Escriptores, confinament i dignitat
Les i els representants polítics tenim la responsabilitat i el mandat de millorar les condicions dels i les professionals del sector artístic i cultural d’Andorra. Els mesos de confinament han estat personalment intensos. Aquests han estat farcits d’un denominador comú, d’un verb per sobre dels altres: llegir. Han sigut mesos de lectura constant, llegint contínuament sobre possibles propostes de millora dels texts legals tractats i aprovats durant la crisi sanitària. L’hàbit lector l’he tingut sempre i, a causa de la meva formació i actual dedicació, ha esdevingut una necessitat.
No obstant això, també vull plasmar quelcom que crec que ens passa a molts i moltes: que la lectura canvia notòriament en funció de quin sigui l’objectiu d’aquesta. I això ho he pogut experimentar cada dia d’aquests últims tres mesos, on durant el dia estava àmplies jornades llegint i apuntant el llegit a l’ordinador. En canvi, a les nits aprofitava petits moments per gaudir de la novel·la i endinsar-me a altres mons, distants i #CovidFree.
I d’aquest confinament n’extrec noves evidències que ja portava notant uns mesos abans de tancar-nos. La primera és l’auge d’escriptores prolífiques en llengua catalana, algunes d’elles, molt joves. En aquest sentit, abans del confinament ja havia pogut gaudir de l’animalada extraordinària i arxipremiada Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Però en aquest confinament, aquell sentiment de puixança del creixement exponencial i qualitatiu de la literatura catalana amb accent femení, ha estat confirmat després de llegir obres com Permagel, d’Eva Baltasar, o Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols.
Aquestes noves obres magnífiques m’han fet pensar i fer hipòtesis diverses al voltant de les escriptores en llengua catalana. La primera ha estat pensar si l’èxit i creixement exponencial mediàtic actual no és cap èxit especial, sinó que jo que vaig errat i no m’he adonat que ja fa anys que les obres escrites per dones són igual de reconegudes. La segona rau en el fet que, tot i ser les obres anteriors igual de bones que les que actualment s’estan publicant, potser és ara que arriba el reconeixement d’aquestes i el desconfinament literari de moltes que anteriorment quedaven eclipsades per obres escrites per homes.
En aquest sentit, sóc partidari de la segona hipòtesi i considero que el potencial i el talent mai ha de quedar tapat per la discriminació, visible o invisible, per qüestions de gènere. Així mateix, la situació a Andorra va més enllà d’una possible discriminació envers la creació intel·lectual femenina, ja que el dia d’avui, tot el teixit d’escriptors i les escriptores del país, així com moltes altres creadores culturals o artistes, no tenen les condicions bàsiques legals per poder desenvolupar la seva feina amb la màxima dignitat.
És aquest el motiu pel qual vam portar al debat al Consell General la proposta d’acord de l’Estatut de l’Artista i del Creador/a Cultural. Ja que des del PS volem que tot el potencial artístic i cultural del país pugui desenvolupar-se professionalment amb les màximes garanties i seguretats social i legal. La proposta d’acord va ser aprovada per unanimitat el passat 23 de gener i en ella s’encomanava al Govern elaborar un informe que defineixi la condició d’artista i d’indústria cultural i que presenti una diagnosi de la situació a partir de la redacció del Llibre Blanc de la Cultura, en el termini de sis mesos.
Per tant, aquest 23 de juliol finalitza el termini per elaborar aquest informe. Un informe més necessari que mai, ja que, com molts col·lectius de treballadores i treballadors afectats per la situació econòmica i social creada per la crisi sanitària ens han fet arribat, els i les professionals del món de la cultura encara han vist més agreujada la seva situació.
Molts d’aquests col·lectius d’artistes ens han fet arribar la necessitat d’avançar urgentment en l’elaboració de noves mesures legals que millorin i dignifiquin la vida del teixit creador cultural i artístic del país. Fruit de la situació extraordinària que estan vivint, la preocupació esdevé encara major i som nosaltres, els i les representants polítics, qui tenim la responsabilitat i el mandat de millorar les condicions dels i les professionals del sector.
En ple segle XXI, a Andorra, les i els professionals de la cultura segueixen sense tenir unes condicions laborals dignes i no tenen lleis que contemplin la seva especificitat. Amb l’Estatut de l’Artista, es tracta de garantir als artistes i als creadors culturals del país els mateixos drets que té la resta de la població. És a dir, es busca la igualtat de drets, no drets especials. En un context com l’actual, aquests canvis ja no són una possibilitat, sinó que esdevenen una necessitat. No esperem més i afavorim el dinamisme en la creació i en les iniciatives artístiques del país. Però sobretot, garantim la seva dignitat i evitem qualsevol situació de precarietat.