La Mireia Garcia (Andorra, 1976) està al capdavant de Retoc, l’únic taller al Principat que ofereix serveis de conservació i restauració de béns culturals. És llicenciada en Història de l’Art i Diplomada en Restauració i Conservació. 
 
–Quan li va sorgir interès per la professió?
–Recordo especialment un conte de la Roser Capdavila, autora de Les Tres Bessones, que es diu La Cosidora. Explica la història d’una màquina de cosir, des que una família la compra i més tard la llença perquè en compra una altra de més moderna, un altra persona l’agafa i la porta a arreglar a un taller de cotxes però se l’acaba venent, i finalment, acaba en un museu. Era un conte que m’encantava de petita, i potser aquesta és una mica la llavor del meu interès per aquest món. A banda, sempre m’havien agradat les manualitats i treia excel·lents a l’assignatura de Plàstica. I ja fent la carrera, vaig veure que em faltava una cosa més pràctica, i per això vaig anar fent cursos on vaig veure que se’m donava bé el que faig.

–En què estan treballant actualment?
–Estic fent una intervenció de conservació a dos dibuixos i una pintora d’Antonio Trillo, que són d’una clienta que tinc de fa anys, i és el típic cas d’una emmarcació mal feta o per desconeixement en conservació d’obres. I la Cristina, la meva companya, està fent l’envelliment d’una taula per una clienta que té un apartament rústic i vol que aquesta taula s’hi avingui, així que fem que sembli més antiga.

–Quin és el treball que recorda més especialment?
–El que recordo més i n’estic orgullosa, pel gran repte que va suposar i també perquè va ser la primera feina com a treballadora autònoma, és la restauració de la Capella de Sant Bartomeu de Sant Julià de Lòria i que pertany a una família laurediana. Estava molt malmesa i va suposar un repte tècnic molt alt. Va suposar un any de feina però va ser molt gratificant, perquè tenia un retaule i un baldaquí excepcionals. I un altre més recent, i que opino que no se n’ha fet prou ressò pel meu gust, és el desamiantatge de Radio Andorra. Vaig formar part de l’equip, i la meva tasca era preservar i vigilar que es conservés l’emissor i totes les instal·lacions relacionades. Va ser un treball espectacular que recordaré tota la vida, perquè ha estat un procés dels pocs que es deuen fer d’aquest estil al món. Així que com a experiència professional, la paraula seria «bestial».

–I com a professional, què n’opina del tractament a Andorra del Patrimoni Cultural?
–Penso que es tracta bé. Tenim molt de patrimoni i un departament especialitzat en la seva restauració i conservació que fa campanyes sovint. Som un país petit i entenc que estan preparades com per poder afrontar totes les actuacions que cal fer, i quan no hi ha els professionals suficients, s’externalitzen els treballs i aquí és quan jo puc optar a fer algunes tasques. De fet, treballo bastant amb Patrimoni Cultural, no només en restauracions sinó també fent inventaris de col·leccions, una tasca que també forma part de la conservació de patrimoni i de béns culturals. Així que penso que és satisfactòria.