Francesc Guillaumet Periodista

Fa dos setmanes parlava de les eleccions catalanes que (en aquell dia) estaven convocades pel 14-F. Ja deia, també, que tal i com està la pandèmia era més que possible que aquells comicis s’acabessin suspenent. I dit, i fet. El Govern de Catalunya va optar el divendres 15 de gener per suspendre la convocatòria electoral pels efectes de la pandèmia (la tercera onada apreta de valent) i en un altre decret proposava el dia 30 de maig com a possible data electoral. 
En aquell article feia un anàlisi polític del panorama electoral, deixant els efectes de la pandèmia en segon terme (tot i apuntant a la possible suspensió), però no acabava valorant una altra variable: les possibles reticències que han derivat en una pluja de recursos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha optat per admetre les mesures cautelars que li demanaven i torna les eleccions al 14-F a no ser que, abans del 8 de febrer, en plena campanya, decideixi dictaminar el contrari.
És evident que les legislatures catalanes d’ençà del començament del Procés han estat ben estranyes. De fet no n’hi ha hagut cap que durés quatre anys i és aquesta que s’esgota ara la que podria acabar essent complerta. Però fem una mica d’història. L’any 2010 Artur Mas guanyava còmodament les eleccions catalanes després de dos tripartits d’esquerres però la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012 va provocar un canvi de rasant a la política catalana. 
D’una política autonomista del peix al cove es passava a reclamar un Estat per Catalunya. I això són paraules majors. Artur Mas va avançar les eleccions, no va tenir el resultat esperat (sí l’independentisme en conjunt). Aquella va ser la legislatura del 9-N. Després van venir les eleccions plebiscitàries (es tornava a avançar les eleccions després de tres anys de legislatura) però Artur Mas no va arribar a governar. Va deixar pas a Carles Puigdemont, que va convocar l’1-O. La resta de la història ja és coneguda. Declaració d’independència i aplicació del 155, que tornava a truncar la legislatura i convocava eleccions pel desembre del 2017. Aquesta legislatura també ha estat atípica. No es va poder investir Puigdemont, que encara que era a Brussel»les era el candidat que comptava amb la majoria absoluta de la cambra. Tampoc Jordi Sánchez ni Jordi Turull, que va ser empresonat després de la primera sessió d’investidura i sense possibilitats d’acudir a la segona. D’altra banda, el president Torra va ser inhabilitat per no despenjar una pancarta en suport dels presos polítics i dels exiliats, tal com li demanava la Junta Electoral. I després de la inhabilitació de Torra arriben les eleccions, gairebé per defecte, amb el temps afegit. Però arriben precisament en un moment en el que la pandèmia fa estralls. El Govern, escoltant els epidemiòlegs, que són els qui en saben, opta per suspendre les eleccions del 14-F i proposar-les pel 30 de maig si la pandèmia ho permet. Això xafa més d’un ull de poll. 
Les legítimes aspiracions polítiques afloren per sobre la realitat sanitària i una pluja de recursos (presentats per un particular, dos partits extraparlamentaris i una entitat fan la resta). El resultat, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya suspèn el decret de la Generalitat que aplaçava les eleccions i obliga a fer-les el 14-F si no diu en contrari abans del 8 de febrer, que ja s’estarà en plena campanya. I des del meu punt de vista, modest però també privilegiat per haver conegut tots els detalls de la pandèmia per la meva feina com a periodista, diria que això no s’aguanta per cap costat. Més que res perquè quan els governs ens han dit que ens quedem a casa, que no fem vida social, que teletreballem i que evitem les interaccions socials no té sentit treure cinc milions de persones a votar. S’al·lega que és un dret fonamental (cert) però què no ho és també el fet de no poder anar al municipi de la vora (hi ha confinament municipal) o sortir més tard de les deu del vespre? (hi ha toc de queda). És com si a un veí de Canillo li diguessin el mateix, que es quedi a casa, que teletreballi i no faci vida social i que tampoc no vagi a veure els seus amics o familiars d’Encamp, d’Ordino o de Sant Julià però que s’obrís les portes sense problema per anar a votar. Això, a més, després d’un Nadal en el que les autoritats s’han cansat de dir que no visitéssim els familiars i que ens trobéssim com a màxim amb dos bombolles de convivència. Tot plegat sembla que ens hem begut l’enteniment.
Al final la justícia ha resolt d’acord amb raonaments jurídics perquè al capdavall li han traslladat el problema. Ara bé. Són d’aquesta índole els raonaments que cal valorar enmig d’una pandèmia com la que estem patint? El que és trist és que determinants partits, siguin extraparlamentaris o no, hagin optat per judicialitzar aquesta qüestió. I més tenint en compte que ningú se sentirà còmode en unes eleccions amb aquestes condicions. Imagineu sinó si a algú li faria gràcia que al seu pare o mare, de més de seixanta anys per posar un exemple, hagi d’estar tot el dia en una mesa electoral per la que passaran, pel cap baix, centenars de persones. I per moltes mascaretes, gels desinfectants i distància que s’apliqui hi ha alguna autoritat que pot garantir que no agafin el Covid? I si l’agafen de qui serà responsabilitat? Passa per davant un dret com el de votar (que és molt important i que es farà sí o sí més endavant) pel de tancar a casa la gent a les deu del vespre? O no és també un dret fonamental el dret de circulació que impedeix el toc de queda? No afecta un dret fonamental, també? No té l’empara del Govern de l’Estat que a més ha posat el seu ministre de Sanitat al capdavant d’una candidatura electoral? Sí, la té. Durant aquests dies també s’ha parlat molt del decret de suspensió del 14-F. S’ha dit que és un “nyap”, que no estava ben fet i de no sé quantes coses més. I jo pregunto. I què? És més important com es raona un decret que la salut de la gent? Aquesta és la qüestió de fons. Pensem-hi.