• Les estrelles de l'Òpera de París repassen la història del ballet al segle XX, amb una peça del coreògraf de 'Cisne negro'

El director de l'espectacle, Bruno Bouché, i el de la Temporada, Josep Maria Escribano, ahir al centre de Congressos; a la dreta, les dues étoiles de l'Opèra de parís: Agnès Letestu i Stéphane Buillon. Foto: EL PERIÒDIC

Cal remuntar-se enrere, molt enrere, per trobar l'última gala d'estrelles de la Temporda: fins al 2007, exactament, quan va desfilar per l'Auditori del centre de Congressos una patum com la basca Lucía Lacarra. Des d'aleshores, el sofert aficionat als tutús i les sabatilles havia hagut de practicar la virtut de l'abstinència, últimament mitigada per les esporàdiques visites del Ballet de Moscou. Tota una altra història, ja que en parlem. Però tornem a la Temporada i a la vetllada d'aquesta nit a la capital, amb les étoiles de l'Òpera de París i un programa eclèctic, per a tots els gustos i paladars, que repassa la història del gènere al segle XX. La llàstima és que la gala s'havia programat –confessa el director artístic de la Temporada, Josep Maria Escribano– amb l'objectiu declarat de portar a la capital José Carlos Martínez, durant dos decennis primer ballarí de l'Òpera de París. Però la designació del ballarí i coreògraf com a successor de Nacho Duato al capdavant de la Compañía Nacional de Danza espanyola l'ha apartat temporalment dels escenaris. Tot això que ens perdem.

No vindrà per tant Martínez, però sí una tropa de ballarins de l'Òpera de París comandada per Agnès Letestu, primera estrella de la casa, i amb la figura emergent d'Stéphane Buillon com a partenaire masculí i la difícil papereta de substituir l'espanyol. Ja es veurà. El muntatge que arriba al Centre de Congressos proposa en qualsevol cas –i ja s'ha dit– un còctel de ballet neoclàssic i contemporani, que tindrà com manen els cànons el punt àlgid en els pas à deux de les estrelles, però també una bona dosi de grans passos amb tot l'elenc a l'escenari. A la peça del Raymonda de Petipa, en versió del gran Nureyev, que obrirà la funció, per exemple. No serà aquest l'únic toc clàssic de la nit: el coreògraf nord-americà John Neumeier aporta un prometedor pas à deux de La dama de les camèlies que tancarà la primera part de la vetllada i que –per cert– és la primera vegada que la companyia balla.

portman, piaf, visconti / El programa inclou, és clar, dues coreografies de Martínez: Mi favorita, un altre pas à deux, la primera peça que va crear, amb ecos –per als connaisseurs– dels grans ballets clàsdics, des de Corsaire fins al Llac dels cignes, i que avui forma part del repertori de l'Òpera de París, i Delibes suite, que incursiona en el món de la comèdia musical en una altra demostració de com conjuminar passat i present. I tot, és clar, amb el segell que és marca de la casa i que no és altre –diu Bouché– que una sòlida formació acadèmica posada al servei de «l'esperit». Vaja, que els ballarins no es converteixin en mers executors, mecànics i exactes però sense ànima, sinó intèrprets, insisteix el director: «Ballar no pot consistir en una pura demostració tècnica».

Ni ballar, ni res a la vida. Però aquesta és una altra història. El repertori de la gala reserva també una sorpresa vagament mediàtica. Una no, dues: d'entrada, The night, que porta la firma de Benjamin Millepied. El nom potser no els digui gran cosa, però si els diem que es tracta del coreògraf de Cisne negro, el tour de force amb tutú de Natalie Portman, la cosa canvia. També té ressonàncies cinèfiles Adagietto, obra de l'argentí Oscar Araiz i que Visconti va explotar a Muerte en Venecia. I per acabar, Je ne regrette de rien, sobre la celebèrrima cançó d'Edith Piaf i que posarà la nota lúdica del programa. A veure si no ha de passar un lustre per tornar a tenir una nit de ballet a una temporada que porta la dansa al nom.

Per a més informació consulti l'edició en paper.