PUBLICITAT

Un remolí d’emocions argentines que es diu Andorra

A vegades tornar és més difícil que anar-te’n, sobretot si el lloc on has anat es queda amb un trosset del teu cor, com m’ha passat a mi amb la meva primera experiència com a temporera a Andorra. En antropologia, aquest símptoma té un nom: el famós Shock Cultural. Això només se sent després de viure en dos països diferents i es tracta d’aquest impacte que es produeix quan et topes amb una cultura diferent a la teva. Aquest xoc sol ser fort, però està a les mans de cada persona decidir si juga a favor o en contra. O, millor dit, depèn de cada persona escollir en quina fase del Shock Cultural es queda. 
L’antropòleg canadenc Kalervo Oberg va diferenciar les quatre etapes d’aquest síndrome que jo les associo amb les relacions interpersonals. La primera, enamorament: un idealitza tot el que veu. La segona, l’angoixa que se sent a partir de la comparació del que s’ha viscut en les dues situacions socials; orientació: quan es comprenen les normes culturals del lloc. I, finalment, l’amor: quan un accepta la seva nova societat tal com és. 
Però tot això es pot invertir quan un torna al seu país d’origen. Després d’haver-te acostumat a una altra cultura apareixen dues noves fases: idealització (i selecció de totes les coses bones recentment viscudes) i expectativa (l’espera que tot estigui igual que quan vas partir). Clarament això provoca ansietat com a resposta anticipada a tots els estímuls externs que no podem controlar. El que sí que podem controlar és la nostra manera de processar tot el viscut, i per què no, escriure’n. 
Cada cap d’any, arriben al principat d’Andorra milers d’argentins en recerca de noves experiències, millor qualitat de vida, iniciació en esports hivernals, intercanvi cultural o canvis personals que es basen en els diferents objectius que un es proposa tant a Argentina com a Andorra. Com les persones, els països no han de comparar –especialment si es tracta d’Andorra i l’Argentina, dues nacions plenes de cultura, natura i energia– aquestes són només algunes de les raons del perquè del boom conegut com argentins a Andorra. 
La diferència més evident que et mencionen tots els andorrans que t’agafen en fer autoestop és el fenomen de les estacions, quan al país de l’hemisferi sud arriba a fer 40 graus, al Nord, les temperatures estan sota zero i, mentre a les grans ciutats argentines crema el ciment, les muntanyes andorranes estan entapissades de neu. 
Una causa històrica és el vincle entre Europa i Amèrica. Al Segle XIX, van venir milions d’europeus a «fer-se Amèrica» i créixer material i econòmicament. En aquest segle, segueixen venint, però són més els argentins que van a «fer-se l’Europa». 
El salari és un de les motivacions, ja que a Andorra un cambrer pot guanyar 1.200 euros, és a dir 32.000 pesos argentins, el doble (o triple) del que guanyaria al seu país natal. La seguretat és un altre motiu clau pel qual un argentí pot deixar la seva ciutat. Està clar que és més fàcil protegir 80 mil habitants en 468 km² que 45 milions en 2.780.400 km² però, lamentablement, a l’Argentina, la inseguretat és un seriós problema que afecta les seves 23 províncies. 
Pel que fa a l’oferta cultural, al país sud-americà és molt més àmplia que la d’Andorra, però mentre hi hagi neu, els argentins es diverteixen més a les pistes que en els museus.
L’esport d’hivern en els dos països atrau milions de turistes per any. Així, mentre que Argentina té les millors estacions d’esquí situades al sud de l’Equador, Andorra és el major domini esquiable del sud d’Europa. És per això, també, la mútua admiració entre els seus esquiadors. Una altra similitud rellevant és que les dues societats són molt treballadores, curioses i cultes, per això, entre argentins i andorrans ens entenem. 
Fins l’últim dia de temporada encara queden treballant temporers de diferents parts del món, el que posa de manifest com n’és de cosmopolita el Principat, ple de portuguesos, francesos, espanyols, marroquins, uruguaians, xilens i, per descomptat, argentins. Tots aquests milers de joves en la mateixa sintonia em demostren, un cop més, que la globalització és això: ja no hi ha distàncies geogràfiques, sinó llocs amb trossets de cors universals com és, per a mi, Andorra. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT