Quina és la pregunta que consideren més inquietant: em preocupen els meus diners? O, m’estic ocupant prou dels meus diners?
Parlar de diners avui és parlar de la moneda única. Alguns inversors estarien d’acord amb mi si afirmés que el nostre principal risc és l’euro?
Alguns polítics de la nostra regió econòmica situen l’euro en el centre de les nostres misèries i estan venent la idea que amb una moneda pròpia que poguessin devaluar es podria ajudar al creixement i creuen que el seu país estaria millor fora de l’euro. És això cert?
El que abans era un suposició ara és una realitat al Regne Unit. Els economistes estan estudiant què ha aconseguit el Regne Unit amb la sortida de la zona econòmica, què ha provocat una caiguda de la lliura esterlina de quasi el 17% des de novembre de 2015. És cert que la Gran Bretanya està tenint un petit repunt en les exportacions, però l’increment del preu de les importacions està afectant al poder adquisitiu de les llars britàniques i, en conseqüència, està afectant al consum intern. Alguns economistes han predit que els anglesos perdran en 10 anys un 20% del seu poder adquisitiu, és a dir, que passaran de tenir una renda per capità d’un ciutadà francès a tenir la d’un ciutadà espanyol, bastant menor que el primer. És possible que acabin anant de vacances a Grècia, si continuen en aquesta direcció.
Així bé, sembla que sortir de l’euro no és un bon negoci per a l’economia, però potser mantenir-s’hi com a inversor tampoc és tan rentable. Us convido a examinar-ho.
Intentem fer un diagnòstic. De què pateix exactament l’euro? D’una part, de manca de solidaritat del estats membres. Davant de ‘shocks’ de producció, com podrien ser una pujada forta del preu del petroli o una caiguda de la demanda puntual, les unions econòmiques sòlides, com els Estats Units, Canadà o Alemanya, han aconseguit històricament absorbir fins a un 80% de l’impacte en el creixement: el 15% és absorbit per l’estat federal amb rebaixes d’impostos federals i una major inversió pública, el 65% restant és absorbit pels mercats de capital que aprofiten l’entrebanc econòmic per comprar a baix preu.
En canvi l’Eurozona és una unió econòmica feble. En part, per què no existeixen les transferències fiscals entre els estats membres. És a dir, els estats rics com Alemanya no ajuden els estats pobres com Portugal. L’actitud d’Alemanya seria impensable dins dels Estats Units d’Americà. Seria com si Californià hagués denegat l’ajuda federal per salvar la Ford i General Motors en la crisi de la industria de l’automòbil americana de 2008.
En l’estat actual de les coses, els estats forts d’Europa volen els avantatges de la unió, però no volen acudir quan venen maldades, per això avui no estem davant dels Estats Units d’Europa sinó de la Zona Euro. Com indica el seu nom, el fet principal és que comparteixen l’euro, que no és mala cosa, però no deixen de ser una zona econòmica on les desigualtats entre europeus cada dia són més grans. Que cadascú tregui les seves conclusions sobre el final de la història.
D’altra part, el patiment de l’euro es basa en el fet que els estats pobres no han fet els deures pressupostaris. No han aprofitat la recessió i els tipus a zero per reduir el deute. El total del pagament en interessos de l’Estat italià és del 3 % del seu producte interior brut. Espanya no està gaire lluny, al voltant del 2,5 %, i això que els tipus del deute sobirà estan intervinguts a la baixa pel Banc Central Europeu.
En definitiva, en la situació actual és difícil pujar el tipus del diner sense crear una segona onada de crisi del deute sobirà dels estats del sud. La gran pregunta és: fins a quin punt els estats rics estan disposats a tensar la corba sense ser solidaris? Seran capaços de pujar els tipus encara que això perjudiqui als estats pobres?
Hi ha dues raons de pes que ens haurien de preocupar. Primera, estem en una unió econòmica feble que no és solidària i és fràgil davant dels canvis econòmics; segona, aquesta unió està composta d’estats endeutats que fan difícil una pujada del tipus d’interès. Són dues raons de pes per ocupar-se dels nostres diners.. Ara, més que mai, l’inversor basat en euros té incentius per diversificar les seves divises d’inversió.
El dòlar americà és una aposta segura, però altres divises també podrien ser interesants. Principalment divises amb tipus d’interès positius i més avançats en cicle econòmic com podrien ser el dòlar australià o el zolty polonès.
El problema no sembla que sigui la moneda, sinó els estats que no s’entenen...
Director de Producte i Distribució Global. Andbank