«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Marta Pelegrina, actriu andorrana de 19 anys que aquest mes de gener ha debutat al Teatre Nacional de Catalunya amb l’obra Andorra. Demà serà l’últim dia que Pelegrina i la resta de l’equip pujaran a l’escenari, i amb ella fem avui un balanç d’aquesta primera experiència professional i del lloc tan especial que ocupa el teatre a la seva vida. 

–De quina manera arriba el teatre a la seva vida?
–Si penso en el primer record que em ve al cap et diria de petita, quan la meva mare ens portava al meu germà i a mi a veure teatre. De seguida em vaig apuntar a l’Animal Escola de Teatre i, tot i que al principi ho veia més com una extraescolar, a poc a poc vaig veure que era al que em volia dedicar i per això vaig acabar estudiant a l’Institut del Teatre. No sabia d’on em venia aquesta idea, però tenia clar que volia estudiar teatre costés el que costés.

–Entrar a l’Institut del Teatre ja és tot un mèrit. 
–Sincerament, no m’esperava entrar perquè és el que tu dius, hi ha molt poques places i és molt difícil poder aconseguir-ho. Vaig fer les proves d’accés com millor les sabia fer, encara que estava molt mentalitzada que no seria. I al final sí que em van agafar! [riu]. Allà va ser el lloc on vaig conèixer a molta gent que compartia la mateixa passió amb mi i les mateixes ganes per fer teatre, i va ser molt emocionant. 

–I ja després va fer el salt a la Jove Companyia Nacional d’Andorra. 
–Poder viure l’experiència a la JOCAND ha sigut molt important per a mi. Va ser com entrar en el món professional i veure com es treballa en una companyia, les parts importants que fan falta per tirar endavant una obra: escenògrafs, directors, vestuari... Et sents part d’alguna cosa rellevant i és tot com una preparació més professional. A més, ja et comencen a pagar! Ho pensava i deia: de debò m’estàs pagant per fer el que m’agrada? [riu].

–Suposo que aquesta experiència també li va permetre conèixer la part menys ‘bonica’ d’aquesta indústria.
–El món del teatre és un món que fa una mica de por i ja des de petita m’ho deien: és molt difícil subsistir, acabaràs fent de cambrera... Al final no només critiquen dedicar-t’hi, sinó el fet d’estudiar-lo. Com si no calgués estudiar per fer teatre! Precisament, vaig fer un espectacle que es deia Pedres i que parlava sobre els prejudicis cap al món artístic. Tota aquesta part de comentaris i de pedres que et van tirant a sobre és la que sempre fa més mandra.

–Costa mantenir la il·lusió quan no deixa d’escoltar comentaris així?
–Com sempre he tingut tan clar que m’hi volia dedicar, m’era indiferent el que la gent digués o pensés. Agraeixo el fet de tenir uns pares que sempre m’han recolzat i he tingut la sort que sempre han cregut en mi i en tot el que faig. Això ajuda molt. A més, també hi ha molta gent d’Andorra com la Irina Robles o el Juanma Casero que també han cregut en mi i és el que m’ha impulsat a poder continuar i no fer tant de cas a aquest altre costat tan negatiu. Com tot a la vida, sempre hi ha coses positives i negatives.

–Durant tot el mes de gener l’hem pogut veure en cartell a l’obra ‘Andorra’, en la qual ha debutat com a actriu professional al Teatre Nacional de Catalunya. 
–Quan em van confirmar pel projecte va ser una il·lusió màxima i encara continuo al·lucinant. Primer sents felicitat, òbviament, però després ja ve la por, el fet de replantejar-te si estaràs a l’altura... Tota una barreja de dubtes i inseguretats. Al final és un canvi molt gran, ja que he passat de participar en produccions més petites a actuar al TNC. Malgrat això, m’he sentit molt acompanyada per l’Ester Nadal, la directora de l’obra, i, en tractar-se d’una coproducció amb l’Escena Nacional d’Andorra, he pogut treballar també amb gent andorrana que m’han fet sentir com a casa. 

–Demà és l’últim dia que pujaran a l’escenari. Quin balanç fa de tot aquest mes?
–Ha sigut tot molt intens i em sento superfeliç i agraïda d’haver pogut treballar amb l’Ester i tota la resta de l’equip. Crec que ha sigut un procés d’aprenentatge que m’ha nodrit tant professionalment com personalment, i m’he permès el fet de gaudir-lo i dir-me a mi mateixa que m’ho mereixia. Moltes vegades tenim aquesta síndrome de l’impostor i per a res volia que això em passés a mi. He fet el que m’agrada i tinc clar que vull això per a tota la vida, interpretant i posant-me a la pell de diferents personatges. 

–Tot plegat haurà tingut la seva part positiva, però també negativa en alguns moments.
–Per a mi el millor ha sigut el procés i l’aprenentatge, així com les persones que m’emporto. Ha sigut un somni haver pogut formar part d’una producció tan gran. El pitjor... no et sabria dir. Potser la pressió i l’exigència que moltes vegades m’he posat a mi mateixa. M’equivocava a un assaig i m’ho emportava a casa, no deixava de donar-li voltes [riu]. És una cosa que estic intentant controlar per cuidar-me a mi mateixa. 

«Al país hi ha suficient cabuda pels artistes i això és gràcies a l’Escena Nacional d’Andorra»

–Abans parlava del suport que ha viscut amb els seus companys andorrans.
–Tenir de company a l’Oriol Guillem, per exemple, ha sigut genial. A part que és un noi andorrà jove i això sempre és motiu d’orgull, m’ha ajudat molt i ha estat bastant pendent de mi en tot moment. Poder compartir escenari amb ell ha sigut molt guai, tot i que els nostres personatges no es porten molt [riu]. O amb el Roger Casamajor, que també és una persona excel·lent tant en l’àmbit professional com personal.  

–Per a aquells que no sàpiguen de què tracta ‘Andorra’, com la definiria?
–L’obra parla dels prejudicis, de no voler estar assenyalat per ningú, de les mentides i de les veritats. Jo interpreto el personatge de la Barblin, una noia de 19 anys que és la filla del mestre. Ella veu i viu el que passa dins de l’obra, tot i que amb una mirada cap al futur i d’esperança. La Barblin vol una vida millor amb una Andorra que no és blanca i pura, la qual s’està destrossant amb mentides. A l’obra també es parla de la guerra i dels camps de concentració, per tant això fa que l’Andorra que ella vol no arribi a materialitzar-se.  

–Un personatge molt blanc dins d’una obra certament molt crua.
–M’agrada molt com ho has definit perquè realment és així. A Andorra tots menteixen, però la Barblin no. Ella vol una Andorra blanca com la neu i ho repeteix en tot moment. Per a mi el procés d’assajos ha sigut anar coneixent el personatge i cada cop que em llegia el llibre l’anava entenent més i més coses. La Barblin és la nena de l’obra i així m’he sentit també durant els assajos, m’han cuidat moltíssim tots.  

–Els prejudicis són l’epicentre de l’obra. Som realment una societat que ens deixem portar per ells?
–Totalment. El teatre és un reflex de la societat actual al 100% i a Andorra es compleix. Penses que no et sentiràs identificat en tractar-se d’una obra molt antiga, però quan la veus t’adones que estem parlant de moltes coses que estan passant en l’actualitat. Molta gent que ha vingut d’Andorra a veure-la s’ha sentit identificada per tota aquesta qüestió de prejudicis, d’un poble petit, de les mentides, etc. 

–Com a públic, no és fàcil posar-se davant del reflex i assumir aquesta situació.
–No, no ho és, però és que jo crec que tots som conscients que els prejudicis estan a l’ordre del dia i no desapareixeran de la nostra societat així com així. Per això considero que és important que el teatre mogui, inspiri i sacsegi a la gent. I, sobretot, que puguem canviar cap a un món millor.  

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient pel teatre o manquen recursos?
–Parlant únicament de la meva experiència, estic molt agraïda amb Andorra. Sempre he tingut una escola de teatre on poder estudiar i crec que el projecte de l’Escena Nacional d’Andorra ens ajuda molt artistes. M’he sentit sempre acompanyada i sí que penso que és un lloc per poder expressar-te com a artista. S’estan fent moltes coses i s’estan donant moltes ajudes als joves en l’àmbit artístic, però ja et dic que aquesta és la meva experiència. Potser per a una altra persona és tot el contrari. 

–Una de les problemàtiques que es dona més sovint al país és la marxa de talent artístic per falta d’oportunitats. 
–Evidentment. En el meu cas, ha arribat un punt en el qual he hagut de marxar a Barcelona per poder estudiar i continuar fent el que m’agrada. En tenir sempre clar que em volia dedicar al teatre, ni em plantejava quedar-me a Andorra. En un àmbit més professional, sí que veig que al país hi ha suficient cabuda pels diferents àmbits artístics i suposo que això és gràcies, principalment, a l’Escena Nacional d’Andorra.

–Sabent això, quin consell donaria als joves andorrans que es volen capficar en la indústria teatral?
–Que lluitin pels seus somnis, encara que això soni molt Mr. Wonderful [riu]. Per molt que la gent et digui que no i que vegis prejudicis al teu voltant, si creus en tu i et vols dedicar a això de veritat, acabaràs trobant el teu lloc i coneixeràs a molta gent que creu en les teves capacitats. S’ha de continuar endavant sempre.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Tant de bo poder dir-te alguna cosa! Tinc clar que vull continuar formant-me com a actriu a l’Institut del Teatre i inclús més enllà. Sempre es pot aprendre i fer millor, i tant de bo arribi feina ben aviat. Amb Andorra no sabem si continuarem fent més bolos, llavors l’espòiler que et puc fer és aquest: fins demà estarem al Teatre Nacional de Catalunya i després ja es veurà què passa [riu]. Però sí, tant de bo poder fer més teatre, cinema... Sempre estaré super agraïda d’endisar-me en qualsevol projecte.