L’atletisme li ve per herència familiar. El jove atleta, Pol Moya, va començar amb aquest exigent esport als 17 anys. Ara, amb 27, viu per l’atletisme, disciplina que assegura que és la seva vida. Aquest estiu vol participar a competicions com l’Europeu de Roma o els Jocs Olímpics de Paris.

–Com comença amb l’atletisme?
–Bé, és una resposta una mica complicada, potser. Per? Conscientment, doncs, jo començo a prendre’m seriosament l’entrenament quan tenia 17 anys, més o menys. Però, bé, els meus pares han sigut atletes d’elit tota la vida i això ha fet que inconscientment jo comencés des d’abans de néixer.

–Què li han aportat els 10 anys que porta fent atletisme?
–M’han aportat de tot. Des d’alegries, fins a penes. Moltes amistats, molts viatges, moltes experiències, molt patiment, també. Crec que m’ha aportat una mica de tot. L’atletisme, jo considero que els últims 10 anys ha estat pràcticament la meitat de la meva vida.

–Es dedica 100% a l’atletisme?
–Fa gairebé més d’un mes que tinc una feina, però treballo dues hores al dia en remot i amb horari flexible. Ara mateix pràcticament em dedico només a l’atletisme i la feina que tinc que és sobre el que vaig estudiar. Ho faig per tenir experiència de cara al futur, al dia que no pugui continuar dedicant-me a l’atletisme.

–Què va estudiar?
–Vaig fer enginyeria informàtica a la UPC i he fet un Màster de Ciències a la UOC. Tota la vida he compaginat els estudis amb l’esport. Sí que vaig tenir un any sabàtic i no vaig estudiar, que va ser just l’any que va arribar la Covid-19. Aquell any, en principi era l’any de la competició a Tòquio, i havía deixat els estudis per dedicar-me a l’atletisme, però la Covid tenia una altra idea i a partir d’aquí vaig començar el màster aquest a la UOC, fins que vaig acabar l’any passat.

–Ha competit en campionats de molt renom, com Jocs Olímpics de Rio, de Tòquio, campionats del món, campionats d’Europa, Jocs de Petits Estats, un munt de competicions i una trajectòria. Com valora aquesta trajectòria?
–Estic orgullós del que he fet fins ara, però vull continuar anant a aquests campionats, continuar competint i fer com fins ara, una bona temporada quant a marca personal als 800 i als 1.500, que són les dues proves en les quals estic competint. Així que estic molt content del que he fet.

–Ha intentat fer un altre esport?
–Quan vaig arribar a Barcelona vaig haver de prendre una decisió perquè jo havia jugat a hoquei fins als 17 anys. Entrenava pocs dies a la setmana, però en acabar la temporada d’hoquei, el 2017, vaig començar a entrenar tres o quatre dies de la setmana atletisme. Em va anar bastant bé. Aquella nit vaig aconseguir anar a la Copa Europa i al Mundial Junior. Vaig veure que potser teníem futur en aquest esport. A més, com ja he dit, ha sigut l’esport dels meus pares. A més a més em permetia una facilitat a l’hora de fer entrenaments i compaginar-me els estudis, més que l’hoquei patins. Així que la decisió va ser per comoditat.

–Té l’atletisme com una forma de vida.
–De moment sí, sé que arribarà un dia en què m’hagi de retirar. Però potser hi puc continuar vinculat d’alguna manera.

–Què ha pensat si es retira de l’atletisme?
–A mi m’agradaria provar el triatló, sempre m’ha agradat molt la bici, nedar no se’m dona tan bé, però tinc molt de temps per millorar. Sempre els dic als meus companys i amics, que el dia que em retiri, estic segur que em passaré al triatló.

–En què es focalitza quan competeix?
–En fer el millor possible, donar el millor de mi. Sempre que competeixo m’agrada, com a mínim, ser competitiu, evidentment, si puc guanyar-les està bé també. En resum, donar el millor de mi, no deixar res per fer i ser molt competitiu. Crec que són les tres  coses en què més em centro quan estic en una competició.

–Què significa per a vostè representar al país a les competicions?
–Per mi és un gran orgull i un gran honor representar Andorra en competicions pel món. S’ha de donar un bon exemple.

–L’atletisme és un esport molt disciplinari.
–Sí, totalment. És un esport molt desagraït, que requereix sumar i entrenar cada dia, és millor no saltar-se cap entrenament. Tots els esports són molt disciplinaris, però l’atletisme és un esport purament físic i sobretot, les noves proves, en què la tècnica i la tàctica sí que són importants.

–Com són els seus entrenaments?
–Han variat molt d’ençà que vaig començar.

–En què han variat?
–Quan vaig començar, pràcticament no entrenava. Podríem dir que jugava a l’atletisme entre cometes mentre estudiava. La prioritat eren els estudis i ara, en canvi, la prioritat és l’atletisme. Per tant, ara faig dobles sessions, entreno cada dia de la setmana, no tinc descansos, fem concentracions i coses que abans no feia.

–Suposo que les competicions s’han de preparar no només físicament, oi?
–És clar, la preparació és en molts aspectes. Els atletes d’alt nivell entrenem, metafòricament, 24 hores, perquè hi ha l’entrenament visible, que és el que faig a la pista a les 10.15 hores. Faig 45 minuts de prevenció i a les 11.00 hores comencem a entrenar amb el grup d’entrenament fins a les 14.00 hores. Això depèn del dia i la sessió que toqui. A banda d’això, s’ha de menjar bé, s’ha de recuperar bé, s’ha d’anar al fisioterapeuta, s’ha de cuidar el cos, s’ha de descansar, tot influeix i tot és important.

–On es veu a futur?
–M’agradaria anar aquest estiu tant a l’Europeu de Roma com als Jocs de París. Tot i que ara mateix estic sortint d’una lesió i no sabem si el cos em permetrà entrenar el que necessito per poder classificar-me. I a un futur més llunyà, m’agradaria seguir entrenant fins que el cos m’ho permeti.