PUBLICITAT

La primera pregunta

Com tot a la vida, ens n’adonem o no, sempre hi ha un primer cop. I aquest passat 11 de juliol va ser el primer dia que formulava una pregunta amb resposta oral, en la meva nova etapa de conseller general. 

Aquesta pregunta tenia com a contingut parlar d’un tema recurrent, però encara d’actualitat, com és la incineració de residus a Andorra. La motivació no era cap altra que conèixer per què es continuava apostant per aquest tipus de gestió de residus (ja que unes setmanes abans, havien començat les obres d’una xarxa de calor urbana a Andorra la Vella, basada en un sistema de cogeneració que aprofitaria la calor residual de la crema de residus per produir electricitat i energia tèrmica). 

La pregunta i repreguntes d’aquella sessió volien esbrinar dues qüestions principals: 1. Si el Govern havia plantejat altres alternatives al model d’incineració; 2. Si s’havien previst realitzar estudis que avaluessin el sobredimensionament de la incineradora a les necessitats de la societat andorrana, en matèria de residus. 

A més a més, tenint en compte un context nou en què el Govern havia fet públic que volia apostar decididament per la participació ciutadana, i ja que la ciutadania andorrana mai havia estat preguntada sobre el model d’incineració, vaig considerar necessari demanar també si es preveia realitzar una consulta ciutadana sobre si es volia seguir apostant cremar residus a Andorra. 

Llastimosament, la resposta a les tres preguntes no va ser l’esperada o volguda. El Govern creia que en política de gestió de residus, el model implantat ja era l’adequat (basat en la valorització energètica, fruit de la incineració).

Casualitats i casuístiques de la vida, aquesta setmana Andorra Televisió tornava a emetre dins el Memòries d’Arxiu, el programa Portes Endins del 6 de juny de 1997, en el qual es parlava del medi ambient a Andorra. En aquesta emissió, he pogut tornar a sentir que opinaven els principals actors (polítics, tècnics i associacions mediambientals) sobre la gestió de residus. De forma resumida, ja en aquell moment (4 anys abans de la mobilització contra l’antic forn incinerador) es plantejava quin havia de ser el model de gestió de residus i si s’havia d’acabar amb la incineració. 

Diverses persones entrevistades alertaven dels perills que té incinerar per a la qualitat de l’aire, ja que en ser Andorra una vall, l’aire contaminat podia quedar atrapat prop del sòl, amb efectes nocius per la salut. És el que es coneix com a inversió tèrmica. Per aquest motiu, les associacions mediambientals apostaven per acabar amb la incineració i fer veritables polítiques de reciclatge i triatge. 

Una de les parts positives de tornar a preguntar sobre la incineració és el fet que el Govern refermava que Andorra no havíem de patir per l’impacte mediambiental i per la salut de la incineradora actual. 

No obstant això, i com vaig voler evidenciar en sessió de Consell, és trist que hagin passat 22 anys i encara no s’hagi optat per preguntar a la ciutadania (crec que prou madura i coneixedora de la temàtica) sobre la incineració. No es va fer quan es va optar per construir un nou forn, ni per quan es va decidir firmar un conveni d’importació ni ara que es vol apostar per continuar amb la incineració i un projecte energètic que es nodreix de la calor residual. 

Aquesta ha estat la meva primera pregunta i, com tot a la vida quan ho fas per primer cop, n’he après. Tanmateix, encara espero i continuaré esperant que se’ns faci a la ciutadania la primera pregunta per decidir quina Andorra volem per al nostre futur. Tot i que encara no hi ha aquesta voluntat, confio que hi serà, perquè com deia, sempre hi ha una primera vegada.

Comenta aquest article

PUBLICITAT