PUBLICITAT

Javier Mariscal Dissenyador

«La mascota és una proposta amb molt de risc, que et fa reflexionar»

Per Miquel López-Egea

Javier Mariscal conversa amb EL PERIÒDIC.
Javier Mariscal conversa amb EL PERIÒDIC.

El nom de Javier Mariscal no necessita presentació. El dissenyador de la mascota Cobi, dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser membre del jurat que va escollir ahir la dels Jocs dels Petits Estats d’Andorra 2021: el projecte Roc.

–Què li sembla la mascota dels Jocs dels Petits Estats d’Andorra 2021?
–No ha estat fàcil escollir-la perquè els 11 projectes estaven molt bé. He donat la meva opinió com a representant de comunicació visual. En la societat actual hi ha un grup de gent que diu que hem de millorar, que s’ha d’arriscar. Per tant, crec que és una proposta amb molt de risc perquè proposa coses noves, que et fan reflexionar. Andorra no és un munt de pedres però sí que és veritat que la pedra és molt important. També et fan reflexionar sobre els barems de bellesa. Tinc 11 germans i sempre era el gras perquè tots són escuradents. Era el dislèxic i no sabia llegir, es reien de mi. Quan he vist la mascota, he dit: «Mira’l, és un monstre que sembla Frankenstein però que es veu que és el teu amic, que necessita carinyo». No és una mascota que té molt de carinyo i que et ve a abraçar, sinó al revés, demana un petó. És molt maca aquesta sensació.

–És sorprenent.
–Penso que la canalla jove se la faran seva. No és un peluix que se t’oblida deu minuts després. Potser després dels Jocs pot tenir més vida perquè és nou. A més, genera polèmica i això està molt bé perquè està provocant el millor que li pot passar a un nou icona, que és la discussió: «Què fem com a país? Qui som com Andorra?». És molt important plantejar això.

–Llavors, una mascota què necessita per impactar i per fer-se famosa?
–Sorprendre, fascinar i que funcioni com a representant del què parlàvem. Representa uns Jocs Olímpics, que sempre està molt bé.

–Es podria haver optat per alguna altra figura però al final ha sortit el projecte Roc. Què ha de tenir una mascota olímpica?
–Ha de ser un element que tingui el que té aquesta: La veus per primera vegada i no se t’oblida. La pots reconèixer de seguida. Només una línia blanca sobre una samarreta vermella i ja es reconeixerà. Té immediatesa i una identitat molt forta, és molt única.

–Quin és el secret per crear una bona mascota?
–Ha de connectar bé. Si en el procés no se sent representada, serà un desastre. Estic convençut del fet que al principi rebrà un «jo no sóc pedra, jo no sóc així un robot, ui quin horror», però després el vas trobant i vas veient que és un bon home. També penso que es pot fer una mica més femení perquè no està tan marcat que és un nen. La pedra és la pedra i també és molt femenina. Tinc amigues que són molt més dures que jo. S’ha de trencar això: Dolç és femení, dur és masculí. Una merda. Jo sóc més femení que la meva dona. Ella té més força i aguanta més, és més masculina que jo.

–Les mascotes han evolucionat molt des de l’any 1992. Com veu el canvi que han tingut?
–No és normal trobar una proposta tan valenta com aquesta. Algunes estaven molt ben trobades però no tenen la força de trencament que té aquesta. He valorat molt això perquè penso que és necessari i està molt bé perquè li dona un punt d’innovació, d’única. En canvi, havia propostes molt ben fetes i afectuoses però que et recordaven a moltes coses que hi ha al mercat, que per al Caprabo estarien bé. Avui en dia és molt difícil innovar, i més en mascotes perquè sempre hi ha un animalet, un personatge. M’ha sorprès molt en el bon sentit.

–Per què va decidir estar en el jurat?
–És un petó. És una abraçada rebre una carta de la ministra de Cultura i Esports, Sílvia Riva, que et digui «miri, senyor Mariscal, com vostè va fer el Cobi, estem preparant allò dels Jocs. Si vol, ens aniria molt bé que hi fos i decidir». No sabia que existien aquests Jocs. A més, al voltant d’aquesta gent no hi ha ningú que es dediqui a la comunicació visual. Vaig decidir que no m’ho havia de perdre, és un gran regal. A més, la comunicació ha estat molt afectuosa. Per altra banda, penso que la ministra és una persona molt xula.

–No s’ho va pensar.
–No. Em vaig sentir molt honrat.

–Què suposa per un petit país com Andorra organitzar un esdeveniment d’aquesta mena? Ha dit que no els coneixia.
–Molt bé. És també un posicionament per veure qui som nosaltres dins d’aquest món de Goliats. És dir que som un petit estat que encara tenim la foto del president de França i del bisbe, que és molt estrany, però a la vegada és tractar d’endinsar-nos en les nostres arrels. Aquesta mena d’organitzacions són molt carinyoses.

–Vindrà als Jocs?
–No ho sé encara perquè visc molt al dia. M’agradaria molt si em conviden. Seria una experiència nova i m’agradaria molt veure com ho fan per l’espai que té Andorra. Hi ha trossos del país que et quedes molt fascinat quan surts d’aquest carrer de botigues infinites. Tinc molta curiositat. També per veure les percepcions dels altres països.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT