Francesc Guillaumet Periodista

«El pintor és la llum». Amb aquestes paraules definia un dels guies de la Sagrada Família l’efecte dels vitralls sobre les parets del temple dissenyat per Antoni Gaudí. I efectivament, aixecant la vista amunt, es pot comprovar que aquesta frase té el valor de sentència perquè és precisament l’efecte que fa. Aquesta és una de les moltes anècdotes que s’expliquen quan es visita l’espectacular temple barceloní, una obra del modernisme que situa Barcelona i, per extensió Catalunya, com a destí de primer ordre pel que fa a turisme cultural. Aquesta setmana, però, hem sabut que a causa del coronavirus el temple no podrà culminar l’obra l’any 2026 com estava previst i caldrà esperar més anys per veure acabada aquesta joia de l’arquitectura.

Explica el patronat de la Sagrada Família que a causa de la pandèmia, el confinament i les successives restriccions, han caigut en picat les visites al monument. I de la mateixa manera que les visites han anat a la baixa també hi han anat els recursos amb què comptava el temple per poder continuar l’obra a la velocitat que requeriria per acabar-la el 2026, que és quan es compliria el centenari de la mort de Gaudí. Tot i això sí que és bona notícia que el monument ja ha recuperat l’activitat constructiva i que preveu poder coronar la Torre de Santa Maria l’any 2021, tal com estava previst. D’alguna manera que la pandèmia provoqui efectes colaterals és part de la nova realitat que ens ha tocat viure d’ençà que es detectés el primer cas de coronavirus en un mercat d’animals exòtics de la ciutat xinesa de Wuhan. També és veritat que una obra de les característiques de la Sagrada Família demana una precisió, una capacitat tècnica que només poden tenir les obres d’aquestes característiques. No està de més recordar que les grans catedrals han tardat segles en construir-se i encara que la majoria es van aixecar a l’edat mitjana i no al segle XIX com la Sagrada Família obres com Notre Dame han estat centenars d’anys a poder estar a punt.

Deia que la pandèmia ha tingut com a efecte colateral (com molts altres) la ralentització de les obres d’aquest temple expiatori. Això no obsta, però, per continuar visitant el monument. Explicava l’anècdota dels vitralls però tot l’interior i exterior de la Sagrada Família són un mon ple de sorpreses. D’entrada, i això es veu observant les formes geomètriques de la pedra de la façana més antiga, estan inspirades en la naturalesa. Estan extretes arquitectònicament dels mateixos dibuixos que crea el medi natural i que només un geni com Antoni Gaudí era capaç de convertir en arquitectura.

D’altra banda, a la catedral també es pot veure alguna de les poques imatges que es conserven de l’arquitecte barceloní. És la d’una processó de Corpus en la que Gaudí agafa una de les cintes d’un pendó que anava al seguici religiós. I és que Gaudí era una persona creient, de missa diària. Precisament va ser després de sortir d’oir missa quan va patir l’accident que li va costar la vida. Un tramvia el va atropellar mentre travessava un dels carrers de Barcelona. Es conta que van estar dies a reconèixer que la víctima d’aquell accident era l’arquitecte de la Sagrada Família, atès la seva senzillesa en la forma de vestir. En el lloc on hi ha les fotografies també s’hi pot veure un taller amb impressores amb 3-D que assagen les formes que després es col·locaran a fora en alguna de les façanes del temple. D’entrada encara falta molta feina per fer, entre d’altres habilitar l’entrada principal al temple, una actuació que requerirà una gran actuació urbanística en aquest barri barceloní. 

Per parlar de la Sagrada Família cal imaginar-se també una Catalunya molt dinàmica, amb una indústria fructífera, especialment la tèxtil, un cos intel·lectual que alhora verbalitzava el seu gust pel modernisme en paral·lel a les corrents culturals europees que anaven en aquesta mateixa direcció. Era la Barcelona en la qual Gaudí havia dissenyat ja obres com el Parc Güell o la Pedrera i en la que hi confluïen autors com Ricard Opisso o Joaquim Llimona mentre que Santiago Rusiñol signava obres com L’auca del senyor Esteve. Una Barcelona que fruïa amb el moviment cultural nascut als Quatre Gats i que donava una pàtina de modernitat a la capital de Catalunya. Era un moment, també, en el que la burgesia invertia en art de la mateixa manera que la llengua catalana tornava a crear una literatura de nivell després de l’impuls que va representar la Renaixença. Tot plegat culmina amb obres com la Sagrada Família, que durant molts anys ha estat un dels monuments més visitats de tot l’Estat i, també, d’Europa. De fet, quan estigui acabat, aquest temple expiatori serà la construcció més alta de tot el continent. I és d’esperar que malgrat el contratemps sofert ara per culpa d’un virus que ha trastocat les vides de tothom les visites tornin a repuntar tant aviat la pandèmia comenci a recular. Perquè com deia al començar aquest article, només xafant el propi temple i veient com la llum fa de pintor, com deia el mateix Antoni Gaudí, es pot copsar del tot la immensitat d’aquesta obra coneguda també com la catedral dels pobres.