La renda bàsica universal: una utopia o una amenaça real per a les pensions?
És probable que per a molts europeus la fallida del banc d’inversió Lehman Brothers hagi marcat un abans i un després en la seva vida. Intentaré explicar-me. Els excessos dels anys 90 i de l’inici de segle van ser tan grans que vàrem passar molt a prop d’una altra gran depressió com la del 1929. En breu farà deu anys de l’inici de la crisi econòmica i, mirant cap a enrere, crec que seria just donar gràcies als bancs centrals que han sabut reaccionar amb creativitat en una situació força desesperada. Malauradament, la por al col·lapse s’ha fet servit en nom del capitalisme neoliberal, mantenint els salaris baixos potser més temps del necessari. Diversos estudis han confirmat que la crisi econòmica ha fet al ric més ric i al pobre més pobre.
Avui, després de deu anys de sacrificis de la classe mitja, la recuperació econòmica és sòlida i la confiança empresarial torna a estar al màxim, però la pobresa és un dels majors desafiaments de la zona euro. Entorn de 56 milions de persones, un 17% de la població europea, viu sota el llindar de la pobresa, és a dir, amb rendes inferiors al 60% del salari mig, inclús després de tenir en compte les ajudes socials. Com hem arribat fins aquí?
El sistema de protecció social europeu es va dissenyar en el seu dia per protegir millor la gent gran a expenses d’altres sectors de la societat. Justament, els ciutadans que han estat més exposats per la crisi son les persones que ja eren pobres, les persones sense treball i les famílies joves o uniparentals. Segons dades d’Eurostat, en la categoria d’europeus entre 20 i 29 anys, el percentatge de pobres ha passat del 16% al 21% entre el 2007 i el 2015. Mentrestant, en la categoria de més de 65 anys, els pobres han disminuït del 19% al 14%. Fins a quin punt es pot sostenir una societat quan aquesta no crea oportunitats pels seus joves?
Estem vivint anys de canvi, on els avanços tecnològics com la robòtica i la intel·ligència artificial estan amenaçant fins i tot les feines més qualificades, i els polítics estan patint força a l’hora d’honorar les seves promeses de creació de llocs de treball i garantir nivells decents de qualitat de vida per a tothom. Segons dades de Arntz et al (2016), dins la unió europea, el 10% dels llocs de treball estan en risc de ser completament automatitzats a deu anys vista i el 40% del llocs de treball veuran algunes de les seves tasques automatitzades. Segurament aquest és el principal motiu de per què un debat profund sobre la renda bàsica universal pot arribar a ser important.
Finlàndia ha llançat un programa experimental de renda bàsica universal de 20 milions d’euros, alguns ajuntaments de Dinamarca també estan fen proves en temps real. Al país veí, Benoit Hamon, gran perdedor de les eleccions presidencials franceses, va intentar jugar aquesta carta, però sense èxit. Algunes empreses alemanyes han creat uns mini projectes per compensar els treballadors que s’han quedat marginats per les tecnologies o per evitar moviments socials de protesta contra la revolució digital. Suïssa va realitzar un referèndum vinculant al juny de 2016 en el que proposava una renda bàsica universal de 2.500 CHF al mes. Aquests antecedents fan que pensar. És possible un futur que no necessitem d’una feina per viure? És viable aconseguir ingressos a canvi de res, a canvi d’existir, a canvi de consumir? És ètic? Paradoxalment, des d’un punt de vista econòmic, el que podríem esperar d’una redistribució justa dels guanys en productivitat que està creant la robotització i la digitalització de l’economia mundial és, justament, que els humans treballem menys.
Si entrem a estudiar la viabilitat econòmica d’una renda universal hem de començar per analitzar en què es gasten els diners els Estats. Les despeses socials de la zona euro, incloent les pensions, prestació d’atur, prestacions familiars i d’habitatge suposen més del 20% del PIB en molts països, per exemple entorn del 24% a França i entorn del 17% a Espanya. El model social europeu es composa de dos tipus de proteccions: les proteccions que podríem anomenar d’assegurança i les prestacions assistencials. En el primer tipus, trobem el cor del model social europeu: la prestació d’atur i les pensions. En el segon, trobem l’assistència social, que es considera la última xarxa de seguretat individual destinada a mantenir un nivell de vida acceptable, en prioritat gent gran, persones sense feina, pares solters i persones dependents.
L’assistència social és el més similar a la renta bàsica universal. Un dels inconvenients és que crea el que s’anomena la trampa del pobre. Els treballadors que cobren poc tenen pocs incentius per incrementar els seus ingressos per sobre del llindar on reben ajudes socials. En cas que la seva situació econòmica millorés, deixarien de cobrar les ajudes, per tant, automàticament tindrien més dificultats per a subsistir. Si la millora salarial no és superior a les ajudes socials, l’esforç de millora salarial no es veu recompensat econòmicament.
Avui en dia, el problema ja no està únicament en trobar maneres de redistribuir millor la riquesa sinó d’estudiar maneres de garantir nivells de rendes acceptables per a tots. La vulnerabilitat ja no està relacionada amb l’edat, sinó amb la tecnologia i la formació.
No cal ser un geni , per entendre que el principal desavantatge de la renta bàsica és el cost. Suposem l’escenari més extrem on totes les prestacions, incloses les pensions, són reemplaçades per una renda bàsica. Si garantíssim a cada ciutadà de més de 20 anys una mensualitat aquesta seria de 1.230 euros per a un danès i 400 euros per a un espanyol, segons dades de l’Eurostat correspondria entre un 88% y 60% del llindar de pobresa dels respectius països.
Alguns Varis economistes sembla que coincideixen en què el suport a la gent gran està sent en alguns països un pessic massa gran del pastís, encara que això no agradi gens a un col·lectiu que encara són majoria en les urnes, els Babyboomers. Alguns economistes suggereixen destinar part d’aquests recursos a altres grups com les famílies joves i els més pobres.
Que en trauria d’aquestes reflexions? Doncs que no comptaria gaire en tenir una prestació de pensió publica generosa d’aquí a deu anys. És possible que cada individu s’hagi de plantejar planificar la seva pròpia pensió seriosament a partir dels 40. En un escenari de reducció de llocs de treball, serà difícil treballar fins als 67 o 68 anys. Aprofitaria per invertir a partir d’avui en empreses que es beneficiïn de la digitalització i l’automatització i la potencial reducció de ma d’obra. Mentre no hi hagi una taxa per a cada robot/ordenador, estan destinades a ser les empreses líder en costos del futur. Sinó ens paguen la pensió els estats, almenys que ens la paguin els robots.
Director de Productes i Distribució, Andbank
Avui, després de deu anys de sacrificis de la classe mitja, la recuperació econòmica és sòlida i la confiança empresarial torna a estar al màxim, però la pobresa és un dels majors desafiaments de la zona euro. Entorn de 56 milions de persones, un 17% de la població europea, viu sota el llindar de la pobresa, és a dir, amb rendes inferiors al 60% del salari mig, inclús després de tenir en compte les ajudes socials. Com hem arribat fins aquí?
El sistema de protecció social europeu es va dissenyar en el seu dia per protegir millor la gent gran a expenses d’altres sectors de la societat. Justament, els ciutadans que han estat més exposats per la crisi son les persones que ja eren pobres, les persones sense treball i les famílies joves o uniparentals. Segons dades d’Eurostat, en la categoria d’europeus entre 20 i 29 anys, el percentatge de pobres ha passat del 16% al 21% entre el 2007 i el 2015. Mentrestant, en la categoria de més de 65 anys, els pobres han disminuït del 19% al 14%. Fins a quin punt es pot sostenir una societat quan aquesta no crea oportunitats pels seus joves?
Estem vivint anys de canvi, on els avanços tecnològics com la robòtica i la intel·ligència artificial estan amenaçant fins i tot les feines més qualificades, i els polítics estan patint força a l’hora d’honorar les seves promeses de creació de llocs de treball i garantir nivells decents de qualitat de vida per a tothom. Segons dades de Arntz et al (2016), dins la unió europea, el 10% dels llocs de treball estan en risc de ser completament automatitzats a deu anys vista i el 40% del llocs de treball veuran algunes de les seves tasques automatitzades. Segurament aquest és el principal motiu de per què un debat profund sobre la renda bàsica universal pot arribar a ser important.
Finlàndia ha llançat un programa experimental de renda bàsica universal de 20 milions d’euros, alguns ajuntaments de Dinamarca també estan fen proves en temps real. Al país veí, Benoit Hamon, gran perdedor de les eleccions presidencials franceses, va intentar jugar aquesta carta, però sense èxit. Algunes empreses alemanyes han creat uns mini projectes per compensar els treballadors que s’han quedat marginats per les tecnologies o per evitar moviments socials de protesta contra la revolució digital. Suïssa va realitzar un referèndum vinculant al juny de 2016 en el que proposava una renda bàsica universal de 2.500 CHF al mes. Aquests antecedents fan que pensar. És possible un futur que no necessitem d’una feina per viure? És viable aconseguir ingressos a canvi de res, a canvi d’existir, a canvi de consumir? És ètic? Paradoxalment, des d’un punt de vista econòmic, el que podríem esperar d’una redistribució justa dels guanys en productivitat que està creant la robotització i la digitalització de l’economia mundial és, justament, que els humans treballem menys.
Si entrem a estudiar la viabilitat econòmica d’una renda universal hem de començar per analitzar en què es gasten els diners els Estats. Les despeses socials de la zona euro, incloent les pensions, prestació d’atur, prestacions familiars i d’habitatge suposen més del 20% del PIB en molts països, per exemple entorn del 24% a França i entorn del 17% a Espanya. El model social europeu es composa de dos tipus de proteccions: les proteccions que podríem anomenar d’assegurança i les prestacions assistencials. En el primer tipus, trobem el cor del model social europeu: la prestació d’atur i les pensions. En el segon, trobem l’assistència social, que es considera la última xarxa de seguretat individual destinada a mantenir un nivell de vida acceptable, en prioritat gent gran, persones sense feina, pares solters i persones dependents.
L’assistència social és el més similar a la renta bàsica universal. Un dels inconvenients és que crea el que s’anomena la trampa del pobre. Els treballadors que cobren poc tenen pocs incentius per incrementar els seus ingressos per sobre del llindar on reben ajudes socials. En cas que la seva situació econòmica millorés, deixarien de cobrar les ajudes, per tant, automàticament tindrien més dificultats per a subsistir. Si la millora salarial no és superior a les ajudes socials, l’esforç de millora salarial no es veu recompensat econòmicament.
Avui en dia, el problema ja no està únicament en trobar maneres de redistribuir millor la riquesa sinó d’estudiar maneres de garantir nivells de rendes acceptables per a tots. La vulnerabilitat ja no està relacionada amb l’edat, sinó amb la tecnologia i la formació.
No cal ser un geni , per entendre que el principal desavantatge de la renta bàsica és el cost. Suposem l’escenari més extrem on totes les prestacions, incloses les pensions, són reemplaçades per una renda bàsica. Si garantíssim a cada ciutadà de més de 20 anys una mensualitat aquesta seria de 1.230 euros per a un danès i 400 euros per a un espanyol, segons dades de l’Eurostat correspondria entre un 88% y 60% del llindar de pobresa dels respectius països.
Alguns Varis economistes sembla que coincideixen en què el suport a la gent gran està sent en alguns països un pessic massa gran del pastís, encara que això no agradi gens a un col·lectiu que encara són majoria en les urnes, els Babyboomers. Alguns economistes suggereixen destinar part d’aquests recursos a altres grups com les famílies joves i els més pobres.
Que en trauria d’aquestes reflexions? Doncs que no comptaria gaire en tenir una prestació de pensió publica generosa d’aquí a deu anys. És possible que cada individu s’hagi de plantejar planificar la seva pròpia pensió seriosament a partir dels 40. En un escenari de reducció de llocs de treball, serà difícil treballar fins als 67 o 68 anys. Aprofitaria per invertir a partir d’avui en empreses que es beneficiïn de la digitalització i l’automatització i la potencial reducció de ma d’obra. Mentre no hi hagi una taxa per a cada robot/ordenador, estan destinades a ser les empreses líder en costos del futur. Sinó ens paguen la pensió els estats, almenys que ens la paguin els robots.
Director de Productes i Distribució, Andbank