Diana Ferreras és professora de Català al Lycée Comte de Foix. Ha estudiat a Perpinyà i té un DEA (Diploma d’Estudis Aprofundits) de Llengua i Cultura Catalanes. Se sent orgullosa de ser escaldenca i es considera una persona inquieta, optimista i que vol  sumar.
  
–Quan fa que és la presidenta de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD)?  
–Fa tot just 10 mesos.

– Per què hi és? Per què va entrar en una associació d’aquestes característiques?
–Vaig entrar a l’Associació de Discapacitats Visuals i Auditius d’Andorra (ADVAA) quan es va iniciar (gener del 2020),  perquè tinc un fill amb hipoacúsia (baixa audició). Vam decidir fer-nos socis (amb el seu pare) per poder garantir els drets d’aprenentatge del nostre fill que aleshores era un infant i que ara és un adolescent. Treballem perquè tingui una bona formació a fi que pugui esdevenir un adult autònom com el seu germà. L’ADVAA va néixer en un moment mundial complicat, al cap de dos mesos hi va haver la pandèmia de la covidi ens van confinar. Fer-nos conèixer ha estat una feina complicada i llarga.  Per poder sumar esforços, els socis vam decidir sol·licitar l’ingrés a la FAAD, i ens van acceptar. M’hi vaig implicar perquè crec en aquesta entitat.  Tots sabem que existeixen moltes discapacitats diferents, però totes tenen punts en comú.  De manera que cal un organisme que agrupi les associacions de persones amb discapacitat per treballar unides, sumar, tenir més força i així poder aconseguir millorar la vida quotidiana.  Per exemple, el fet de tenir una finestreta prioritària a tràmits de Govern (amb personal format, adaptada a nivell d’alçada i amb bucle magnètic per a les persones que porten audiòfons) o poder tenir una targeta de Discapacitat reconeguda fora de les nostres fronteres (aprofito per demanar-la) i així beneficiar-se de serveis específics. Soc a la FAAD perquè crec en la inclusió i el nostre país ha de trencar barreres físiques i mentals. 

–Creu que les persones amb discapacitat pateixen encara estigma? 
–Al nostre país des del Ministeri d’Educació ja fa anys que es fa bona feina amb el programa Progrés, a les escoles (de diversos sistemes educatius, però més àmpliament a l’Escola Andorrana). Durant les etapes de primària i segona ensenyança (ensenyament obligatori) s’ha aconseguit un percentatge d’inclusió a l’aula ordinària molt alt (segons UNICEF és del 97,6%) és necessari que es continuï aquesta feina a l’ensenyament post obligatori: Batxillerat i Formació Professional. Crec que d’aquí uns anys la societat andorrana en recollirà els fruits i serà una societat força inclusiva.  Pel que fa als adults cal continuar fent campanyes de sensibilització i pedagogia...  Les empreses privades (les púbiques ja ho fan) haurien de contractar més personal amb discapacitat; existeixen programes que ajuden a ser empreses inclusives. Els ciutadans d’Andorra hem d’acostumar-nos a veure treballar persones amb discapacitat en tots els sectors laborals. 

–Què creu que pot fer la societat per a ells?
–Senzillament tenir clar que són persones i que han de tenir els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà. És necessari que la legislació andorrana s’acabi d’adaptar a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides. Ja s’han fet passos importants com aprovar el Reglament d’aplicació de mesures per reforçar la garantia de l’autonomia de l’exercici de vot per part de les persones amb discapacitat, però  demano als Consellers Generals que aprovin ràpidament la Llei d’Accessibilitat.  

– També és professora, està especialitzada en alumnes amb discapacitat?
–No tinc cap especialització en aquest àmbit. Treballo de professora de llengua i literatura catalanes. El fet de ser mare d’un fill amb una discapacitat, m’ha fet ser més conscient de la diversitat de ritmes d’aprenentatge i de les dificultats d’adquisició de la llengua.