb un nivell de risc més elevat dels recursos financers dels individus que han intentat mantenir retorns similars als de l’època pre-crisi. La realitat actual ha acabat generant una obligada rebaixa en les expectatives dels retorns potencials i una certa disrupció del clàssic binomi risc/retorn a la cartera dels inversors.
La distribució d’actius clàssica ha quedat en entredit, després de més de 30 anys de guanys pràcticament sostinguts dels actius de renda fixa. Especialment estrambòtic és el cas dels individus que inverteixen en divisa EUR. En els últims anys, el deute dels principals governs amb una percepció més baixa de risc s’ha situat pràcticament a l’alçada del 0% o fins i tot per sota , com en el cas d’Alemanya i Suïssa. Això posa en dubte la capacitat d’aquests actius per descorelacionar o reduir el risc global d’una cartera. La construcció d’una proposta d’actius conservadora s’ha convertit en una tasca pràcticament de dimensions titàniques i descoratjadora, amb expectatives de retorn ínfimes seguint les pautes del disseny clàssic.
Ens situem ara en el passat 8 de novembre on vam viure un dels majors repunts dels últims anys de la corba de tipus d’interès dels EUA. De fet, no havíem vist res semblant des de l’anunci de la fi de les polítiques d’expansió monetària per part del sr Bernanke l’abril del 2013. El bo a 10 anys del tresor americà ha arribat al 2,35% a les últimes sessions des del mínim de l’1,32% del 6 de juliol d’aquest mateix any, l’equivalent a una caiguda de més del 7%. L’impacte al mercat de bons global ha estat immediat i ha provocat la major caiguda en un període de dues setmanes dels últims 26 anys.
Si sembla que l’escenari de fons no ha canviat, perquè s’ha produït aquesta caiguda tan brusca de la renda fixa?
La victòria de Donald Trump a les eleccions americanes ha servit d’excusa per alimentar una venda massiva al mercat de bons i ha obert les portes a un gir del ‘status quo’ actual. Tot i que, de moment, no s’esperen canvis massa significatius per part de la FED en termes de política monetària, el mercat ha descomptat el millor escenari de les polítiques fiscals anunciades per la nova administració republicana. És a dir, un increment de la despesa governamental amb l’objectiu d’activar el consum i l’economia domèstica. Això també ha provocat un repunt, de moment, de les expectatives d’inflació.
Ja s’han viscut situacions de repunt dels tipus d’interès amb anterioritat, i la veritat és que no hi ha prou elements per saber si ens trobem davant un canvi de cicle. El món segueix creixent a un ritme baix, i serà difícil generar inflació. Sinó, que li preguntin al primer ministre japonès…
El què sí és probable és que es mantingui la incertesa, i un període d’espera per esbrinar si encara hi ha actius que s’han d’ajustar a un preu nou més adequat a un canvi real de les expectatives que s’han generat.
Certament s’obrirà una finestra per a què els inversors, i en concret alguns agents importants de mercat com els plans de pensions i asseguradores, puguin tornar a recuperar les inversions de renda fixa a llarg termini com a element central. Això els hauria de permetre novament compensar les seves obligacions amb un marge d’actuació més ampli sense haver d’incrementar el risc amb actius menys ortodoxes, i també per a què les entitats financeres puguin iniciar un nou cicle del negoci financer clàssic aprofitant l’increment del diferencial entre el curt i el llarg termini, és a dir, de la pendent de les corbes de tipus d’interès.
Tot sembla indicar que en algun moment haurem de sortir d’aquesta perversió d’expansió monetària gairebé infinita. Però sembla que encara som lluny d’una normalització. Potser viurem en aquesta ‘New normal’ com diuen durant força temps. El que sí sabem és que si no es produeix un canvi de fons d’aquest entorn l’inversor seguirà obligat a prendre més riscos per obtenir retorns significatius. Són les conseqüències d’haver mantingut tant de temps unes polítiques monetàries extremadament laxes.
Probablement els bancs centrals van evitar el col·lapse del sistema, però ara haurem d’afrontar un repte tant o més complex: sortir de l’espiral de dependència d’injecció monetària i intentar recuperar, si és possible, la verdadera normalitat del sistema econòmic i financer.
Bàsicament, així com el terme de ‘GoldiLocks’ es va fer famós per identificar l’època daurada del capitalisme amb una inflació sota control, un entorn regulador lax i un increment del volum del sector financer i l’ús de derivats, el ‘New Normal’ hauria de venir marcat just pel contrari, i caracteritzat per un retorn esperat de tots els actius financers molt més baixos que les dues dècades passades.
Aquesta visió es basava en un entorn de creixement per sota de la mitjana dels últims anys, sota la premissa d’un despalanquejament massiu del sector privat, un augment de la regulació del sector financer i una pressió econòmica cap a la “desglobalització”.
El cert és que la ingent expansió monetària liderada per la Reserva Federal als EUA a través dels programes de compra de deute anomenats ‘quantitative easing’, després de la crisi del 2008 i seguida per la resta dels bancs centrals, ha alimentat un entorn de tipus d’interès extremadament baixos. El Japó, amb taxes d´inflació que van fregar gairebé el 0%, la crisi de deute perifèric a Europa i la desacceleració econòmica mundial, entre d’altres, han justificat aquestes polítiques a les principals economies desenvolupades.
Això ha provocat un impacte molt rellevant en l’assignació dels recursos financers de les empreses. Hi ha una percepció fonamentada d’una elevada ineficient assignació de recursos cap a activitats i negocis poc productius condicionada per aquesta immensa quantitat de diners que han fluït als mercats financers. Un clar exemple és l’augment de recompra d’accions per part de moltes companyies cotitzades.
Però aquesta circumstància també ha provocat una reassignació cap a actius amb un nivell de risc més elevat dels recursos financers dels individus que han intentat mantenir retorns similars als de l’època pre-crisi. La realitat actual ha acabat generant una obligada rebaixa en les expectatives dels retorns potencials i una certa disrupció del clàssic binomi risc/retorn a la cartera dels inversors.
La distribució d’actius clàssica ha quedat en entredit, després de més de 30 anys de guanys pràcticament sostinguts dels actius de renda fixa. Especialment estrambòtic és el cas dels individus que inverteixen en divisa EUR. En els últims anys, el deute dels principals governs amb una percepció més baixa de risc s’ha situat pràcticament a l’alçada del 0% o fins i tot per sota , com en el cas d’Alemanya i Suïssa. Això posa en dubte la capacitat d’aquests actius per descorelacionar o reduir el risc global d’una cartera. La construcció d’una proposta d’actius conservadora s’ha convertit en una tasca pràcticament de dimensions titàniques i descoratjadora, amb expectatives de retorn ínfimes seguint les pautes del disseny clàssic.
Ens situem ara en el passat 8 de novembre on vam viure un dels majors repunts dels últims anys de la corba de tipus d’interès dels EUA. De fet, no havíem vist res semblant des de l’anunci de la fi de les polítiques d’expansió monetària per part del sr Bernanke l’abril del 2013. El bo a 10 anys del tresor americà ha arribat al 2,35% a les últimes sessions des del mínim de l’1,32% del 6 de juliol d’aquest mateix any, l’equivalent a una caiguda de més del 7%. L’impacte al mercat de bons global ha estat immediat i ha provocat la major caiguda en un període de dues setmanes dels últims 26 anys.
Si sembla que l’escenari de fons no ha canviat, perquè s’ha produït aquesta caiguda tan brusca de la renda fixa?
La victòria de Donald Trump a les eleccions americanes ha servit d’excusa per alimentar una venda massiva al mercat de bons i ha obert les portes a un gir del ‘status quo’ actual. Tot i que, de moment, no s’esperen canvis massa significatius per part de la FED en termes de política monetària, el mercat ha descomptat el millor escenari de les polítiques fiscals anunciades per la nova administració republicana. És a dir, un increment de la despesa governamental amb l’objectiu d’activar el consum i l’economia domèstica. Això també ha provocat un repunt, de moment, de les expectatives d’inflació.
Ja s’han viscut situacions de repunt dels tipus d’interès amb anterioritat, i la veritat és que no hi ha prou elements per saber si ens trobem davant un canvi de cicle. El món segueix creixent a un ritme baix, i serà difícil generar inflació. Sinó, que li preguntin al primer ministre japonès…
El què sí és probable és que es mantingui la incertesa, i un període d’espera per esbrinar si encara hi ha actius que s’han d’ajustar a un preu nou més adequat a un canvi real de les expectatives que s’han generat.
Certament s’obrirà una finestra per a què els inversors, i en concret alguns agents importants de mercat com els plans de pensions i asseguradores, puguin tornar a recuperar les inversions de renda fixa a llarg termini com a element central. Això els hauria de permetre novament compensar les seves obligacions amb un marge d’actuació més ampli sense haver d’incrementar el risc amb actius menys ortodoxes, i també per a què les entitats financeres puguin iniciar un nou cicle del negoci financer clàssic aprofitant l’increment del diferencial entre el curt i el llarg termini, és a dir, de la pendent de les corbes de tipus d’interès.
Tot sembla indicar que en algun moment haurem de sortir d’aquesta perversió d’expansió monetària gairebé infinita. Però sembla que encara som lluny d’una normalització. Potser viurem en aquesta ‘New normal’ com diuen durant força temps. El que sí sabem és que si no es produeix un canvi de fons d’aquest entorn l’inversor seguirà obligat a prendre més riscos per obtenir retorns significatius. Són les conseqüències d’haver mantingut tant de temps unes polítiques monetàries extremadament laxes.
Probablement els bancs centrals van evitar el col·lapse del sistema, però ara haurem d’afrontar un repte tant o més complex: sortir de l’espiral de dependència d’injecció monetària i intentar recuperar, si és possible, la verdadera normalitat del sistema econòmic i financer.