Francesc Guillaumet Periodista

Si la pandèmia ho permet (que no ho tinc tan clar) el diumenge 14 de Febrer hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Seran les primeres que es fan després dels comicis que es van fer a l’empara de l’indigne 155 però aquesta vegada també es faran en condicions inèdites, i no només per les prevencions que s’apliquin a causa del Covid-19, sinó perquè serà la segona vegada que no les convoca el president de la Generalitat i que es realitzen amb seu vacant. El 2017 el president Puigdemont havia estat cessat per Mariano Rajoy després de la declaració fallida d’independència mentre que Torra també va haver de deixar el càrrec després de se inhabilitat per no retirar la pancarta en suport dels presos polítics i exiliats.
Atès que al Principat hi ha molta gent que també votarà en aquestes eleccions no està de més fer un repàs a la situació. D’entrada, les enquestes, com és habitual, no es posen d’acord. Les del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) donen la victòria a ERC i deixen el PSC en segona posició mentre que releguen JxCat a la cinquena plaça. Els sondejos del Centre d’Estudis Sociològics (CEO) també donen la victòria als republicans però atorguen la segona posició als exconvergents marcant una tendència a l’alça del partit que lidera Carles Puigdemont. Però en els darrers dies se n’han conegut altres. Una de El Español donava un frec a frec entre ERC i JxCat amb els socialistes en tercera posició mentre que un altre sondeig de GESOP del 8 de gener dibuixa a una victòria del PSC liderat pel ministre de Sanitat Salvador Illa. Ahir mateix se’n va conèixer una altra de La Vanguardia que es pronunciava en la mateixa línia que el CEO, amb una victòria dels republicans, seguits dels exconvergents i amb els socialistes en tercera posició.
Partint de la màxima que diu que hi ha veritats, mentides i enquestes, i per tant amb totes les prevencions del món, el que diuen tots els sondejos coneguts fins ara és que hi haurà tres partits que jugaran la partida per la banda alta (ERC, JxCat i PSC) amb una tendència a la victòria per part dels republicans. El que està clar, també, és que siguin quines siguin les combinatòries, la majoria absoluta dels partits que defensen netament la independència de Catalunya es continua produint en tots els supòsits. Totes les enquestes donen més de 68 diputats al bloc sobiranista, ja que a més d’ERC i JxCat se li han de sumar els escons que pugui treure la CUP i, si és el cas, el PDeCAT. Per tant, la primera lectura a fer és la següent: malgrat la pandèmia i les conseqüències que pugui tenir la gestió de tot plegat entre els electors més afectats per les restriccions que afecten l’economia (que les tindrà) és evident que hi ha un bloc que continua guanyant eleccions. Aquest bloc és el partidari de la independència, mitjançant un referèndum i amb diverses estratègies. L’ara més gradual d’ERC, que juga la partida més a llarg termini i en certa manera com feia en el seu dia l’antiga CiU de Pujol i Duran Lleida (amb el pacte a Madrid) i la que aposta més per la «confrontació» democràtica amb l’Estat, que encarna JxCat de Carles Puigdemont i la CUP. En l’altre extrem s’hi situa el PDeCAT que lidera Carme Chacón i que tot i ser també netament independentista situa més la seva estratègia en la gestió des de la praxi política del centre-dreta. De fet, fa pocs dies un líder del partit em confessava que arribat el cas l’independentisme hauria de poder triar entre si vol de parella de ball la CUP o el PDeCAT.
Per tant, doncs, insisteixo. La pandèmia segurament canviarà molts paràmetres. També farà que la participació se situï molt per sota del que seria habitual. I no ho comparo amb el 2017, quan les circumstàncies van elevar l’afluència a les urnes fins al 82%, sinó amb la resta de comicis que s’han celebrat al Parlament de Catalunya. Però al cap i a la suma del sobiranisme hi continuarà essent. Altra cosa és que tot apunta que en aquestes eleccions el PSC recuperarà molt quota d’electorat. Les seves enquestes internets apuntaven a un gran resultat si el candidat era Salvador Illa (per això van fer el canvi) i jugaran fort la partida. Ara per ara ERC rebutja de totes totes un pacte amb el PSC, el que seria el tercer tripartit amb els Comuns com a companys de viatge. És evident que les coses han canviat molt des del 2003, quan Pasqual Maragall liderava la llista. Aquell encara era un moment en què el corrent central de la política catalana discorria pel carril de l’autonomisme (ara ja ha canviat d’autopista). I a més Maragall va guanyar les eleccions, en vots, que no en escons, amb un programa netament catalanista i amb la proposta d’un nou Estatut damunt la taula que José Luís Rodríguez Zapatero va prometre avalar (després van arribar les rebaixes, és clar). Per tant, és possible ara un tercer tripartit com el que es va fer fa uns anys? A JxCat li interessa dir que sí perquè així guanya quota d’electorat que podria anar cap a ERC mentre que els republicans s’esforcen en negar-ho. Ara bé. Un altre tipus de tripartit és possible? Sí, i tant. En primer lloc el que agruparia les forces independentistes i un altre el que proposen militants destacats d’ERC com Joan Tardà, que parla d’ERC, la CUP i els Comuns, tot i que segurament aquest no sumaria. 
El que caldrà veure arribat el cas és quina força té el PSC i quina capacitat d’influència en el proper govern, ja sigui des de dins o des de fora. I és que no cal oblidar que fins ara els republicans també han donat suport a Pedro Sánchez a Madrid i han votat a favor dels pressupostos. Per tant, tampoc es podria descartar allò del win-win, que tampoc precisa de cap pacte de legislatura ni de cap acord de govern. En tot cas divendres sortirem de dubtes sobre si cal fer més càbales o no. D’aquí cinc dies es decidirà si hi ha eleccions o es posposen per la pandèmia. De ser-hi aquestes són algunes de les claus, que no totes. I una darrera reflexió. Les enquestes també reflecteixen l’entrada de Vox al Parlament. Que l’extrema dreta tingui representació parlamentària, si es confirma, seria la pitjor notícia de la nit electoral.