Miquel Arnal fa 40 anys que es dedica a la fotografia. Amb el seu objectiu ha desenvolupat una prolífica trajectòria en la qual alterna la fotografia comercial amb el treball de creació, que compagina així mateix amb la docència. Actualment protagonitza l’exposició que es pot veure a Deco-Art Gallery on ahir va presentar i signar exemplars del seu llibre que porta per títol Terra. L’obra recull les fotografies dels seus viatges per Espanya, Anglaterra, Burkina Faso, Mali, Perú i USA durant la dècada dels noranta.

–Què significa per vostè la fotografia?
–És una pregunta difícil. Per mi, el més important sempre ha sigut l’excel·lència. Escollir una gran foto per sobre d’una gran quantitat. En un moment en què hi ha tantes persones que es dediquen a la fotografia, que tothom pot penjar fotografies a Instagram i a les xarxes socials sense ser professional, amb aquesta democratització que hi ha ara, per mi valen més els discursos que aporten excel·lència. Per això, jo intento fer les fotos que falten al planeta.

–Intenta buscar sempre un punt diferenciador en la seva obra.
–Un punt diferenciador tant a nivell qualitatiu com emotiu. Jo sempre els hi explico als meus alumnes que fa 15 anys fer una foto d’un lleó era un miracle i estava molt cotitzada. Avui en dia, com que els equips fotogràfics han avançat molt, retrats com aquests n’hi ha molts. Per tant, això ha perdut una capacitat informativa perquè aquesta foto ja l’hem vist. En el moment que ja l’hem vist ja no té aquesta motivació de l’excel·lència perquè ho fa tothom.

–Ara és més complicat aconseguir aquesta diferència.
–Correcte. Amb la massificació costa més, com també ha passat amb el cinema, per exemple.

–També alterna fotografia de creació amb fotografia comercial. Quina de les dues prefereix?
–En el meu cas faig fotografia comercial per obligació tot i que m’agradaria deixar clar que sempre que he fet treballs comercials ben fets, amb un bon projecte, m’ha agradat molt fer-los. El que enyoro molt és que actualment a l’Estat espanyol és molt difícil fer coses bones, costa molt.

–Entre la seva obra també ha pogut fotografiar personatges com Penélope Cruz o Miguel Bosé.
–En l’època que jo vaig fotografiar més famosos tenia llibertat per disfressar-los del que volia. I això era un joc que ara és molt envejat. En aquell moment no tenien els representants que tenen ara i ho podíem fer. Ara és molt més complicat perquè d’entrada que confiïn en tu és pràcticament impossible. Abans hi havia més llibertat de creació i més respecte. Quan un fotògraf considerat bo feia la feina, se li feia cas.

–Quina capacitat creu que és imprescindible que tingui un bon fotògraf?
–Cal capacitat de creació, d’observació i molta intuïció. La capacitat de sentir-nos caçadors. Avui en dia, als joves trobo que els falta deixar que les idees flueixin i es desenvolupin. Cal tenir més paciència. Ara hi ha el que jo denomino la bulímia virtual.

–Bulímia virtual?
–Ara a Internet els joves reben molta informació però no trobo que l’acabin d’assimilar bé. Crec que veuen massa cosa però no acaben de quedar-se amb res. No sé si és un problema de quantitat però estan molt perduts tot i tenir molta més informació que jo fa 40 anys.

–La fotografia ha de ser un reflex de la realitat?
–No, hi ha molt més món per descobrir. En el moment en què tu enquadres ja estàs reflectint una realitat que no és la objectiva. En el moment que esculls, ja és la teva realitat.

–També té projectes en el món del vídeo. Per què decideix explorar aquesta disciplina?
–Crec que és una evolució. Per començar, l’evolució de la tecnologia permet que avui en dia amb uns equips relativament econòmics puguis fer coses de cinema amb una qualitat increïble. I trobo que el món del vídeo és molt interessant i que és el llenguatge del futur. D’aquí dos dies els nostres fills quan enviïn una carta d’amor o de declaració a la seva nòvia ho faran en format vídeo. I després de 40 anys de fer fotografia, crec que hi ha idees que tenen un altre desenvolupament en vídeo que en foto. Són maneres d’expressar-te diferents.