PUBLICITAT

De mascotes i incivisme

Beneïda pluja! Sembla mentida que sigui jo qui ho digui, tenint en compte que prefereixo el sol i el bon temps i més si estem en campanya electoral i els periodistes ens hem de passar el dia amunt i avall. Però després de tants dies sense pluja, la veritat és que s’agraeix veure aigua lliscant carrer avall i que l’endemà, quan el xàfec ha passat i torna a sortir el sol, comprovar que, ni que sigui per unes hores, el recorregut habitual de casa cap a la feina el podré fer sense tifes ni rastres d’orins. Quin plaer no haver d’estar pendent de cada passa per si trepitges el regalet indesitjat del dia! A vegades em pregunto si soc l’única persona al món a qui li genera fàstic veure les taques fosques i desagradables que dibuixen rastres de punta a punta de vorera o que ennegreixen la base de fanals, baranes o qualsevol element del mobiliari urbà.


He de reconèixer la tasca que es fa des del servei de neteja dels comuns. Parlaré especialment d’Andorra la Vella, on visc i on faig més desplaçament. Quan a l’inici del mandat vaig sentir el conseller responsable d’Higiene i Medi Ambient, David Astrié, parlar dels plans intensius de neteja, he de confessar que vaig ser escèptica. Per què de cop i volta m’havia de creure que la situació podia canviar? I el primer dia que em vaig despertar pel soroll insoportable d’un operari netejant les voreres amb una màquina d’altra pressió crec que em vaig recordar del conseller i de part de la seva família! Però certament, l’operació neteja ha donat fruits. 


En canvi, he de confessar que no sé si estic tan satisfeta d’aquesta mesura de ruixar amb aigua els orins. S’ha aconseguit que la gent faci cas, pràcticament a tothom qui trobo passejant un gos va amb l’ampolleta. Però el resultat? Les taques negres que s’escampen que comentava abans. Com se sol dir, no sé si es pitjor el remei o la malaltia. Segurament, però, el fet de diluir amb aigua facilita, després, la neteja. O, en dies de pluja, fa més fàcil que el terra torni a lluir una mica més.


Però el problema de fons continua sent sempre el mateix. El civisme o millor dit, l’incivisme. Tot i els esforços humans i econòmics (aquesta setmana el comú de Sant Julià tornava a fer una crida al civisme recordant que es destinen més de 57.000 euros mensuals a tasques d’higiene), encara pots veure qui passeja el gos i dissimula, com si no hi fos, quan l’animal fa les seves necessitats al bell mig del carrer. 


És que els que tenen animals i els que no en tenim, tenim conceptes diferents sobre el civisme, la neteja o el fàstic? Si en comptes de ser el passeig del riu o qualsevol altre carrer o parc, fos el menjador de casa seva, permetrien el mateix? Ho sento però no ho entendré mai! Per posar un exemple. Zona de la Dama de Gel. Sota el vial que va cap al túnel del Pont Pla, on s’uneix l’avinguda Fiter i Rossell amb la Doctor Mitja Vila. Per dir-ho finament, diré que és un dels punts negres del meu recorregut diari de casa a la feina. 


Just allí el comú d’Andorra la Vella hi va instal·lar un dels tòtems perquè els gossos hi orinin, però no veig mai ningú que l’utilitzi. En canvi, tot l’entorn fa pena, per no dir fàstic. I a l’estiu, sobretot, la pudor és notable. No vull generalitzar, però és que quan cada dia passes per allí, al final perds la paciència.


Espero amb candeletes el dia que pugui passejar tranquil·lament, sense haver de superar una cursa d’obstacles per evitar tornar amb el regalet a la sola de la sabata. El dia que els infants puguin jugar als parcs tranquil·lament sense por a què trepitgin quelcom indesitjat, o que un de petit et torni amb una sorpresa entre les mans. El dia que quan torni tard cap a casa, no hagi de patir perquè el pàrquing del Parc Central s’ha convertit en la zona d’esbarjo dels animals del barri i em trobi gossos que gairebé són més grossos que jo corrent desbocats d’una banda a l’altra sense que el seu amo sigui a temps a reaccionar si l’animal decideix mossegar-me. 
En fi, el dia en què el civisme s’imposi i tots plegats recordem que vivim en societat, que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre i que per tant, si jo vull tenir un gos està molt bé, però també he de respectar aquells a qui no li agraden, els provoquen al·lèrgia o directament els generen pànic. 


I demanaria, també, que quan algú es queixi perquè potser el comú no pot destinar no sé quants diners a ves a saber quina història, que pensi que potser és perquè abans se’ls ha hagut de gastar netejant tot allò que una minoria d’incívics ha decidit deixar fet un desastre.  
Periodista

Comenta aquest article

PUBLICITAT