DANIEL ARELLANO DIRECTOR 'CLOWN PALACE'
DANIEL ARELLANO: «El públic ha de venir disposat a sorprendre’s»
Clown Palace és un espectacle que barreja diferents disciplines artístiques i que farà temporada al teatre Comunal de la capital amb diverses funcions programades fins el 27 d’aquest mes. Es tracta d’una performance multimèdia feta amb figures de pròtesis de dit caracteritzats, banda sonora original i animació stop-motion, entre d’altres sorpreses. La proposta multimèdia agrupa diversos artistes andorrans sota la direcció de Daniel Arellano. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Defineix l’espectacle com una performance multimèdia. Expliquin’s aquest concepte.
–Barregem moltes disciplines artístiques en un sol teatre. Hi ha molt pas a la improvisació però també hi ha moltes coreografies, animació amb stop-motion, projeccions... Actuem en un teatre petit i tot el que hi passa es grava en directe i es projecta en directe en una pantalla molt gran que cobreix tot l’escenari.
–Com neix la idea de fer una performance multimèdia?
–Es tracta d’una història molt íntima. Quan jo era molt petit ja jugava a recrear tot el que veia en petits escenaris, amb maquetes. I la idea sorgeix d’aquí, per això encara conservem el teatre petit. D’una cosa molt íntima, molt meva, que vaig construir quan jo era petit, ara l’estem professionalitzant. És aquest impàs d’un espectacle que era meu a ara que l’obro al públic.
–I els protagonistes estan fets amb pròtesis de dit. Com se’ls hi acudeix?
–La idea surt de l’artista de la Massana, Eve Ariza. Es tractava de fer teatre en miniatura. I, partint d’aquesta premissa i inspirats en aquesta línia, com que disposem d’un teatre petit per a les mans, hem escollit el dit polze per caracteritzar els ninots. Primer es fa la forma en negatiu, després es passa en positiu i es caracteritzen els personatges.
–L’espectacle també segueix un fil argumental?
–Sí, hi ha un petit fil conductor però del que es tracta és d’aconseguir una experiència audiovisual. El públic ha de venir disposat a sorprendre’s a través dels sentits. Ha de venir preparat per experimentar, més que per seguir una història. Però sí que hi ha un petit fil conductor d’una història d’amor simple entre un pallasso que apareix per art de màgia a un palau d’àngels al cel i després hi ha uns antogonistes que són els fènix blaus que s’encarreguen de fer la guitza a aquest amor. Però com deia, és un fil conductor molt per sobre, la qual cosa vol dir que potser un espectador el veu i no el segueix i es fa la seva pròpia història. Això és el més bonic d’una performance. Veus els artistes en escena que t’estan transmeten un sentiment i després tu l’interpretes com vols.
–Ja van fer diverses funcions a la Massana. Veurem coses noves a la capital?
–Hi ha moltes modificacions respecte la primera vegada que el vam fer. Ara volem involucrar molt més al públic en aquesta experimentació. Per això cal que vinguin una mica preparats perquè potser sortim pel públic i anem improvisant.
–Tenen intenció en un futur de portar-lo fora del país?
–L’any passat el vam enviar a molts festivals de dansa, d’art contemporani, i no hi va haver sort. Aquest any seguirem amb aquesta insistència i intentarem portar-lo fora. Una mica de projecció internacional no ens vindria malament. Ho seguirem intentant.
–Defineix l’espectacle com una performance multimèdia. Expliquin’s aquest concepte.
–Barregem moltes disciplines artístiques en un sol teatre. Hi ha molt pas a la improvisació però també hi ha moltes coreografies, animació amb stop-motion, projeccions... Actuem en un teatre petit i tot el que hi passa es grava en directe i es projecta en directe en una pantalla molt gran que cobreix tot l’escenari.
–Com neix la idea de fer una performance multimèdia?
–Es tracta d’una història molt íntima. Quan jo era molt petit ja jugava a recrear tot el que veia en petits escenaris, amb maquetes. I la idea sorgeix d’aquí, per això encara conservem el teatre petit. D’una cosa molt íntima, molt meva, que vaig construir quan jo era petit, ara l’estem professionalitzant. És aquest impàs d’un espectacle que era meu a ara que l’obro al públic.
–I els protagonistes estan fets amb pròtesis de dit. Com se’ls hi acudeix?
–La idea surt de l’artista de la Massana, Eve Ariza. Es tractava de fer teatre en miniatura. I, partint d’aquesta premissa i inspirats en aquesta línia, com que disposem d’un teatre petit per a les mans, hem escollit el dit polze per caracteritzar els ninots. Primer es fa la forma en negatiu, després es passa en positiu i es caracteritzen els personatges.
–L’espectacle també segueix un fil argumental?
–Sí, hi ha un petit fil conductor però del que es tracta és d’aconseguir una experiència audiovisual. El públic ha de venir disposat a sorprendre’s a través dels sentits. Ha de venir preparat per experimentar, més que per seguir una història. Però sí que hi ha un petit fil conductor d’una història d’amor simple entre un pallasso que apareix per art de màgia a un palau d’àngels al cel i després hi ha uns antogonistes que són els fènix blaus que s’encarreguen de fer la guitza a aquest amor. Però com deia, és un fil conductor molt per sobre, la qual cosa vol dir que potser un espectador el veu i no el segueix i es fa la seva pròpia història. Això és el més bonic d’una performance. Veus els artistes en escena que t’estan transmeten un sentiment i després tu l’interpretes com vols.
–Ja van fer diverses funcions a la Massana. Veurem coses noves a la capital?
–Hi ha moltes modificacions respecte la primera vegada que el vam fer. Ara volem involucrar molt més al públic en aquesta experimentació. Per això cal que vinguin una mica preparats perquè potser sortim pel públic i anem improvisant.
–Tenen intenció en un futur de portar-lo fora del país?
–L’any passat el vam enviar a molts festivals de dansa, d’art contemporani, i no hi va haver sort. Aquest any seguirem amb aquesta insistència i intentarem portar-lo fora. Una mica de projecció internacional no ens vindria malament. Ho seguirem intentant.