Antoni Pol i Solé Arquitecte

Entre les necessitats vitals bàsiques que tenim les persones, beure aigua, després de respirar, és segurament la més important per a garantir la vida i el seu desenvolupament. I no crec equivocar-me si dic que la majoria de la humanitat considera l’aigua com un bé primordial, si bé potser només inconscientment.

La vida, que coneixem, va associada a l’aigua i, per tant, està definida com la més rellevant de totes les substàncies. El cicle natural del qual prové l’aigua dolça o potable sembla avui desorientat pel canvi climàtic derivat de l’escalfament de la Terra, accelerat progressivament en els darrers 200 anys. L’aparició de sequeres llargues i períodes de reducció de la pluviometria anual són cada dia més habituals i apareixen en qualsevol lloc del món. La contaminació, important i general de l’aire, però també de les aigües, ha fet posar-hi més atenció. I avui, com altres recursos naturals i matèries primeres, la considerem un bé escàs i que no és sempre disponible, o dit altrament, no depèn de la nostra voluntat. Tot i que per la seva presència gairebé a tot arreu, per la universalitat del cicle natural que la genera i pel fet de presentar-se arran del terra i corrent, s’ha banalitzat i no se li dona prou valor.

La consideració de l’aigua com a un bé preciós, però no és d’ara. Històricament, la seva possessió ha provocat baralles i guerres i la seva pèrdua ha extingit o fet decaure civilitzacions i pobles. La seva mancança o pol·lució mostren la vulnerabilitat del bé. La valoració de què es tracta d’un bé finit i vital l’està valorant, generant interessos empresarials que miren per la privatització, del seu accés o del seu servei.

Els andorrans, com a gent de muntanya, ens ha agradat sempre disposar d’aigua de qualitat, el que en diem aigua de fonts. Ens ha agradat tenir-la en abundància i considerar-la com a bé públic. Però avui, la realitat ja és una altra. Dels seus tres possibles estats, líquid, sòlid i gasós, la seva presència principal a Andorra és en estat líquid, en subsòl i superfície. Després, en estat sòlid en forma de neu, en menor quantitat, però sortosament, encara abundant i constituint una reserva a les parts altes de les muntanyes i valls que guarden aquella com en un dipòsit indirecte. I en una presència mínima en estat gasós, en els núvols, la broma i l’aire, per ser Andorra un país assolellat, amb vents, de clima mediterrani i, per tant, sec.

El continuat creixement urbanístic dispers per tot el territori andorrà ha posat en evidència la importància de l’aigua, ja sigui en la seva eficient captació, en constituir una reserva en quantitat suficient per a fer front a les necessitats del dia a dia, també per a poder fer front als problemes derivats de consums punta, avaries, tempestes i altres, o ja sigui en la seva òptima distribució. Així doncs, la millora en la gestió de l’aigua potable és essencial i necessària en els seus tres apartats: captació, reserva i distribució, i ha esdevingut vital pel present de les societats existents i ho serà encara més per al futur. I els tres aspectes són igualment importants. És tan crucial tenir captacions d’aigua, com tenir capacitat de guardar-la, com no malgastar-la.

No conec cap parròquia on alguna de les seves societats distribuïdores no hagi tingut ni tingui, problemes pel subministrament d’aigua potable en algun lloc o altre del seu territori i en alguna d’aquestes tres fases. El cicle sostenible i eficient de la gestió de l’aigua implica una anada i un retorn al llarg dels tres àmbits en què es produeix.

Primer, cal fer la captació per a disposar de la suficient quantitat d’aigua segons les necessitats a satisfer. Segon, un dipòsit per a assegurar el tractament i la reserva suficient per atendre els problemes diversos que es poden presentar incloent un mínim de cobertura en cas de dificultats a la captació. Tercer, una xarxa per a distribuir adequadament l’aigua, tancada en anell per poder enviar-la en els dos sentits i poder aïllar punts amb problemes.

Un cop assolida l’anada amb els tres passos i abans de repetir el cicle (quan es vegi que caldrà anar a captar més aigua), cal fer el retorn del cicle, fent el camí invers. És a dir, revisar abans tota la xarxa eliminant les fuites produïdes, pel desgast dels materials o fallida pel gel i el desgel i de moviments de terreny, en tubs, aixetes i vàlvules i que acostuma a ser de l’ordre del 30% dels litres que es remeten a la xarxa i que es perden pel camí, i instal·lar comptadors. Després, augmentar la capacitat de la reserva per aconseguir un òptim d’almenys uns dies de provisió per a fer front a períodes de sequera o dificultats greus a la captació. I igualment, connectar amb altres xarxes comunals o parroquials per poder compartir, en cas de necessitat, tots els recursos disponibles i sumar, en definitiva, les capacitats d’estoc o reserva. Arribant finalment, després d’haver fet la revisió de la xarxa i l’augment de les capacitats de reserva amb nous dipòsits, que serviran per a poder guardar el resultat d’anar a buscar o fer noves captacions, i sempre havent aprofitat al cent per cent la captació existent en totes les seves possibilitats.

Aquest cicle sostenible de l’aigua implica estalvi en la xarxa i en la distribució, i eficiència en la reserva o estoc de l’aigua buscant l’òptim entre la capacitat i el temps d’ompliment per no llençar-la quan els dipòsits són plens i evitar així haver de gastar en noves captacions. També implica reutilitzar aigües pluvials i residuals, depurades per a certs consums, si volem ser sostenibles. I finalment, també suposa contenir o obtenir aigua per altres vies com es pugui fer, i en el nostre cas, abans de deixar-les marxar riu avall. En aquest cas, construint dues preses, una al Lloset d’Encamp al Valira d’Orient i l’altra al pont vell d’Anyós al Valira del Nord, amb una capacitat cadascuna d’elles d’uns 2,5 milions de metres cúbics d’aigua.

L’aigua, com l’energia, els aliments, la seguretat, la llibertat, la salut, l’educació, el treball, l’habitatge o fer front al canvi climàtic, són aspectes que, si bé ens afecten a tots i tots hi hem de posar de la nostra part, només es poden afrontar des de l’àmbit general estatal, per ser només des d’aquesta posició que hom pot fer polítiques concertades internacionalment i aplicades comunalment, en un món globalitzat. Més que mai. És en aquest sentit que cal crear una Agència Nacional de l’Aigua que pugui gestionar la recerca, el coneixement, els projectes, les inversions i les concertacions a escala general per garantir a tots els habitants d’Andorra aquest bé, el més preuat, i la seva sostenibilitat, a través del corresponent Pla de Gestió Nacional de l’Aigua. Sense aigua no es pot fer res. Sense aigua suficient es pot fer poca cosa. Amb l’aigua suficient es pot fer alguna cosa, però no tot. Amb aigua i bona gestió, es pot fer gairebé tot.