MARCEL BARRENA Director de '100 metros'
MARCEL BARRENA: «Tots podem trobar un repte per superar»
100 metros és un biopic sobre Ramón Arroyo, un home diagnosticat d’esclerosi múltiple al que li van dir que no seria capaç de caminar ni cent metres. Marcel Barrena (Barcelona, 1981) ha rodat la seva història de superació. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Els seus referents són el cinema de George Lucas, Steven Spielberg...
–És que jo he crescut amb aquest cinema, sóc dels anys 80. Podria parlar d’influències de directors suecs, però és mentida. Spielberg i Woody Allen m’han fet ser cinèfil. No hi ha referències directes al cinema americà, però sí algun homenatge; per exemple, surt Maria de Medeiros que va fer Pulp Fiction. També l’ús de la música...
–'100 metros' és una pel·lícula molt dinàmica, emotiva?
–Sí, anem a totes. I intenta ser popular. Explica una malaltia que no s’ha explicat mai abans al cinema. No és una pel·lícula-denúncia, però sí que mostra que aquesta gent necessita suport. Si rodo una pel·lícula en blanc i negre i amb actors desconeguts, els crítics em diran que sóc un geni i aniré a molts festivals, però no hi anirà ningú. És una pel·lícula per al públic, pensada per al públic.
–És un gran drama?
–No, no, és una tragicomèdia. Hi ha tant d’humor com drama. I hi ha molta emoció. A veure, quan n’hi ha d’haver hi ha drama perquè és un senyor al qual li detecten una malaltia i en aquell moment no es pot frivolitzar. Però després és un cant a la vida! La vida de tots de vegades és dramàtica i d’altres és còmica. L’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares i molts malalts li’n diuen «incertesa múltiple». La pel·lícula o et fa riure o et fot una hòstia.
–Una tragicomèdia com 'Intocable'?
–M’ha ajudat molt. 100 metros té punts més dramàtics i més divertits, juguem més a dues bandes, però m’ha servit molt com a exemple per aixecar el projecte i vendre’l.
–Com arriba a Ramón Arroyo?
–Jo havia rodat el documental Món petit, sobre l’Albert Casals, en vaig aprendre molt i va tenir molt ressò. La gent necessita que li expliquis coses divertides. Un dia vaig llegir una entrevista al Ramón i vaig veure que era com l’Albert, dues persones a les quals la vida els ha donat una bona hòstia, però se n’estan sortint, o ho intenten. I el vaig contactar per fer la pel·lícula.
–L’elenc és molt conegut: Dani Rovira, Karra Elejalde...
–Primer ja tenia uns actors pensats, i el Karra Elejalde i l’Alexandra Jiménez ja estaven decidits. A la primera versió del guió en Ramón tenia 40 anys, però no m’hi acabava de trobar, no sabia qui ho podia fer. Un dia li vaig baixar l’edat 10 anys, i en Karra em va suggerir en Dani [Rovira].
–La primera pel·lícula que fa com a actor dramàtic. Com és rodar amb ell?
–Fantàstic! Ho ha donat tot, ha sumat... Tots els tòpics són vàlids. Estic enamorat d’ell, me’n vaig a la guerra amb ell. Ha rodat seqüències banyant-se al mar a 6 graus durant vuit hores, sense queixar-se, pujant i baixant muntanyes amb bicicleta, a 5 graus sota zero. Es preocupava molt pels extres i els figurants. Quan gravàvem en un hospital, real, se n’anava a xerrar amb els pacients.
–Gens divo.
–No, no, i ara, el que passa és que s’ha muntat un circ al seu voltant.
–El film el van passar a l’Institut Guttmann, com va anar?
–Va ser molt emocionant! A la pel·lícula surten pacients reals, i als títols de crèdit surten de nou, amb sis mesos de diferència, i veus la seva evolució.
–Què ha après de la malaltia?
–No en sabia res! El nom, esclerosi múltiple, malaltia degenerativa. He après moltes de les seves cares, el dolor, la por de dir-ho perquè causa incomprensió, soledat, depressió, poden perdre la feina... Les baixes no estan clares. Al film, al Ramón, la seva cap li diu que si pot córrer també pot treballar, però no sempre és així, perquè l’esclerosi et pot afectar la memòria, la vista, tens fatiga, perds sensibilitat... És la malaltia de les mil cares, i a cadascun l’afecta d’una manera. No sempre és cadira de rodes, és una malaltia molt complexa.
–Al film surt l’actor Bruno Bergonzini, que pateix esclerosi múltiple.
–Sí, havia de comptar amb ell. Fa de pacient i personifica un altre punt de vista sobre la malaltia. L’últim que és aquesta pel·lícula és dir a la gent que té una malaltia que es posi a córrer, no va d’això. La pel·lícula va sobre que tots nosaltres podem trobar un repte i intentar superar-lo dins dels nostres límits: el meu és fer un film, el teu és fer de periodista...
–Els seus referents són el cinema de George Lucas, Steven Spielberg...
–És que jo he crescut amb aquest cinema, sóc dels anys 80. Podria parlar d’influències de directors suecs, però és mentida. Spielberg i Woody Allen m’han fet ser cinèfil. No hi ha referències directes al cinema americà, però sí algun homenatge; per exemple, surt Maria de Medeiros que va fer Pulp Fiction. També l’ús de la música...
–'100 metros' és una pel·lícula molt dinàmica, emotiva?
–Sí, anem a totes. I intenta ser popular. Explica una malaltia que no s’ha explicat mai abans al cinema. No és una pel·lícula-denúncia, però sí que mostra que aquesta gent necessita suport. Si rodo una pel·lícula en blanc i negre i amb actors desconeguts, els crítics em diran que sóc un geni i aniré a molts festivals, però no hi anirà ningú. És una pel·lícula per al públic, pensada per al públic.
–És un gran drama?
–No, no, és una tragicomèdia. Hi ha tant d’humor com drama. I hi ha molta emoció. A veure, quan n’hi ha d’haver hi ha drama perquè és un senyor al qual li detecten una malaltia i en aquell moment no es pot frivolitzar. Però després és un cant a la vida! La vida de tots de vegades és dramàtica i d’altres és còmica. L’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares i molts malalts li’n diuen «incertesa múltiple». La pel·lícula o et fa riure o et fot una hòstia.
–Una tragicomèdia com 'Intocable'?
–M’ha ajudat molt. 100 metros té punts més dramàtics i més divertits, juguem més a dues bandes, però m’ha servit molt com a exemple per aixecar el projecte i vendre’l.
–Com arriba a Ramón Arroyo?
–Jo havia rodat el documental Món petit, sobre l’Albert Casals, en vaig aprendre molt i va tenir molt ressò. La gent necessita que li expliquis coses divertides. Un dia vaig llegir una entrevista al Ramón i vaig veure que era com l’Albert, dues persones a les quals la vida els ha donat una bona hòstia, però se n’estan sortint, o ho intenten. I el vaig contactar per fer la pel·lícula.
–L’elenc és molt conegut: Dani Rovira, Karra Elejalde...
–Primer ja tenia uns actors pensats, i el Karra Elejalde i l’Alexandra Jiménez ja estaven decidits. A la primera versió del guió en Ramón tenia 40 anys, però no m’hi acabava de trobar, no sabia qui ho podia fer. Un dia li vaig baixar l’edat 10 anys, i en Karra em va suggerir en Dani [Rovira].
–La primera pel·lícula que fa com a actor dramàtic. Com és rodar amb ell?
–Fantàstic! Ho ha donat tot, ha sumat... Tots els tòpics són vàlids. Estic enamorat d’ell, me’n vaig a la guerra amb ell. Ha rodat seqüències banyant-se al mar a 6 graus durant vuit hores, sense queixar-se, pujant i baixant muntanyes amb bicicleta, a 5 graus sota zero. Es preocupava molt pels extres i els figurants. Quan gravàvem en un hospital, real, se n’anava a xerrar amb els pacients.
–Gens divo.
–No, no, i ara, el que passa és que s’ha muntat un circ al seu voltant.
–El film el van passar a l’Institut Guttmann, com va anar?
–Va ser molt emocionant! A la pel·lícula surten pacients reals, i als títols de crèdit surten de nou, amb sis mesos de diferència, i veus la seva evolució.
–Què ha après de la malaltia?
–No en sabia res! El nom, esclerosi múltiple, malaltia degenerativa. He après moltes de les seves cares, el dolor, la por de dir-ho perquè causa incomprensió, soledat, depressió, poden perdre la feina... Les baixes no estan clares. Al film, al Ramón, la seva cap li diu que si pot córrer també pot treballar, però no sempre és així, perquè l’esclerosi et pot afectar la memòria, la vista, tens fatiga, perds sensibilitat... És la malaltia de les mil cares, i a cadascun l’afecta d’una manera. No sempre és cadira de rodes, és una malaltia molt complexa.
–Al film surt l’actor Bruno Bergonzini, que pateix esclerosi múltiple.
–Sí, havia de comptar amb ell. Fa de pacient i personifica un altre punt de vista sobre la malaltia. L’últim que és aquesta pel·lícula és dir a la gent que té una malaltia que es posi a córrer, no va d’això. La pel·lícula va sobre que tots nosaltres podem trobar un repte i intentar superar-lo dins dels nostres límits: el meu és fer un film, el teu és fer de periodista...