Acompanyat per Dominic Baird-Smith, Jean-Philippe Buzaud i al ritme de David Benadon, Sigrid La Chapelle arriba dimecres a Andorra am Les mangeurs de lapin: cabaret burlesque. Amb aquest espectacle en francès, el trio de pallassos obrirà el dia 5 al Teatre Comunal la 49a Temporada de teatre, que engega motors prometent riures. / Per MARISA DA COSTA

 

–És una història simple: fa uns anys treballàvem en cafès teatre i cabarets de París. Cada vegada que repetíem espectacle, menjàvem a casa meva i preparava conill. Érem a taula buscant el nom del trio quan ens vam adonar que som consumidors de conill (manjeurs de lapin, en francès). A més, vam adonar-nos que el conill és part de l’imaginari de la imaginari i el teatre, herència de la marina, on estava prohibit perquè es menjava les cordes. A més, als cabarets les noies es vesteixen d’aquest animal.

–Per a mi, l’inici de l’aventura va ser al 2005, quan vaig començar a treballar als cafès teatre de París. Per casualitat em vaig trobar amb el músic, Benadon, i vam començar a treballar un estil molt musical i visual. 

 

–Per a mi, tot va començar el gener de 2012. Abans hi va haver molta feina per poder finalment fixar una cosa amb cap i peus.

 

–Va amb el meu caràcter. A més, l’escriptura del clown es fa seguint les personalitats. Crec que tots tres congeniem amb aquesta modalitat perquè som tres pallassos, a sobre i fora de l’escena. A més ens agrada molt la comèdia anglesa i som nens de circ i homes teatre. 

 

–Fem una combinació de mètodes: a mesura que improvisem i veiem la reacció del públic, elaborem els nostres guions. Vam començar creant un munt de petites coses que després vam anar desenvolupant. El problema del pallasso és que no podem crear sobre una taula: hem d’anar intentant i consolidant els nostres esquetx.

 

–Portarem la nostra primera creació: Les mangeurs de lapin remettent le couvert, amb què tres pallassos presenten un espectacle entre cabaret i circ, però no els va com volen i esperaven...

 

–Quan ens vam formar a l’escola Jacques le Coq, ens van ensenyar que cal cercar el fons polític comú: les coses que funcionen en tota cultura i país perquè traspassen fronteres. Arreu, ja sigui a Singapur, l’Amazones o Andorra, riem quan algú cau a terra. Són aquests punts els què cerquem. Per a nosaltres, el públic, sigui quina sigui la seva cultura o situació social, té sempre set anys. Joves, vells, rics, pobres: riuen tots. El què importa al teatre és la sinceritat. 

 

–És com una trajectòria: cada vegada que el públic riu, dona ritme a l’espectacle, el fan avançar. La sensació és, doncs una sensació rítmica: com més avancem, riuen més sentim que la maquinària avança. I el final és una gratificació.