No tot és blanc o negre
Començant a redactar aquest article, he pensat... no sé per què m’esforço, ja que ningú no el llegirà... Doncs bé, això mateix m’ha inspirat per parlar sobre el pensament polaritzat o dicotòmic, un terme introduït pel psicòleg Albert Ellis per explicar la tendència que tenen les persones a veure i interpretar el món en termes absoluts, sense tenir en compte graus intermedis. És de dia o és de nit, pensem amb el cor o amb el cervell, tot o res, ningú o tothom, etc. Quan això es trasllada a experiències personals, es converteix en creences errònies que condueixen a estats d’ànim disfuncionals. Per exemple: em faria molt feliç si tothom llegís el meu article i molt trista que ningú ho fes.
No vull parlar d’alteracions psicològiques sinó del reflex d’aquesta tendència en la societat i més concretament en la política. De fet, dins d’aquest últim àmbit, existeix el terme polarització com el procés que divideix l’opinió pública en dos extrems i com a conseqüència les veus moderades perden poder o influència.
No és el meu objectiu entrar a analitzar aquests termes més tècnicament però sí obrir el debat sobre si tendir als extrems està portant a la societat a ser més simple. Una societat que no pensi, que no dubti. Donant per fet que si un no està d’acord amb una determinada posició, necessàriament ha d’optar pel seu oposat. Posant en evidència a aquelles persones que puguin tenir dubtes, catalogant-les com a insegures, contradictòria o fins i tot sospitosa. Per tant, inevitablement, la mateixa cultura ens empeny a simplificar les nostres decisions, a no ser curosos a l’hora d’analitzar diferents opcions, a ser radicals i decisius, a no dubtar.
Els resultats electorals són un clar reflex d’aquesta dicotomia. Si un no és demòcrata, automàticament és socialista, tot i haver-hi altres opcions. A més, reflexionar sobre altres alternatives requereix un esforç que necessàriament obliga a l’individu a qüestionar-se el tot o res, el blanc o negre, dreta o esquerra; i això com he comentat abans, no està ben vist.
Tot això ja ho va deixar escrit el filòsof Descartes, en el Discurs del mètode, que al pensament s’arriba a través del dubte metòdic. Dubtar equival a pensar. Però els que pensen ja no estan obligats a obeir i això és justament el que els poderosos volen evitar.
Ara bé, el resultat electoral de les eleccions del 7 d’abril ha obert un escenari que tot i reflectint aquesta polarització de la societat, dos blocs són clarament els més votats, ha permès no donar-li la majoria absoluta a cap dels dos. Aquest fet permetrà que calgui més anàlisi per prendre decisions però també més incertesa, ja que no sempre s’obtindrà el resultat previst.
Alhora això generarà més dubtes, obligarà a pensar més, a fer una oposició constructiva i a obrir la porta a tots aquells consensos que ens han faltat en els darrers vuit anys de legislatura, quan una de les parts que governava amb majoria absoluta.