Els robots i la seva fiscalitat
Setmanes enrere un amic em deia que estava encantat amb el robot aspirador que li havien regalat pel seu aniversari, em va comentar que també comptava amb l’ajut d’un robot planxa...
No cal dir que no és la meva intenció banalitzar ni menysvalorar l’exercici de cap activitat, sinó simplement utilitzar el robot aspirador com a element introductori d’un nou repte tributari.
Saltant-me les normes del manual de redacció, vull expressar que, en la meva opinió, fer tributar als robots no és cap novetat, per molt que ara torni a ser una qüestió d’actualitat.
Els robots, en l’accepció del terme adaptada a cada moment històric, sempre han estat sotmesos a tributació. Un robot no deixa de ser una màquina, un aparell, més o menys complex, amb mecanismes de fusta, cordills de pèl de cavall o ple de cables i xips que fa una activitat que abans feia manualment una persona o que ajuda que una persona faci una activitat.
I les màquines o l’ús de les màquines en l’exercici d’una activitat econòmica han estat, com aquell qui diu, des de l’inici de la tributació, utilitzats per a l’exacció d’impostos.
La màquina, el robot, fa molt temps que s’utilitza com a un paràmetre objectiu per valorar la renda, el guany econòmic: quants més telers, més riquesa, considerem doncs el nombre de telers com a paràmetre per a fixar el tribut. De fet, això no és altra cosa que l’estimació objectiva de la renda o l’estimació per mòduls.
I aquesta regla per a la fixació del tribut no és sinó la simple evolució fruit de la tecnificació, doncs a la fi no és sinó una evolució de l’exigència per al senyor feudal, per no anar-nos-en més enrere en el temps i amb totes les salvaguardes entre en les diferències conceptuals i de destí entre el qual seria un tribut de l’edat mitjana i un impost actual, d’un nombre d’ous per a cada gallina.
Així si la utilització de robots –i definim bé primer el concepte- són un signe relacionat amb l’obtenció de renda o la substitució d’una persona per un robot porta a una obtenció de renda més alta, un pas a fer és ajustar els impostos actuals sobre la renda de forma que permetin quantificar correctament aquest efecte de forma i manera que la fiscalitat sigui la mateixa, s’utilitzi el robot en el procés productiu del bé o servei o no se l’utilitzi.
La dificultat és, com quasi sempre en el món dels tributs, de quantificació dels diferents aspectes implicats, doncs cal primer quantificar quin és l’import total d’impostos per a tots els conceptes i incloent les cotitzacions socials que està pagant un empresari quan utilitza una persona per a fer una labor i, en segon lloc, l’equivalència de substitució de persones per robots.
I aquesta dificultat no és menor, doncs l’anàlisi, per ser acurat, no s’hauria de limitar únicament a l’àmbit de l’empresa que incorpora el robot, sinó també a aquelles altres amb qui té una relació econòmica, doncs s’haurien de tenir en compte no solament els llocs de treball directes, sinó també els indirectes o induïts que es poden veure afectats per la robotització.
A banda, també s’hauria d’analitzar com actuar respecte d’aquelles activitats econòmiques que ja neixen quasi totalment automatitzades o d’aquells robots que la seva adquisició pot comportar la supressió d’un lloc de treball; s’ha d’establir un impost especial sobre la compra –en aquest cas no seria un impost sobre la renda sinó un impost indirecte sobre el consum- del cotxe autònom per a fer front a les despeses lligades a la possible disminució en la demanda i reconversió de la professió de xofer? O s’ha de valorar alguna externalitat positiva produïda per la robotització?
D’altra banda, caldria analitzar també com es reparteix entre la cadena de proveïdors l’increment de renda fruit de la incorporació del robot, si és que aquest permet obtenir una millora de renda i no únicament una millora en la qualitat del producte.
També es pot anar més enllà i utilitzar la política fiscal per trencar l’equivalència i incentivar més o menys al robot versus l’ésser humà.
Al respecte, així una de les primeres mesures que s’estan analitzant, en aquest cas per part de les autoritats de Corea del Sud, és limitar en l’impost sobre els beneficis de les societats la deduïbilitat de les amortitzacions de les inversions fetes en robots, de manera que la inversió en robots sigui més costosa fiscalment que la inversió en capital humà. El que sí que personalment considero no s’hauria de fer és penalitzar amb caràcter general les activitats d’I+D, doncs no es tracta d’involucionar i penalitzar el coneixement, sinó de gestionar l’evolució.
A més a més, també caldrà pensar en fer front a les possibles deslocalitzacions i actuar de manera coordinada i amb un mínim marc comú a nivell global per evitar arribar als extrems del que ha succeït amb els intangibles de les societats tecnològiques, que ara es tracta de corregir amb la taxa «Google» i els impostos sobre el marge real de vendes obtingut en cada país.
Si no s’actua de manera coordinada a nivell internacional, els impostos o la falta d’aquests poden portar a les deslocalitzacions; per això, l’OCDE i la Comissió Europea també tenen en el seu focus aquesta qüestió.
En fi, un nou repte per mantenir en actiu els fiscalistes que esperem els robots no puguin mai resoldre per si mateixos.
Joiós 2020!