Continuant amb el mateix fil que veníem analitzant en els articles anteriors, és a dir la planificació de la jubilació i la planificació a nivell successori, hem estimat convenient dedicar-li un capítol especial al tractament fiscal aplicable a les successions i donacions en les quals intervenen residents fiscals andorrans i espanyols.
En primer lloc, cal destacar que a Andorra no existeix Impost sobre Successions i Donacions (en endavant, ISD), i que la Llei de l’IRPF estableix específicament que no estan subjectes a l’impost les rendes derivades de les adquisicions de béns i drets per herència,  llegat o qualsevol altre títol successori, així com les adquisicions de béns i drets per donació o qualsevol altre negoci jurídic a títol gratuït, inter vius. És a dir, considerant només la fiscalitat andorrana no tindrem impactes fiscals per l’adquisició de béns a títol gratuït.
Per altre banda, la Llei del ISD espanyola estableix els criteris que fixen que una adquisició lucrativa, sigui per successió o bé per donació, quedi subjecta a tributació a Espanya.
L’ISD és un impost estatal, i entre familiars directes es paga aplicant una tarifa progressiva del 7,65% al 34%. No obstant això, en cas d’herències i donacions entre residents espanyols, l’impost està cedit a les Comunitats Autònomes, les quals poden introduir beneficis fiscals que històricament eren aplicables exclusivament als seus residents. Per exemple: a Madrid les herències entre familiars directes residents tenien dret a una bonificació en la quota del 99%, i a Catalunya l’adquisició d’una herència per part del cònjuge també estava bonificada al 99%.
Com es pot observar el tractament era notablement discriminatori quan la persona que determinava la normativa aplicable (el causant o el donatari, depenent del tipus de transmissió) era no resident a una Comunitat Autònoma espanyola, fet que impossibilitava l’aplicació dels beneficis fiscals establerts autonòmicament.
Aquest tracte discriminatori va ser objecte de recurs per part de la Comissió Europea, que va donar lloc a la Sentència dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (en endavant, TSJUE) el 3/9/2014 (assumpte C-127/12). Mitjançant aquesta, el Tribunal va declarar que la legislació estatal espanyola, en permetre tals diferències de tracte, constituïa una restricció de la lliure circulació de capitals, prohibida pels articles 63 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), i 40 de l’Acord de l´Espai Econòmic Europeu.
Espanya no va trigar a modificar la normativa del ISD (modificació que va entrar en vigor l’1 de gener de 2015) introduint preceptes que tracten de no discriminar al no resident a Espanya que resideix a la Unió Europea, però sense arribar a modificar la Lofca (la qual determina els punts de connexió). Aquesta modificació va ser molt discutida i qualificada com a un «pedaç». Els motius eren dos: (1) en primer lloc continuava discriminant al contribuent en la mesura que les avantatges fiscals establertes per les diferents Comunitat Autònomes són dispars, però l´harmonització en l’àmbit estatal és un tema bastant delicat a nivell polític, (2) en segon lloc, i tractant de no restringir la lliure circulació de capitals, la modificació només ha tingut en compte l´aplicació de beneficis fiscals a no residents espanyols que resideixin dintre la Unió Europea.
Val a dir que la lliure circulació de capitals establerta mitjançant l´article 63 del TFUE prohibeix les restriccions als moviments de capitals tant entre estats membres com entre estats membres i tercers països. La jurisprudència comunitària considera que les herències i donacions són moviments de capitals a aquests efectes, i que qualsevol excepció o limitació al principi fonamental de lliure circulació ha d’interpretar-se en sentit estricte (Sentència 17/10/2013, assumpte C-181/12).
Dit això, son molts els experts en la matèria que defensen que la modificació introduïda a l´ISD derivada de l´adequació a la Sentència de l’assumpte C-127/12 també és aplicable en cas que intervinguin no residents a Espanya i residents a països tercers.
Aquesta interpretació habilitaria entre altres supòsits: (1) aplicar, en casos de successions on el causant és no resident de la U.E. (p. e. resident fiscal andorrà), la normativa pròpia (beneficis fiscals) de la Comunitat Autònoma on es trobi el valor més gran dels béns o, si no hi haguessin bens i o drets a Espanya, la normativa pròpia de la comunitat autònoma dels hereus o legataris, (2) l’aplicació, en casos de successions on el causant és resident fiscal espanyol i els hereus o legataris no són residents fiscals europeus (p. e. andorrans), la normativa pròpia (beneficis fiscals) de la Comunitat Autònoma on era resident el causant, o (3) en cas de donació d’immobles situats a Espanya, a favor d´un resident andorrà, aplicar la normativa pròpia d´on estigui situat l´immoble.
L´elecció d’aplicar la normativa en cas de ser residents de països tercers recaurà sempre en els subjectes passius obligats a liquidar l´impost, però es bo conèixer que existeixen arguments sòlids per defensar la seva aplicació davant qualsevol Tribunal, i no es descarta que la pròpia Comissió també acabi recorrent davant el TSJUE la incorrecta adequació a nivell intern de la sentència de l’assumpte C-127/12.
És molt important considerar aquesta situació abans de liquidar l´ISD a Espanya quan intervenen residents fiscals andorrans o d´altres països tercers, en qualsevol cas es tracta d´un avanç importantíssim respecte a l’escenari fiscal aplicable fa no més de 2 anys, preveient que l’aplicació de la no restricció del moviment de capitals posi punt i final al tracte fiscal discriminatori que s’aplica a residents en països tercers.