‘El Siervo’ narra la història d’una família romana que creix a la Vil·la de Semma, un indret paradisíac on quatre protagonistes acabaran confluint en un destí que ningú podria imaginar. Amb aquesta obra, l’escriptor Xavier Maymó fa un salt de la Guerra Civil (època en què se centren els seus dos primers llibres) al gran l’Imperi Romà. Maymó assegura que sempre ha estat cridat per la història, i tot i que ha calgut un llarg procés de documentació, l’escriptor ha deixat volar la imaginació per transcriure el decurs dels quatre personatges.

El llibre estarà disponible a partir del 16 de juny. Però no es tracta d’una obra nova, doncs ‘El Siervo’ és una segona edició –traduïda al castellà– de ‘El Servi de Semma’. Així, els qui ja hagin llegit la novel·la, tenen l’oportunitat de retrobar-se amb els protagonistes, ara en una altra llengua, i descobrir petits retocs que l’autor ha volgut fer en algun dels capítols de la novel·la. Tot i això, la història principal és la mateixa i l’essència que la precedeix ha quedat intacta. / PER ESTEFANIA GRACIA

–Aquest és el seu tercer llibre marcat per la història. Té certa predilecció per aquest gènere.
–Sí, hi ha dos llibres inicials que es van publicar en català i que ja estan esgotats. Són llibres biogràfics sobre persones reals amb explicacions reals que se centren en el període de la Guerra Civil. La veritat és que els relats històrics sempre m’han interessat. I ara, el dia 16 d’aquest mes, es publicarà ‘El Siervo’, que consta d’històries inventades emmarcades en l’Imperi Romà.

–’El Siervo’ és una edició en castellà de ‘El Servi de Semma’. Per què aquesta nova publicació?
–Fa un parell d’anys es va editar la novel·la ‘El Servi de Semma’ en català, i a partir d’aquí, l’Editorial Penguin Random House s’hi va interessar. D’aquesta manera, s’ha traduït el llibre al castellà i la setmana que ve els lectors ja podran trobar la novel·la per tota Espanya i Andorra. En aquesta darrera edició l’obra també ha està una mica reeditada.

–En quin sentit?
–Bé, he revisat el text de dalt a baix i tot i que essencialment és el mateix llibre, s’han polit alguns aspectes. He fet alguna revisió en algun dels capítols, però la història inicial i els personatges són els mateixos.

–Tot i no ser un llibre històric, doncs les narracions són inventades, sí hi ha un context de documentació.
–Els personatges no són reals, són inventats, i per tant, l’obra és una novel·la. Però és veritat que els personatges estan contextualitzats de la manera més acurada possible. La contextualització de la història és real, succeeix al segle I després de Crist en diferents llocs, com Tarraco, la Vil·la dels Munts, les Gàl·lies, Roma o Jerusalem. Per tant, està contextualitzada en un període real i els personatges que envolten els protagonistes també són reals. S’alcen en el que sabem de la història i el que ens ha pogut arribar d’aquest període. El menjar, les robes, la forma de viatjar, tots els aspectes socials... Tot això és el més real possible.

–Com ha recollit aquest bagatge?
–Vaig trigar cinc o sis anys a escriure el llibre. Perquè jo no soc escriptor a temps complet, escric quan més o menys tinc temps.
Durant el període d’escriptura, a mesura que vas escrivint i et vas trobant amb les necessitats de recopilar documentació, vas buscant la informació que necessites. També és molt importants el suport dels amics i la família, així com el d’un mateix. És un procés que es va fent poc a poc.

–Hauria estat possible realitzar una novel·la com aquesta sense fer tot el procés de contextualització?
–Jo crec que no, perquè la contextualització és molt important. Els personatges podrien haver viscut en altres èpoques, com l’Edat Mitjana, però un cop estan situats en el període històric, un ha de ser fidel a aquest i intentar contextualitzar-lo de forma fidel.

–Per què va decidir centrar-se específicament en aquesta època?
–La idea principal de la novel·la parteix d’una llegenda. I és una idea que el meu pare i jo havíem estat parlant des de fa temps. I sense la complicitat del meu pare, segurament aquest llibre no s’hauria realitzat.

–De quina llegenda es tracta?
–Ponç Pilat, abans de ser prefecte a la Judea, va ser durant un parell d’anys governador de la Província Imperial Tarraconense, una de les més grans de l’Imperi Romà. Mentre era governador va formar una guàrdia personal armada i no va voler que els soldats fossin ciutadans romans, perquè en aquell moment, a Roma l’Emperador era Tiberi i aquest va delegar funcions a Elio Sejano, un home que eliminava a tothom que no estava posicionat al seu costat. O estaves amb ell o estaves contra ell.
Era un moment molt complicat i amb molts assassinats. I Pilat no es refiava de la seva pròpia guàrdia romana i va crear-ne una amb soldats d’origen iber. Amb aquesta decisió, Pilat allunyava la possibilitat del seu assassinat a mans de la seva pròpia guàrdia. En ser enviat a Cesarea Marítima, Pilat es va portar amb si a una part fidel de la seva guàrdia ibera i va acabar formant part de la crucifixió de Jesús.

–‘El Siervo’ és una novel·la amb històries tancades o hi haurà una continuació?
–De fet, l’editorial ja m’ha demanat que faci la continuació d’aquest llibre. I podríem dir que he avançat un 30 o 40% de l’escriptura de la continuació.

–En ‘El Siervo’ els personatges prenen més importància que les històries. Partirà del mateix elenc per realitzar el segon volum?
–Sí. Precisament, el proper llibre comença on acaba el primer. ‘El Siervo’ està emmarcat en un context històric acurat i els fets que descriu són rellevants. Tot i això, els veritables protagonistes no són els successos històrics, sinó com aquests successos influeixen en els personatges que arrel del que els va passant van construint el seu propi destí.

–Ha comentat que compagina l’escriptura amb altres feines, creu que a Andorra és possible viure únicament sent escriptor?
–És molt difícil poder viure només de l’escriptura, ja no només a Andorra, sinó arreu. El mercat d’avui dia és un mercat bastant aleatori. Hi ha llibres que no són bons i es venen molt i altres que ho són i no es venen... Per tant, viure de l’escriptura raonablement, és molt difícil. A Andorra i fora d’Andorra.
Però al final, un ha de fer les coses perquè li agrada fer-les, no tant pel fet de guanyar-se bé la vida sinó perquè un mateix ho vol fer. Molts escriptors tenen feines variades i segueixen escrivint perquè és el que els agrada. Hi ha pocs escriptors que es puguin dedicar exclusivament a escriure.