Jordi Royo (Berga, 1959) és un psicòleg clínic que dirigeix Amalgama-7, un institut que estudia els comportaments de risc. El perfil més habitual és el de nois i noies que tendeixen al policonsum de drogues, pantallisme… Tenen una exposició a l’oci paralitzat que acaben en violència, maltractament als pares, dificultats escolars… Uns símptomes que a més d’un li sona haver viscut al seu entorn i que poden evolucionar cap a patologia dual, quan es donen dos d’aquests associats.

–Per què es decideix a escriure una guia sobre un tema tan delicat com aquest del qual a Andorra es parla a comptagotes?
–És una de les guies de col·lecció que ens va demanar la Fundació Crèdit Andorra justament per això, perquè no se’n parla gaire al Principat, hi ha gent que simplement l’interessa per una possible prevenció o  que està vivint aquest problema de manera més propera o llunyana i no té informació.
Ja vam escriure una dels tics i l’abús de les noves tecnologies fa un temps, a l’octubre va sortir el dels trastorns en l’alimentació i de cara al futur ja podem avançar que en farem una altra sobre  el consum de drogues i tot el que comporta per a l’afectat i el seu entorn. La idea es fer guies per a tres col·lectius ben identificats: els nois de secundària, els pares i els educadors. Les guies porten un mateix leitmotiv: el diàleg és possible. Sense això, no hi ha qui superi aquests problemes.

–Per què, aquest ‘és possible’?
–Tradicionalment hi ha temes tabús com ara el sexe o les drogues que no acostumen a generar xerrades entre els adults i els nens, i moltes vegades es deu a que els nens no els consideren bons interlocutors.

–Parlem de tacte a l’hora de parlar d’aquestes coses?
-No va per aquí. Parlem de que si un adult no sap que es un peta o un cubata, amb aquests termes que utilitzen els joves, és difícil tenir una credibilitat. Cal que els pares i educadors ens posem al dia. Si vols parlar de drogues, n’hauràs de saber del tema. I la idea que demanem a les guies és que es posin al dia. No podem dir-li al nen que no jugui a un joc si no sabem de què va. Seure i jugar amb ell és una bona decisió. Saps a que juga i també pots valorar si és bo o dolent per al teu fill o filla. Si juga sol, tindràs una opinió com a mínim condicionada.

–Com es manifesta un desordre alimentari?
–A la guia intentem posar indicadors, factors de risc a tenir en compte que ens poden fer sospitar sobre l’inici d’un trastorn alimentari. Sabem alguna cosa: el pas de la pubertat a l’adolescència és un moment difícil. És una edat a la qual es produeix una explosió hormonal que desemboca en un canvi de cos. Una família que no faci un àpat junta ja està en factor de risc. Al col·legi, hi ha nens que llencen el bocata o els tornen a casa. Hem de fer un seguiment d’això. Hi ha símptomes a mirar com aquests que ens donen pistes de si darrera pot haver-hi un problema de desordre alimentari.

–Fins on poden arribar les conseqüències d’una alimentació inadequada o nul·la?
Hi ha un prototipus de bellesa molt estandarditzat entre els joves. Per a les noies, la barbie: un pit, prima i estilitzada. Per als nois, sembla que no facin tant de cas a aquestes coses però no és del tot cert; ells tenen com a model perfecte la del nuvi, Kent: musculat, ben pentinat i també estilitzat.
El problema és que el 90% de la població no reunim aquests requisits, ni de joves, ni de grans. I quan els preguntes si estan satisfets o satisfetes es amb el seu co, tres de cada quatre diuen que no.

–Les dietes, realment fan mal?
–N’hi ha que no i n’hi ha que sí i que, per tant, des del punt de vista professional no són dietes. I hi ha més gent de la que pensem que fa dietes o règims aleatoris, sense consultar cap expert en la matèria. ‘No vull espaguetis, a partir d’ara ja no menjo carn’... Tots els joves d’avui en dia el que volen és un cos perfecte, no un cos sa. Hem de fer un exercici exhaustiu. Ara s’han posat de moda esports d’exercicis extenuants. Si veus que una noia dissecciona el menjar i fa molt exercici, l’indicador es clar: té un problema. Tot són contradiccions. I ens ha de fer pensar.

–I com ha d’actuar l’entorn en un cas com aquest?
–La guia, precisament, també recomana com actuar. S’ha de fer front comú entre els pares i els mestres per tractar de reconduir quan almenys un d’ells detecta que un nen o nena mostra algun indicador. És evident que la comunicació s’adverteix vital.

–Aquest mal social es redueix a mida que la franja social d’edat augmenta?
–Ni molt menys. En diversos estudis que s’han fet a Espanya amb les 17 autonomies, totes elles evidencien unes dades semblants. La franja de 15 a 18 anys es veu com població en risc de trastorn alimentari, aproximadament un 15% en noies i 2% en nois. Dels 18 a 26 anys no només no ha disminuït, sinó que augmenta considerablement: en el cas del sexe femení a un 20% i en el cas del masculí es multiplica per cinc, al 10%.
En l’anorèxia, el segment de risc s’amplia notablement i va dels 12 als 21 anys, però això no vol dir que no es doni en la pubertat o en persones de 40 anys. De vegades, un factor de risc que pot derivar en anorèxia és la mare/pare o el germà/germana.

-Diuen que un ludòpata o un fumador, ho són per a tota la vida. Succeeix el mateix amb l’anorèxia i la bulímia?
–Hem de saber mesurar sempre la quantitat i la qualitat del menjar. Aquelles persones que tenen un trastorn anorèxic o bulímic, et fan una recuperació completa després d’un episodi. Responen bé al tractament. Però per contra, sabem que la tassa de mortalitat es del 6% i que el risc de suïcidi en trastorns d’alimentació es 20 vegades més gran que en població general. Així que pot arribar a ser un problema enorme i es pot recaure en qualsevol moment. D’aquí que es important detectar. Com diu el refranyer, val més evitar que curar.

–Els adults es cuiden més?
–El trastorn en l’alimentació es considera una malaltia de país desenvolupat, de benestar. Els criteris de bellesa canvien. A mitjans del segle passat, per exemple, els referents eren Carmen Sevilla o Brigitte Bardot, uns prototipus radicalment diferents als que hi ha en l’actualitat. Abans, de fet, estar gras era un símbol de bona família. I l’edat mai ha jugat en aquestes situacions.

–Com ho demostra, aixó?
–El boom d’intervencions quirúrgiques i d’altres operacions tenen un objectiu: mares d’uns 45 anys que busquen posar-se els pantalons de la seva filla de 16 fan pensar que no només afecta els adolescents. I el problema pot multiplicar-se perquè està donant un exemple a la seva filla que la pot portar als mateixos hàbits. D’aquí que sempre busquem la complicitat família i els professors, que també ajuda a saber si l’origen del problema és el nen o la nena.

–Em dirà que internet és el pitjor instrument que pot existir...
–Així va amb tot. Avui en dia, internet t’ofereix més eines quan tens trastorns alimentaris. Ells, mai de la vida es veuran bé al mirall tot i que en la resta del món, és curiós perquè tenen bon criteri.

–Sap si a Andorra aquest és un problema que afecti molta població?
–Les iniciatives que s’apliquen al Principat són molt bones a nivell preventiu o anticipatori. Com qualsevol altre trastorn, com abans l’agafis millor. Andorra no té estudis recents però sabem què tenim als països europeus. En la franja de 12 a 21 anys, està al 0,8%. Són moltes persones. En bulímia, a 2,7%. En percentatge, Andorra no està lluny d’aquests números. H