Acaba una etapa i en comença una altra. Inquieta, amb 34 anys, deixa Andorra per iniciar un nou projecte personal. Finalitza un cicle a la Federació Andorrana d’Esquí (FAE) de vuit anys com a preparadora física, que és el temps que ha residit al país. Amant de l’esport, n’ha practicat de tot tipus, des del mateix esquí, al vòlei, vòlei platja, rugbi i surf. Aquest últim, és clar, fora del país. Fins i tot ha tingut l’oportunitat de representar el Principat com a jugadora.

 

–Quina evolució ha vist a l’esquí nacional al llarg de tots aquests anys?

–Al començament només estava jo com a preparadora física i eren massa corredors per a una sola persona. Era força difícil de gestionar. Però els últims dos anys m’he encarregat només de les noies i tot va ser millor. Ara se li dóna més importància a la preparació física i les noves instal·lacions que tenim, com el centre de tecnificació d’Ordino, facilita molt les coses. Quan vaig començar treballàvem a l’Estadi Comunal, en un gimnàs d’ús públic i la feina es feia molt més complicada. El gran salt l’hem pogut donar gràcies a les instal·lacions i que hagin posat més preparadors físics. Amb majors recursos humans pots fer un seguiment més específic, amb entrenaments orientats a l’alt rendiment. 

 

–A la FAE cada cop han tingut més clar de la importància de la preparació física, desenvolupant un programa en el que no només es tingués en compte la tècnica...

–Poc a poc tant el director tècnic com els entrenadors han anat evolucionant i van veure que no només era important la tècnica en l’esquiador, sinó també la preparació física, que és el que et permet aguantar en bones condicions una temporada llarga i t’ajuda a prevenir lesions.

 

–La seva feina implica tenir cura dels esportistes, seguiment continu, i uns quants viatges...

–Quan estava amb sis equips diferents tenia el punt d’anclatge a Andorra per quan tornaven a aquí. Amb l’equip femení sí passava tot l’any amb elles, des del començament de la pretemporada. També sóc osteòpata i els feia treball de recuperació quan ens desplaçàvem per les curses.

 

–Per la seva edat i la de les esportistes, també els feia de germana gran?

–Forma part de la feina de l’entrenador. És normal, perquè passem moltes hores juntes i et trobes amb situacions de tot tipus. Sóc una persona molt positiva i m’agrada veure-ho tot d’aquesta manera, pel que si la corredora entra en un cicle de negativitat intento transmetre el meu positivisme, perquè les temporades es fan llargues. Toca fer una mica de psicòloga.
 

–Els és fàcil als esportistes adaptar-se a la disciplina d’horaris d’entrenament i curses, i passar molt temps fora de casa, tenint en compte que ho han de compaginar amb els estudis?

–Si volen arribar a ser esquiadors d’alt nivell aquest programa que segueixen és molt bo. Si ets una persona mínimament organitzada te’n en surts bastant bé. Entre els corredors hi ha de tot, però m’he donat compte que les noies són més responsables i organitzades.

 

–Ha provat molts esports i l’hem vist jugant vàries temporades amb el CV Valls d’Andorra. Com veu el vòlei nacional?

–Hi ha un nivell de base increïble. Els problema és que als divuit anys moltes jugadores marxen a fora per estudis i després quan tornen es reenganxen a l’equip. No hi ha una continuïtat durant aquest període entre la base i el primer equip. Això ho complica, però la sort és que cada cop hi ha més nenes que hi juguen.

 

–I estan presentant un grau elevat de competitivitat...

–El nivell a Catalunya en noies és molt alt i té molt mèrit el que fem. Aquí juguem per hobby, per passar-nos-ho bé. És un sacrifici, perquè tens tots els caps de setmana ocupats, ja sigui perquè juguem a casa o perquè ens hem de desplaçar fora. Són moltes hores les que s’hi inverteixen. És un esport o que t’apassiona o no el practiques. La sort és que a l’equip sempre totes ens hem portat molt bé entre nosaltres.

 

–També és una amant del surf. Que és el que més l’atrau de posar-se sobre la taula?

–Fa 10 o 12 anys que el practico. Enganxa molt. La connexió que tens amb la mar i les onades és el que més m’atrau.

 

–El 2013 va representar Andorra als Jocs dels Petits Estats de Luxemburg en vòlei platja...

–Participar en uns Jocs és la millor experiència de caràcter esportiu que he tingut a Andorra. Va ser un orgull i un honor poder representar al país. Una oportunitat d’aquest tipus hagués estat impossible a Catalunya o Espanya haver-la tingut. És un record que tinc i que mai oblidaré.

 

–No van poder pujar al podi però, si més no, també van assolir fites fins llavors mai obtingudes...

–Sí. Almenys vam aconseguir la primera victòria en la història del vòlei platja andorrà femení en uns Jocs. En aquesta competició també hi ha molt nivell i és molt difícil poder guanyar partits.