GEMMA GARCIA Cap de l’equip d’atenció especialista en salut mental del SAAS
GEMMA GARCIA: «Hem d’anar en compte de no psiquiatritzar tots els problemes»
La metge especialista en psiquiatria Gemma Garcia és la cap de Salut Mental del SAAS des del març del 2015, després de superar l’edicte convocat: «Em va semblar un projecte molt interessant perquè barrejava la gestió del servei de salut mental amb tasques de planificació i, a més, se’m va comentar que es volia fer una reforma sanitària i el Pla de Salut Mental». Quan va venir a Andorra va deixar la gestió de l’àrea d’hospitalització del Parc Taulí de Sabadell. «El projecte del SAAS em continua entusiasmant», assegura. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–A Salut Mental hi ha dos dispositius d’atenció infantojuvenil, però, quin circuit d’atenció segueixen els joves que pateixen alcoholisme, assetjament escolar, etcètera?
–Hi ha diferents nivells de gravetat de les malalties mentals. Primer hi ha l’atenció de consulta externa, on ens arriben menors derivats del metge de primària, les escoles o la família. Nosaltres els visitem i en fem el diagnòstic. No tots els casos d’assetjament escolar deriven en una malaltia, però si deixes que continuï pot acabar en problemes psicològics. En el cas de les drogues i/o alcoholisme, la Unitat de Conductes Addictives (UCA) està integrada a Salut Mental des de fa pocs mesos perquè hi ha una alta coexistència entre salut mental i consum de tòxics, d’un 60%, i hem de treballar de manera integrada. Per als adolescents també tenim el programa CRAC (Consulta ràpida per a adolescents en crisi), amb un psicòleg al Punt Jove que fa de filtre, i pot derivar els joves a psiquiatria (tenim dos metges especialitzats en infantojuvenil), l’UCA, etcètera.
–Com funciona el servei de Salut Mental?
–Com he explicat, hi ha diferents nivells de gravetat dels trastorns mentals i, per tant, d’atenció. L’atenció ambulatòria és la consulta externa, on tractes les patologies mentals menys greus. Per a infantojuvenil estem ben coberts i, per això, podem donar una primera visita sense llista d’espera.
–D’entrada, qui els atén?
–L’ideal seria rebre els pacients amb un formulari de derivació del pediatre, però no és així, i pot ser que, de vegades, la primera visita la faci un psicòleg o un psiquiatra.
–El sistema ja va cap aquí, que sigui el metge de capçalera qui et derivi a l’especialista.
–És que hi ha símptomes mentals que també poden ser conseqüència d’una malaltia física. Quan el metge de primària ho ha descartat tot, aleshores és quan deriva a Salut Mental.
–Tot això sobre el sector infantojuvenil. Què passa amb els adults?
–Pel que fa als adults, com que no s’ha prioritzat, hi estem treballant.
–Cap a on anem amb els adults?
–La idea és molt similar. Que a l’arribada, a la consulta externa, hi hagi un filtre, perquè això ens permetrà prioritzar la urgència. De vegades a una persona li ve de tres o quatre dies perquè té una depressió amb símptomes psicòtics, i si no ho sabem...
–Després de la consulta externa, hi ha els hospitals de dia.
–Els hospitals de dia estan situats dins del centre hospitalari, i són per a persones amb problemes aguts que necessiten un tractament intensiu i que no poden anar a treballar o a l’escola. També n’hi ha un a l’UCA. Els hospitals de dia ofereixen una atenció intensiva d’un equip multidisciplinar: psiquiatra, psicòleg, terapeuta ocupacional, educador social, docents. L’estada mitjana és d’un mes i mig.
–Quan s’ingressa una persona per un problema de salut mental?
–Què passa quan una malaltia comporta riscos per a un mateix o cap a tercers? Per exemple, una esquizofrènia amb deliri de persecució o una depressió severa amb tendències suïcides. Són malalties reversibles i podem fer que amb tractament aquests riscos deixin d’existir i, per tant, els ingressem a la unitat d’hospitalització d’aguts, 24 hores. L’estada és de 10-12 dies, i després passen a l’hospital de dia o marxen a casa. Per a menors tenim quatre llits. També hi ha ingressos per trastorn de la conducta alimentària (anorèxia i bulímia). Per a adults hi ha 12 llits, entre els quals hi ha els de desintoxicació.
–Quina és l’ocupació mitjana dels llits d’ingressos?
–Depèn molt, entre el 70% i el 100%. Mai arribem al 100% perquè als pacients que es troben millor els donem permís de cap de setmana, i la mitjana d’ocupació es fa segons els 365 dies de l’any. Els llits, en general, acostumen a estar plens.
–Quin és l’índex de reingressos?
–Baix. Com que tenim l’hospital de dia podem assegurar un tractament una mica més llarg. Als pacients psicòtics els costa més assumir que estan malalts i tenen més risc perquè deixen el tractament. Estem desenvolupant un programa ambulatori d’atenció al trastorn mental més greu, amb un seguiment mensual d’infermeria, a casa si cal. Fem un esforç perquè aquests pacients estiguin més vinculats i no recaiguin.
–El nombre de trastorns mentals a Andorra és equivalent al d’altres països, més alt, més baix?
–A nivell d’hospitalització és igual, perquè en les malalties més greus la prevalença és equiparable. Per exemple, l’esquizofrènia afecta entre un 05,% i un 1% de la població; el trastorn bipolar, un 1%; la depressió lleu està al voltant d’un 20% i la més greu entorn del 5%. A tot el món, en qualsevol país, les dones tenen el doble de depressions que els homes.
–Per què?
–Per un cúmul de circumstàncies. Per tema hormonal i perquè, en general, les dones tenen més càrrega familiar. Però també hi ha aspectes biològics. Per exemple, l’esquizofrènia comença abans en els homes perquè les hormones ens protegeixen de l’inici de la psicosi, però les dones podem patir depressions postpart a causa de les hormones. Costen de diagnosticar perquè a moltes dones els fa vergonya dir-ho; una cosa és patir una tristesa breu, però si dura molt i amb molta intensitat, és una depressió postpart.
–Parlant de vergonya, encara hi ha prejudicis sobre la salut mental.
–Necessitem molt l’ajuda de la premsa per desestigmatitzar. Són malalties com qualsevol altra! Les malalties mentals greus tenen un pes genètic important: per exemple, les persones amb un familiar de primer grau amb depressió greu tenen un risc tres vegades superior de patir-ne una; en el cas del trastorn bipolar, el risc és d’entre 8-10 vegades més. Però també és cert que compten els factors culturals, les experiències viscudes a la primera infància, l’estrès, la nutrició, etcètera.
–També hi ha molt d’estigma amb la medicació psiquiàtrica.
–És una llàstima, perquè si tens una malaltia com la depressió, amb un 15% de probabilitat de suïcidi, és una mort evitable. Si posem les eines i el tractament, es pot evitar! És una responsabilitat molt gran, perquè en la majoria dels casos es pot evitar. Entre el 70% i el 95% dels casos de suïcid consumat és perquè la persona patia una depressió greu, i només un 30% dels consumats havien arribat a salut mental. Tenim molta feina a fer.
–La prevalença de suïcidis a Andorra també ha de ser equivalent a la resta de països.
–Sí, i el que hem de fer és que la gent no tingui vergonya a tractar-se una depressió o un problema de salut mental. Però, què passa? Que s’acusa a la gent de feble, de manca de caràcter, quan és una malaltia! La depressió com a malaltia no té res a veure com siguis, hem d’ajudar a què la gent no se senti malament per tractar-se sigui una depressió, una esquizofrènia, un trastorn bipolar... A Andorra és complicat perquè és un lloc petit, mentre que als Estats Units els personatges públics ho expliquen. Qui té un problema de salut mental és una persona malalta i no se n’ha d’avergonyir. Tenim molt a fer. A l’Associació de Familiars de Malalts Mentals els aniria molt bé aquest suport. Hem d’aconseguir que la gent vingui a Salut Mental en el primer moment que noti que s’està descompensant, que no esperi per vergonya.
–El llenguatge col·loquial està ple de referències als trastorns mentals.
–Fa molt de mal quan als mitjans de comunicació s’explica que un crim l’ha comès un malalt psiquiàtric... Més del 90% dels crims no els cometen els malalts psiquiàtrics, però quan ho fa un esquizofrènic surt arreu. I el llenguatge despectiu també contribueix a l’estigma. S’usen diagnòstics com bipolar i esquizofrènia de manera negativa. Ara tothom entén que dir boig no és correcte.
–El cervell és el gran desconegut.
–El cervell és l’òrgan del cos més complex que tenim. Tenim bilions de neurones, circuits neuronals molt diferents, i no és tan fàcil localitzar un problema al cervell com quan et fan una biòpsia, et treuen un tumor o aïllen un microbi. Les malalties no estan en un lloc concret del cervell, sinó que és un circuit. El que sí hem aconseguit és identificar substàncies que quan s’alteren són causa de malaltia i això ha permès trobar medicaments per pal·liar aquestes malalties. La curació definitiva no la trobarem fins que no coneguem la genètica de les malalties. A veure, quan t’enamores tens canvis químics en el cervell, és cert que l’amor és cec, i quan un pateix un disgust molt gran també actua d’una manera imprevisible. Tot això té una relació continua amb la biologia i la química del nostre cervell. La biologia, la conducta i l’entorn es repercuteixen.
–Per això les teràpies combinen química i teràpia.
–Sí, moltes vegades el millor tractament és la combinació, d’aquí la multidisciplinarietat. Si canvies alguna cosa de l’entorn també pot millorar l’estat de la persona.
–L’any que ve els psicòlegs entraran per la CASS. Això beneficiarà Salut Mental, descongestionarà el servei?
–Penso que ens podem entendre molt bé, s’ha de definir què han de portar ells i què hem de portar nosaltres. També hem d’anar en compte de no psiquiatritzar tots els problemes de la vida, perquè la gent té les seves estratègies de lluita. Cal definir uns criteris, què atendran els psicòlegs? Per exemple, les patologies més lleus ells, i nosaltres les més greus. Haurem de definir protocols conjunts per garantir que ho estem fent així. Si continua endavant el Pla de Salut Mental s’haurà de definir bé. Caldrà una coordinació per derivar casos mútuament, i amb criteris ens podem atendre. El problema és que ara no hi ha cap filtre... La població no pot decidir si necessita psicòleg, psiquiatra, teràpia...
–Un metge de capçalera pot prescriure antidepressius?
–Està bé que puguin fer un seguiment. A Salut Mental podem tractar els casos més greus i quan milloren retornar-los a l’atenció primària. Per què no? En una depressió genètica no pots deixar el tractament.
–Què passa amb els ingressos forçats? És a dir, persones que acaben hospitalitzades per ordre de la Batllia, contra la seva voluntat.
–Puc garantir que només ingressem a la unitat d’aguts la gent que pateix una malaltia mental, sigui per la causa que sigui, per exemple, si ha patit violència de gènere, ha derivat en una depressió i té idees de suïcidi. El que determina que una persona ingressi és la gravetat dels símptomes psiquiàtrics, no la causa. Hi ha un equip multidisciplinar –treballadora social, terapeuta, psicòleg, psiquiatra– que atén cada cas. S’ingressa en contra de la voluntat a través d’una demanda a la Batllia les persones que estan molt greu i tenen risc de fer-se mal a si mateixes o a algú altre, i que no tenen consciència per poder decidir si s’han d’ingressar o no. Ho garanteixo: si una persona no té una malaltia psiquiàtrica aguda, aquí no ingressa. I contra la voluntat es fa per ordre judicial, i un forense ho ratifica. Volem evitar riscos.
–A Salut Mental hi ha dos dispositius d’atenció infantojuvenil, però, quin circuit d’atenció segueixen els joves que pateixen alcoholisme, assetjament escolar, etcètera?
–Hi ha diferents nivells de gravetat de les malalties mentals. Primer hi ha l’atenció de consulta externa, on ens arriben menors derivats del metge de primària, les escoles o la família. Nosaltres els visitem i en fem el diagnòstic. No tots els casos d’assetjament escolar deriven en una malaltia, però si deixes que continuï pot acabar en problemes psicològics. En el cas de les drogues i/o alcoholisme, la Unitat de Conductes Addictives (UCA) està integrada a Salut Mental des de fa pocs mesos perquè hi ha una alta coexistència entre salut mental i consum de tòxics, d’un 60%, i hem de treballar de manera integrada. Per als adolescents també tenim el programa CRAC (Consulta ràpida per a adolescents en crisi), amb un psicòleg al Punt Jove que fa de filtre, i pot derivar els joves a psiquiatria (tenim dos metges especialitzats en infantojuvenil), l’UCA, etcètera.
–Com funciona el servei de Salut Mental?
–Com he explicat, hi ha diferents nivells de gravetat dels trastorns mentals i, per tant, d’atenció. L’atenció ambulatòria és la consulta externa, on tractes les patologies mentals menys greus. Per a infantojuvenil estem ben coberts i, per això, podem donar una primera visita sense llista d’espera.
–D’entrada, qui els atén?
–L’ideal seria rebre els pacients amb un formulari de derivació del pediatre, però no és així, i pot ser que, de vegades, la primera visita la faci un psicòleg o un psiquiatra.
–El sistema ja va cap aquí, que sigui el metge de capçalera qui et derivi a l’especialista.
–És que hi ha símptomes mentals que també poden ser conseqüència d’una malaltia física. Quan el metge de primària ho ha descartat tot, aleshores és quan deriva a Salut Mental.
–Tot això sobre el sector infantojuvenil. Què passa amb els adults?
–Pel que fa als adults, com que no s’ha prioritzat, hi estem treballant.
–Cap a on anem amb els adults?
–La idea és molt similar. Que a l’arribada, a la consulta externa, hi hagi un filtre, perquè això ens permetrà prioritzar la urgència. De vegades a una persona li ve de tres o quatre dies perquè té una depressió amb símptomes psicòtics, i si no ho sabem...
–Després de la consulta externa, hi ha els hospitals de dia.
–Els hospitals de dia estan situats dins del centre hospitalari, i són per a persones amb problemes aguts que necessiten un tractament intensiu i que no poden anar a treballar o a l’escola. També n’hi ha un a l’UCA. Els hospitals de dia ofereixen una atenció intensiva d’un equip multidisciplinar: psiquiatra, psicòleg, terapeuta ocupacional, educador social, docents. L’estada mitjana és d’un mes i mig.
–Quan s’ingressa una persona per un problema de salut mental?
–Què passa quan una malaltia comporta riscos per a un mateix o cap a tercers? Per exemple, una esquizofrènia amb deliri de persecució o una depressió severa amb tendències suïcides. Són malalties reversibles i podem fer que amb tractament aquests riscos deixin d’existir i, per tant, els ingressem a la unitat d’hospitalització d’aguts, 24 hores. L’estada és de 10-12 dies, i després passen a l’hospital de dia o marxen a casa. Per a menors tenim quatre llits. També hi ha ingressos per trastorn de la conducta alimentària (anorèxia i bulímia). Per a adults hi ha 12 llits, entre els quals hi ha els de desintoxicació.
–Quina és l’ocupació mitjana dels llits d’ingressos?
–Depèn molt, entre el 70% i el 100%. Mai arribem al 100% perquè als pacients que es troben millor els donem permís de cap de setmana, i la mitjana d’ocupació es fa segons els 365 dies de l’any. Els llits, en general, acostumen a estar plens.
–Quin és l’índex de reingressos?
–Baix. Com que tenim l’hospital de dia podem assegurar un tractament una mica més llarg. Als pacients psicòtics els costa més assumir que estan malalts i tenen més risc perquè deixen el tractament. Estem desenvolupant un programa ambulatori d’atenció al trastorn mental més greu, amb un seguiment mensual d’infermeria, a casa si cal. Fem un esforç perquè aquests pacients estiguin més vinculats i no recaiguin.
–El nombre de trastorns mentals a Andorra és equivalent al d’altres països, més alt, més baix?
–A nivell d’hospitalització és igual, perquè en les malalties més greus la prevalença és equiparable. Per exemple, l’esquizofrènia afecta entre un 05,% i un 1% de la població; el trastorn bipolar, un 1%; la depressió lleu està al voltant d’un 20% i la més greu entorn del 5%. A tot el món, en qualsevol país, les dones tenen el doble de depressions que els homes.
–Per què?
–Per un cúmul de circumstàncies. Per tema hormonal i perquè, en general, les dones tenen més càrrega familiar. Però també hi ha aspectes biològics. Per exemple, l’esquizofrènia comença abans en els homes perquè les hormones ens protegeixen de l’inici de la psicosi, però les dones podem patir depressions postpart a causa de les hormones. Costen de diagnosticar perquè a moltes dones els fa vergonya dir-ho; una cosa és patir una tristesa breu, però si dura molt i amb molta intensitat, és una depressió postpart.
–Parlant de vergonya, encara hi ha prejudicis sobre la salut mental.
–Necessitem molt l’ajuda de la premsa per desestigmatitzar. Són malalties com qualsevol altra! Les malalties mentals greus tenen un pes genètic important: per exemple, les persones amb un familiar de primer grau amb depressió greu tenen un risc tres vegades superior de patir-ne una; en el cas del trastorn bipolar, el risc és d’entre 8-10 vegades més. Però també és cert que compten els factors culturals, les experiències viscudes a la primera infància, l’estrès, la nutrició, etcètera.
–També hi ha molt d’estigma amb la medicació psiquiàtrica.
–És una llàstima, perquè si tens una malaltia com la depressió, amb un 15% de probabilitat de suïcidi, és una mort evitable. Si posem les eines i el tractament, es pot evitar! És una responsabilitat molt gran, perquè en la majoria dels casos es pot evitar. Entre el 70% i el 95% dels casos de suïcid consumat és perquè la persona patia una depressió greu, i només un 30% dels consumats havien arribat a salut mental. Tenim molta feina a fer.
–La prevalença de suïcidis a Andorra també ha de ser equivalent a la resta de països.
–Sí, i el que hem de fer és que la gent no tingui vergonya a tractar-se una depressió o un problema de salut mental. Però, què passa? Que s’acusa a la gent de feble, de manca de caràcter, quan és una malaltia! La depressió com a malaltia no té res a veure com siguis, hem d’ajudar a què la gent no se senti malament per tractar-se sigui una depressió, una esquizofrènia, un trastorn bipolar... A Andorra és complicat perquè és un lloc petit, mentre que als Estats Units els personatges públics ho expliquen. Qui té un problema de salut mental és una persona malalta i no se n’ha d’avergonyir. Tenim molt a fer. A l’Associació de Familiars de Malalts Mentals els aniria molt bé aquest suport. Hem d’aconseguir que la gent vingui a Salut Mental en el primer moment que noti que s’està descompensant, que no esperi per vergonya.
–El llenguatge col·loquial està ple de referències als trastorns mentals.
–Fa molt de mal quan als mitjans de comunicació s’explica que un crim l’ha comès un malalt psiquiàtric... Més del 90% dels crims no els cometen els malalts psiquiàtrics, però quan ho fa un esquizofrènic surt arreu. I el llenguatge despectiu també contribueix a l’estigma. S’usen diagnòstics com bipolar i esquizofrènia de manera negativa. Ara tothom entén que dir boig no és correcte.
–El cervell és el gran desconegut.
–El cervell és l’òrgan del cos més complex que tenim. Tenim bilions de neurones, circuits neuronals molt diferents, i no és tan fàcil localitzar un problema al cervell com quan et fan una biòpsia, et treuen un tumor o aïllen un microbi. Les malalties no estan en un lloc concret del cervell, sinó que és un circuit. El que sí hem aconseguit és identificar substàncies que quan s’alteren són causa de malaltia i això ha permès trobar medicaments per pal·liar aquestes malalties. La curació definitiva no la trobarem fins que no coneguem la genètica de les malalties. A veure, quan t’enamores tens canvis químics en el cervell, és cert que l’amor és cec, i quan un pateix un disgust molt gran també actua d’una manera imprevisible. Tot això té una relació continua amb la biologia i la química del nostre cervell. La biologia, la conducta i l’entorn es repercuteixen.
–Per això les teràpies combinen química i teràpia.
–Sí, moltes vegades el millor tractament és la combinació, d’aquí la multidisciplinarietat. Si canvies alguna cosa de l’entorn també pot millorar l’estat de la persona.
–L’any que ve els psicòlegs entraran per la CASS. Això beneficiarà Salut Mental, descongestionarà el servei?
–Penso que ens podem entendre molt bé, s’ha de definir què han de portar ells i què hem de portar nosaltres. També hem d’anar en compte de no psiquiatritzar tots els problemes de la vida, perquè la gent té les seves estratègies de lluita. Cal definir uns criteris, què atendran els psicòlegs? Per exemple, les patologies més lleus ells, i nosaltres les més greus. Haurem de definir protocols conjunts per garantir que ho estem fent així. Si continua endavant el Pla de Salut Mental s’haurà de definir bé. Caldrà una coordinació per derivar casos mútuament, i amb criteris ens podem atendre. El problema és que ara no hi ha cap filtre... La població no pot decidir si necessita psicòleg, psiquiatra, teràpia...
–Un metge de capçalera pot prescriure antidepressius?
–Està bé que puguin fer un seguiment. A Salut Mental podem tractar els casos més greus i quan milloren retornar-los a l’atenció primària. Per què no? En una depressió genètica no pots deixar el tractament.
–Què passa amb els ingressos forçats? És a dir, persones que acaben hospitalitzades per ordre de la Batllia, contra la seva voluntat.
–Puc garantir que només ingressem a la unitat d’aguts la gent que pateix una malaltia mental, sigui per la causa que sigui, per exemple, si ha patit violència de gènere, ha derivat en una depressió i té idees de suïcidi. El que determina que una persona ingressi és la gravetat dels símptomes psiquiàtrics, no la causa. Hi ha un equip multidisciplinar –treballadora social, terapeuta, psicòleg, psiquiatra– que atén cada cas. S’ingressa en contra de la voluntat a través d’una demanda a la Batllia les persones que estan molt greu i tenen risc de fer-se mal a si mateixes o a algú altre, i que no tenen consciència per poder decidir si s’han d’ingressar o no. Ho garanteixo: si una persona no té una malaltia psiquiàtrica aguda, aquí no ingressa. I contra la voluntat es fa per ordre judicial, i un forense ho ratifica. Volem evitar riscos.