Postres amb gust de lleixiu
Diuen que som un país turístic. Que fem els possibles perquè els nostres visitants estiguin ben atesos i marxin amb ganes de tornar. Potser sí, però vista l’experiència personal viscuda en alguns locals de restauració del Principat, em pregunto què deuen pensar els turistes. 21.30h d’un dia entre setmana del mes d’agost. Entro en un restaurant proper a l’eix comercial central. No hi ha massa clients. D’entrada ningú ens fa cas, cosa que sorprèn perquè no és que vagin sobrepassats de feina. Finalment, una cambrera se’ns acosta i ens ofereix taula. Mentre sopem, el local es va buidant i quan arriba l’hora de les postres, el cambrer ens atén amb pressa. Darrere nostre uns altres clients encara mengen els segons plats i al davant, brigada de neteja. Literalment. Baietes i pals de fregar han substituït els comensals. Resultat: fem postres tot flairant el lleixiu que ha de deixar el local net i polit per tornar a obrir l’endemà i els moviments dels pals de fregar, cada cop més a prop dels nostres peus, ens conviden a marxar. El cas podria ser extraordinari, però malauradament l’he vist repetit més d’una i de dues vegades, en locals diferents i en hores, encara no les 11 de la nit, on fora d’Andorra he estat tranquil·lament en un restaurant sense que ningú em mani la pressa.
Aquest és el tracte exquisit que dispensem als visitants? Un país turístic es pot permetre expulsar d’un restaurant els clients a cop de pal de fregar i olor de lleixiu? És possible que en un territori que vol viure del turisme a les 11 de la nit ja no trobis pràcticament cap restaurant on et serveixin un àpat? Potser és que som més d’horaris francesos que d’espanyols, però potser cal recordar que el client majoritari no ve precisament del país veí del nord.
El món de l’hostaleria és dur i segurament les condicions laborals no acompanyen. És molt probable que les presses per tancar que mostren els cambrers vagin lligades a torns llarguíssims i a poques hores per descansar abans de tornar-s’hi a posar l’endemà. Aquests petits grans detalls també formen part de l’experiència i la imatge que s’emporten els turistes. I els residents, no ens n’oblidem. Que els que vivim aquí també sortim i consumim, i tampoc ens agrada que ens escombrin, literalment, del restaurant.
No sé quins han de ser els horaris d’atenció, però tinc clar que ens cal millorar i molt, en atenció. Una vegada més ens trobem amb el peix que es mossega la cua: necessitem gent formada, però amb les condicions laborals i salaris que es paguen (i no voldria generalitzar perquè de ben segur que hi ha qui fa les coses ben fetes), no els trobem o directament ni es volen acostar. Mentre esperem que la situació canviï, anirem acotant l’assistència en aquells locals que ens permeten sopar sense haver de patir per sortir escombrats!