• Xavier Maymó debuta en la ficció amb ?Servi de Semma' H Parteix d'una llegenda vigent a Tarragona i hi reconstrueix el periple del cap de la guàrdia que Ponç Pilat va reclutar durant la seva (suposada) estada a la província hispana

L'autor de Servi de Semma, el seu primer fill de ficció; la novel·la arriba la setmana que ve a les llibreries Foto: TONY LARA

La literatura andorrana té des d'aquesta setmana un nou inquilí: Xavier Maymó (Barcelona, 1966), que deixa momentàniament de banda la corbata d'executiu i es posa la granota de novel·lista per al seu debut en la ficció: es titula Servi de Semma (BonDia), a partir de dilluns a les llibreries, i –ja ho podem avançar– ens trobem davant d'una de romans, territori anteriorment cultivat a casa nostra per Albert Salvadó i Natàlia Senmartí. Així que ¡Ave, Maymó! La novel·la reconstrueix el periple vital i professional del Servi del títol, un íber amb tots els ets i uts, nascut posem que cap a l'any 0 de la nostra era cap a la zona d'Altafulla (Tarragona) i, per tant, cossetani de soca-rel i protocatalà del segle I, que va ser reclutat per Ponç Pilat en persona per a la seva guàrdia personal. Els tarraconenses, quan s'hi posaven, s'hi posaven de veritat. No es tracta d'un deliri històric de Maymó, no: l'autor parteix d'una llegenda local que sosté que l'amic Ponç va servir com a governador de la Tarraconense –«En aquells moments, probablement la província més rica de l'imperi», diu l'autor– just abans de l'any 26, quan el transfereixen a Judea on, anys després, aprofitarà per rentar-se les mans en una cèlebre jornada que li va permetre inscriure el seu nom en lletres de motlle al llibre d'or del cristianisme.

Aquesta de la guàrdia íbera de Ponç Pilat és, naturalment, el molt llaminer punt de partida llegendari –però versemblant, puntualitza Maymó– de la novel·la: l'emperador en el moment que transcorren els fets era Tiberi, fill adoptiu d'August. Però qui de veritat manava era Eli Sejà –ho recordaran els seguidors de Jo, Claudi– que feia i desfeia a Roma i no tenia manies a tallar el cap dels caiguts en desgràcia. Així que durant l'estada a Tarraco i per si un cas se li girava la truita, diu l'autor, Ponç Pilat va reclutar una guàrdia amb efectius locals, més lleials pel que es veu que els legionaris romans. Se la va acabar enduent amb ell a Judea. On Servi, atenció, havia de dirigir l'escamot que assisteix a la Crucifixió de Jesús. Al costat del cossetani, els altres protagonistes de la novel·la són els germans Menandre, Silvia i Licini, el narrador de la història. Tots tres són fills del duumvir Valeri, figura prominent a la Tarraco del segle I i personatge històric que va residir amb la família, sembla, a Semma, la vil·la romana dels Munts, les restes de la qual van ser declarades patrimoni de la Humanitat per la Unesco i constitueixen un dels atractius arqueològics d'Altafulla.

Servi, amic de la infància dels tres fills de Valeri, n'és el protagonista, però la història segueix el periple vital de Menandre, Silvia i Licini. A tots tres el seu poderós pare els ha traçat un destí que a l'hora de la veritat es veuran incapaços de complir. A Sílvia li arregla un matrimoni amb un ric patrici romà; Menandre, destinat a fer carrera política, serveix abans i reglamentàriament a l'exèrcit com a tribú de la Legio IX Gemina –no la busquin, és fictícia– i guerrejarà contra els bàrbars que comencen a donar la tabarra a les Gàl·lies, i el mut i estrafet Licini –¡cosí germà del Tolino de Salvadó!– a qui empaqueta cap a Massilia per completar la formació com a filòsof. Tot això, és clar, sobre el paper. La realitat els portarà per camins ben diferents i tots tres acabaran confluint a Judea, seguint les passes de Servi. I naturalment coneixeran Jesús, amb qui Silvia mantindrà una relació especial –tot i que no tant com la que, segons Scorsese, va cultivar Maria Magdalena a La última tentación de Cristo.

De romans, però menys

Servi de Semma és una novel·la de romans, sí, perquè hi surten legionaris, centurions, llegats, tribuns i bàrbars, molts bàrbars. Però és una novel·la, diu Maymó, no pas de fets –tot i que la majoria són rigorosament històrics, adverteix– sinó de personatges. Per entendre'ns: més pròxima a l'Adrià de la Yourcenar que no pas als patracols de l'optio Quint d'Scarrow. I això que Servi de Semma tanmbé és un bon patracol de mig miler de pàgiones: «El que importa és el seu viatge interior, el creixement personal a què es veuen abocats a través dels fets, llocs, aventures i individus extraordinaris que aniran coneixent al llarg del periple». De fet, confronta el relat de la frustració paterna –Valeri assisteix estupefacte al desmoronament del destí que ha dissenyat a la progènie– i el de l'epifania dels fills, que descobreixen paral·lelament el seu autèntic destí: «Els que som pares ho sabem perfectament: pots planificar fins al més mínim detall el futur dels fills, però a l'hora de la veritat ells faran el que voldran o el que podran, i això rarament coincidirà amb el que tu havies previst esperat».

Entre les moles figures històriques que desfilen per la novel·la, la de Jesús és, òbviament, la més prominent. A Servi de Semma hi apareix com a actor secundari, però té una importància decisiva en la transformació interior dels protagonistes. Però que ningú s'equivoqui, adverteix Maymó: no es tracta en absolut d'una novel·la amb rerefons religiós. De fet, el Jesús que pul·lula per la Judea de l'autor –i amb qui Servi s'arriba a topar fins a tres vegades: l'última, al peu de la Creu– és molt més humà que diví, un altre dels predicadors que proliferaven a l'època a la regió i que era vist pels ocupants romans més com un agitador, un visionari potencialment molest, que no pas com un líder religiós. «Per això li deien cristos, que vol dir l'ungit, títol que portaven tots els reis de la casa de david i que portava associat connotacions polítiques», s'esplaia Maymó, que interpreta la condemna i crucifixió de Crist com un acte de contrainsurgència preventiva per part de la potència ocupant: «Als romans els inquietava un individu com Jesús que anava cultivant el malestar dels jueus, un poble naturalment donat a la rebel·lió. Així que opten per liquidar-lo aprofitant els molts enemics que s'havia anat creant, assenyaladament entre fariseus i saduceus». Una hipòtesi interessant que compta al seu favor amb l'aval històric de Servi, que ho va veure, i que caldrà des d'ara posar al costat d'altres fascinants Passions de ficció, des de La vida de Brian fins a Caballo de Troya.

Per a més informació consulti l'edició en paper.