«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a David Haro, jove director de cinema andorrà que, juntament amb Gerard Navalon, es troba encetant el curtmetratge Dama Blanca, una història basada en l’imaginari de tota la ciutadania andorrana. El finançament ha sigut i continua sent una de les pedres angulars del projecte, motiu pel qual han impulsat una campanya de micromecenatge anomenada Verkami per tal de poder assolir la xifra esperada. Avui parlem amb ell sobre aquest fet i fem un breu repàs dels seus inicis i la seva visió del país respecte a l’audiovisual.

–De quina manera arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Hi ha molts primers records que em venen al cap quan penso en l’audiovisual. Recordo estar a casa, veient les típiques pel·lícules interminables, que eren com indrets fascinants i nous. També recordo passar-me hores i hores mirant els dibuixos animats, però sobretot tinc un record molt especial que vaig viure quan tenia sis anys i estava en un sopar d’adults amb els meus pares. Ens van posar una pel·lícula de Disney, i jo vaig ser l’únic nen que em vaig quedar despert en aquell sofà de vellut d’hotel caspós. I quan va acabar la pel·lícula, em vaig posar El silenci dels anyells. Va ser una experiència molt estranya veure que el cinema, les pel·lícules i el món virtual també eren tot allò, no només els mons de fantasia i roses dels dibuixos animats. Em va sobtar molt veure aquella cosa tan radical. Després ja vaig continuar tenint aquesta sèrie de revelacions amb altres pel·lícules com Fight Club, Kill Bill... 

–Arriba un moment en què decideix que s’hi vol dedicar professionalment.
–La gent que em coneix més personalment sap que el projecte amb el qual em vaig endinsar en el món del cinema és Entre muntanyes. Per a mi, el cinema sempre havia sigut un espai màgic, una caixeta on poder entrar i viure situacions, anècdotes i moments que, com a persona humana i quasi normal i miserable, no podries viure mai. Al final, per a mi sempre ha sigut un refugi i un espai on explorar i conèixer. I de cop, li fas front al cos que et fa por de la cantonada de casa teva, li fas front a la professora que t’odia, li fas front a la vergonya que et fa fer el primer petó... 

–Com va néixer el projecte d’‘Entre muntanyes’?
–Es tracta d’una reflexió tendra sobre les vivències del mossèn Ramon i la cosmologia que hi ha al voltant de la casa de colònies AINA, així com tot el projecte humanitari que sorgeix d’allà. Recordo perfectament el moment en què vaig decidir fer-ho. Estava caminant per la muntanya, entre les cabanyes i les cases de fusta, i m’anava fixant en tots els utensilis que havien creat els monitors i els nens per viure més de dues setmanes a la muntanya. Pensava: «Això és tan interessant i tan important per a la comunitat andorrana que algú ho hauria de plasmar en una pel·lícula». Vaig creure que la gent que no és  afí al projecte havia de tenir l’oportunitat de viure aquesta societat idíl·lica. 

–Imagino que no va ser un projecte fàcil de posar en marxa.
–Era un territori reconegut per a mi. Coneixia AINA, al mossèn Ramon i sabia el que volia explicar. Emocionalment, estava supervinculat amb la història i només es tractava de reviure el que jo ja havia viscut, però amb una càmera. Era una ficció de la realitat [riu]. Al final, fer cinema és reflexionar sobre la vida i quan saps del que estàs parlant, és molt fàcil saber com has de col·locar la càmera. 

–Fent la vista enrere, realment ha complert aquesta indústria amb les expectatives que podia tenir?
–Intento tenir sempre el llindar de les expectatives baix i treballar molt, ser un bon especulador en relació amb el que vull i com aconseguir-ho. Per a mi, l’expectativa és que Entre muntanyes agradés i va acabar sent així. Pel que fa a la indústria, ara la conec més, tinc més contactes i sé com funciona, però ni em decep ni m’agrada, tot i que a la vegada sí que m’agrada molt. Si no has entrat mai a una cova, no sabràs realment com és fins que entres. Has d’estar preparat per a tot, tant a escala emocional com a intel·lectual, per afrontar tot el que et ve. Cada pas que faig és sòlid, amb el cap ben alt i anant a poc a poc. 

–No es pot negar que és una indústria certament molt massificada. 
–Si tens alguna cosa a dir, no és difícil fer-te un lloc. Jo treballo molt per poder tenir aquesta capacitat econòmica que em permet estar un o dos mesos sense treballar, però al final es resumeix en com et planteges la teva vida. Evidentment, no pots tenir-ho tot: parella, amics, família, una pel·lícula... Has de triar, però si tries i ets honest amb el que ets, podràs arribar. El que jo m’he adonat , i és el més important de tot, és que sigui quina sigui la teva pel·lícula, si tens el palpit, el pols, la intenció de pèrdua, la faràs. La pots fer amb dos milions d’euros, amb 2.000, amb 20 o amb un iPhone. Això és el que marca la diferència real: la gent que fa les coses i la gent que diu que les farà.

–Ara mateix es troba en plena postproducció del curtmetratge ‘Dama Blanca’, dirigit conjuntament amb Gerard Navalón.
–El que ens va motivar a dur a terme aquest projecte era que havíem rebut una espècie d’encàrrec per part de la família Fiter i Rossell, la qual ens convidava a replantejar el cine i la cultura andorrana a través d’un projecte cinematogràfic. Això va sorgir arran del documental Entre muntanyes, que estava funcionant molt bé. Després, tot allò que té a veure amb el que parlem, com ho parlem, com es fa el projecte i què revela la pel·lícula, ja és més una reflexió profunda que hem fet els directors per baixar a les tenebres i explorar parts de la condició humana que tenen a veure amb el present i l’actualitat andorrana, així com temes que actualment són sensibles i generen certa contròversia. Però, independentment de l’encàrrec, tu com a director sempre has d’agafar-te una mica amb allò que tu creus que pots explicar.

–Com definiria tot el procés de rodatge? Abans parlava d’una baixada a les tenebres.
–Quan estàs desenvolupant qualsevol cosa creativa i estàs disposat a deixar-t’hi la pell, te l’acabes deixant. Això és molt difícil d’aconseguir, siguis un esportista d’elit, un metge que ha d’operar a cor obert o un creatiu que s’ha d’afrontar a la pàgina en blanc. És un procés normal, però no tant una baixada als inferns. És el que et deia abans, si estàs disposat a fer-ho, ho faràs. No és traumàtic el procés, sinó que sento gratitud de poder-ho fer realitat. Tots aquests mesos han sigut un temps d’estudi, de reflexió, de provar i d’experimentació. No ha sigut fàcil, però ha sigut normal i natural: hores de passar calor, de frustració, de felicitat, de riures... Hi ha una part molt positiva en tot això i és que quan fas projectes amb tant amor i tanta ànima, i tant tu com la gent del teu voltant esteu disposats a deixar-vos la pell per una cosa, surten grans amistats. Nosaltres hem fet el que tocava, amb gent molt talentosa de la qual hem après molt, i tot plegat ha sigut gratificant. Quan fas un gran entrenament estàs patint, però després estàs contentíssim d’haver fet la marca, no? Doncs aquest seria el paral·lelisme que jo faig. 

–El finançament ha sigut un dels punts que més ha costat tirar endavant i per això han impulsat un Verkami de cara a aconseguir-ho. En què consisteix exactament aquesta proposta?
–Quan penses en el pressupost d’una pel·lícula sempre tens un objectiu ideal, i és una feina constant per veure quines necessitats tens i com les pots obtenir. Si no s’aconsegueixen del tot, et vas adaptant a través de negociacions, demanant favors... Això té una clara conseqüència, que és la dilatació en el temps d’aquests processos. El pressupost de Dama Blanca el comunicarem una vegada acabem tot el procés, ja que ara mateix ens estem enfocant en el finançament de l’última part: la postproducció i la distribució. Per subsanar tot això hem llançat un Verkami, una campanya de micromecenatge en la qual demanem una xifra de 21.000 euros. Els mecenes que facin aportacions econòmiques rebran a canvi unes recompenses, les quals aniran en funció de la quantitat aportada: des d’aparéixer en els crèdits del curtmetratge fins a rebre material digital, pòsters firmats pels actors o asseure’s en una taula rodona amb els actors principals per debatre sobre el projecte.

«Andorra està començant a veure una oportunitat de negoci laboral en l’audiovisual»

–Enfrontar-se a aquesta casuística no ha de ser un fet fàcil.
–El finançament és un tema que hem d’afrontar perquè el cinema és car. Per fer la pel·lícula que volem i de la manera que volem ens falten uns diners, perquè ens agrada treballar de forma còmoda, permeable, sostenible amb la gent i pagant el que toca. D’aquesta manera, estem en un moment en què ens falten uns diners per poder acabar aquesta primera part del curtmetratge. Què significa això? Doncs que estem a punt d’afrontar el Verkami per demanar ajuda a amics, coneguts, desconeguts i gent altruista. Nosaltres pensem que una part molt important d’aquest projecte és continuar abanderant les capacitats que pot tenir la indústria cinematogràfica. Sabem que no som els únics que ho estem fent al país, ja que reconec que ens hem fixat en altres grans creadors del país com Imminent Produccions o l’Àlvaro Rodríguez. El que esperem és que amb l’ajuda sostenible de la gent, puguem fer el mateix i ser exemple per a tots aquells que estan disposats a deixar-se la pell a Andorra per fer cinema. I sobretot, demostrar que el nostre país és un lloc on hi ha gent amb talent, tant en l’àmbit actoral com de direcció o equip tècnic.

–Entenc que tot s’ha fet de la manera més fàcil i transparent possible.
–Totalment. El Verkami compta amb el punt que està explicat de forma 100% transparent tant pels directors com per la productora i els actors. S’indica quin tipus de projecte és, els seus objectius, què necessitem exactament, de quina manera ho volem aconseguir i què farem amb els diners que recuperarem. A més, hi ha un control per part de l’empresa que fomenta el Verkami per tal que tot sigui fet de forma correcta i pertinent, i que no estiguem aquí fent cap cosa dolenta. 

–Una vegada obtingut aquest finançament, quin serà el següent pas que es plantegen?
–Ser pacient, ser respectuós amb el que fem i ensenyar-ho per veure quina rebuda té. Nosaltres pensem que el que estem fent és tan especial pels temes dels quals parlem o pels actors que estan implicats, com el Jordi Sánchez, que és una referència a molts nivells. Pensem que és molt especial també per les escenes que hem creat, per la història que expliquem... Esperem estar fent una cosa a l’altura d’Andorra, que jo penso que és un país amb molt talent, amb moltes oportunitats, i on potser no s’ha escoltat gairebé mai la cultura ni el talent cinematogràfic. Ens agradaria estar a l’altura, insisteixo, com d’altres directors i productores que ja ho han fet. Llavors el següent pas és aquest, ensenyar-ho a festivals de caràcter nacional, internacional... I potser també tenir l’oportunitat de rebre algun premi o de guanyar-nos el cor de la gent una mica. Al final, que algú estigui assegut i que, de totes les coses que podria fer, estigui mirant la teva pel·lícula, ja és un honor i un privilegi. I, per descomptat, si la gent ens dona tant l’aprovació pública com intel·lectual, la idea és aconseguir fer el llargmetratge.

–El llargmetratge seguiria la mateixa línia plantejada en el curtmetratge?
–Sí, serà la mateixa línia. La gràcia és que la gent que hagi vist el curtmetratge no es trobi una història molt diferent en el llargmetratge, sinó una cosa en molts sentits similar. I fins aquí puc llegir perquè m’han demanat que no desveli moltes coses [riu]. Però sí, òbviament tot forma part d’un mateix projecte. Nosaltres tenim un guió que està directament relacionat amb el que ensenyarem ara, que és un tastet de 30 minuts, i si funciona i tenim el suport tant de la ciutadania andorrana com cinematogràfica de Catalunya i Espanya, anirem a buscar la pel·lícula. Com? Doncs amb ajudes públiques, amb finançament de productores privades, amb la Generalitat de Catalunya, amb el Govern d’Espanya i, evidentment, esperant que el Govern d’Andorra continuï estant a l’altura, que fins ara ho ha estat i nosaltres només tenim paraules de gratitud i agraïment pel suport i la confiança que ens han donat. Tothom diu sempre que tota ajuda és poca, però jo crec que tota ajuda és molta sempre. És qüestió d’anar pas a pas i demostrar que poden confiar en tu. 

–Abans comentava que en el projecte compten amb la interpretació d’un actor tan reconegut com Jordi Sánchez. Suposo que això ja és tot un orgull.
–No va costar comptar amb ell més del que ha costat amb altres actors. Sí que és cert que al final estàs parlant amb gent que està a primera plana i hi ha coses que s’han de fer diferents, llavors això sí que potser ha portat més temps. Crec que el Jordi Sánchez és una persona amb un cor immens, amb una sensibilitat molt aguda i amb un talent per a l’actuació molt gran. Ell també ha sigut jove, ha passat per moltes etapes dins de la indústria i se sent orgullós de la gent com nosaltres que fa coses. També t’he de dir que li vaig haver d’enviar flors a casa un parell de vegades perquè em fes cas, ja que m’havien xivat que li agradaven molt [riu]. Tot va sumar i al final va tenir el temps i l’estima per mirar-se el projecte. 

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–Andorra té molts reptes: europeus, nacionals, internacionals, socials... I en termes de l’audiovisual, el nostre país ha de voler saber quin país és. Quan ho sàpiga, podré parlar amb més coneixement de causa. No sé molt bé què és el que vol ser Andorra per als seus habitants. En l’audiovisual, tinc la intuïció que està començant a veure una oportunitat de negoci laboral i d’expansió quant a imatge, i penso que se n’aprofitarà. Al final, la indústria cinematogràfica i artística és entreteniment, i és important perquè és on s’exploren coses que et fan créixer com a persona a molts nivells. Sé que Andorra té unes altres prioritats, com temes socials que crec que ara mateix són importants, però sí que crec que cada vegada es té més sensibilitat per entendre que aquí hi ha una font molt important de reconeixement econòmic i que el cinema és una cosa que pot interessar molt també a altres productores de fora, les quals estiguin disposades a deixar-se grans quantitats de diners per rodar a Andorra amb els paisatges i la socialització que tenim. 

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Que tard o d’hora acabarem morint i que vivim la vida amb respecte, amb tendresa, amb amor, col·laborant, i que perdem el temps per aprendre. Això és molt important. Perdre el temps per aprendre coses és molt important. Aquest és el meu espòiler.