Quotes a la construcció
Quan es produeixen crisis, tothom es lamenta d’allò que s’hauria hagut de fer i no s’ha fet en el seu moment. Certament pocs tenen clar el que haurien hagut de fer ells i actuen en conseqüència de cara al futur. La majoria, però, té clar només el que haurien hagut de fer els altres, entre ells els que ens manen, per a evitar aquestes situacions que perjudiquen individualment, als afectats directament pel sector en crisi, i col·lectivament, a la resta de la societat, a nivell com a mínim econòmic i social. És en aquests moments i els que els segueixen, on es veuen els bons administradors, tant de la cosa pública com de la privada.
El sector de la construcció, en els darrers 50 anys, s’ha comportat com gairebé tot cíclicament, primerament de cinc a sis anys per sobre i després els mateixos per sota del que es podria considerar la mitjana de referència i, darrerament, de 10 a 11 anys. Però allò que ha caracteritzat aquests cicles ha estat els valors extrems als quals sempre s’ha arribat, tant per sobre com per sota. És a dir la seva gràfica es molt oscil·lant i molt punxeguda. Si bé els cicles són normals i presents a la natura i per tant també en allò que fa l’home, el que no és normal ni desitjable és que els cicles siguin molt marcats, amb canvis bruscs i cada canvi suposi un trauma o aturada. Així les crisis s’han produït els anys 1972 a 1977, 1982 a 1987, 1992 a 1997 i 2007 a 2017.
Però la societat andorrana avui ha evolucionat suficientment com perquè el concepte de crisi també es pugui aplicar en el sentit invers. L’arrencada brusca cap amunt, l’excés de cop de l’activitat, la falta de ma d’obra, de materials, l’increment de preus, la desubicació de les empreses, la necessitat d’intervenció d’agents de l’exterior, etc., generen uns consums inadequats de sòl, de treball i de recursos econòmics, que no són bons ni desitjables per les tensions que es produeixen, ni sostenibles per al país ni per al sector.
El total de la superfície autoritzada a nivell general durant el període 1981-2020, els darrers quaranta anys, ha estat de 7.249.092 m2 de sostre. La mitjana anual per tant seria de 181.227 m2 per any. Només cal veure per adonar-se’n els dos cicles d’entremig i cap amunt, en comparació als altres quatre cap avall el que han suposat: 1.556.208 m2 entre 1988 i el 1992; 2.794.769 m2 de 1998 al 2007. El 60 % de la superfície total realitzada en nomes dos cicles dels sis, o 15 anys dels 40.
El 1982 es van aturar els permisos de construcció, llevat els xalets, davant l’excés d’edificació, per tal de fer la primera normativa aplicable d’ordenació del territori, a través de l’anomenada zonificació, instrument urbanístic creat al segle XIX. En aquells moments no es va poder dur a terme l’obligació de fer plans d’urbanisme parroquials, demanats per les ordinacions generals des dels anys 1950. Aquests arribarien el 2007 amb els coneguts POUP, dels quals estem assistint a l’entrada en vigor de la seva segona versió.
Per tant, l’ordenació del posicionament qualitatiu en el territori de l’activitat urbanística està avui garantida pel planejament parroquial. Cal ara assolir un segon nivell d’ordenació, que és el del posicionament quantitatiu ordenat en el temps, per tal de poder assolir una sostenibilitat econòmica del creixement.
Els perjudicis de tenir aquests alts i baixos són econòmics però també estructurals, d’infraestructures i poblacionals, socials i estratègics pel que fa a la disponibilitat i a l’esgotament dels recursos de que disposem.
La sostenibilitat del creixement passa pel control d’aquest, a nivell qualitatiu i quantitatiu. Pe tant, cal que incorporem el domini o ajustament de la quantitat del creixement en el temps. Deixar al lliure mercat (avui global i globalitzador) que reguli, dirigeixi o ordeni en el temps el creixement que li convé a Andorra, sabem que és insensat i impossible. El lliure mercat té altres interessos i preocupacions...
Les quotes a la immigració ja fa anys que es van establir i amb molt d’encert, pel Consell General. Avui toca als comuns, al Govern i al Consell General, cadascú des del seu àmbit, determinar unes quotes a la construcció anuals que fixin el creixement quantitatiu ajustat al temps per tal de fer sostenible el seu impacte en l’economia primer i en tota la societat després.
Per començar es podria fixar la mitjana anual dels darrers 40 anys, arrodonida a 185.000 m2 aproximats/any.
I repartir-la per cada parròquia, igualment segons la seva mitjana arrodonida en els darrers 40 a 46 anys o el seu màxim disponible en el temps.
Així, a la parròquia de Canillo li correspondrien uns 21.900 m2/any.
A la parròquia d’Encamp li correspondrien 19.500 m2/any.
A la parròquia d’Ordino li correspondrien 11.700 m2/any.
A la parròquia de la Massana li correspondrien 34.300 m2/any.
A la parròquia d’Andorra la Vella li correspondrien 47.100 m2/any.
A la parròquia de Sant Julià de Lòria li correspondrien 19.400 m2/any.
A la parròquia d’Escaldes-Engordany li correspondrien 31.100 m2/any.
Quota anual que, quan es veuria coberta, caldria esperar a l’obertura de la quota per a l’any següent, podent donar-se avançaments a dos anys vista i permetre que aquestes quotes es podessin traspassar en casos justificats...
El sentit comú, l’interès general i dels propis afectats (tot el sector), demanen fer durable en el temps la seva activitat i per tant sostenible, per aconseguir forjar un sector madur i serè, que cerqui l’equilibri i afavoreixi a tota la societat andorrana i el seu futur harmoniós amb el territori i no amb l’especulació ràpida i espúria.
El sector està tornant a créixer per sobre. Vetllar per les necessitats i prevenir-les, les màximes andorranes 24, 34 i 35 del 1748, ens ho recorden. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible 6,7,8,9,11 i 12, ens conviden a actuar.
La voluntat de ser reconeguts internacionalment com a territori Reserva de la Biosfera, ens ho reclama. I el millor llegat institucional i de societat, que hem de transmetre a les noves generacions, ens ho «exigeix».