• Exposa al CAEE després de quatre anys ‘desaparegut’ i lliga individuals a Ferrara i Còrsega

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Bara, amb "Moments de sinceritat", que dóna títol a la mostra. Foto: TONY LARA

Se’l mirin bé, aquí baix, assegut davant del tríptic Moments de sinceritat, perquè feia quasi un lustre que estava desaparegut. Exactament, des que el 2008 va exposar a la traspassada (a millor vida) galeria Art Centre. Desaparegut... del circuit nacional, si és que se li pot dir així a les dues galeries (i mitja) que amb prou feines sobreviuen. Però Mihai Bara no ha parat: cinc exposicions internacionals en tres anys. I no a qualsevol lloc, no: París (en dues ocasions), Londres, Roma i Nova York. No està malament, ¿oi? I sense empentetetes, padrins ni venècies de cap mena, no sé si m’entenen. Bara va per lliure, i no li va gens malament, pel que es veu, amb la dèria més o menys figurativa que va estrenar el 2008 –a Art Centre, precisament– i amb la qual està sembrant una de les carreres més internacionals de la nostra migrada nòmina artística: el maig exposa a Ferrara, i el juny, a Porto Vecchio, Còrsega. Però de tot això ja en parlarem, Avui toca fer-ho d’aquesta vintena llarga de teles en mitjà i gran format,més una inèdita torna en forma d’obra gràfica, que ha titulat també Moments de sinceritat.
Lluny queda aquella abstracció tirant acadèmica que practicava en la reencarnació anterior: la seva dèria és ara –vaja, des de fa quasi un lustre, ja s’ha dit– la figura  humana. Passada, és clar, pel seu particular sedàs entre expressionista i cubista. Diu Bara que el que li interessa en aquesta etapa és parlar de l’emotivitat, dels sentiments. En les seves prometedores paraules: del laberint interior que s’oculta rere la façana. És a dir, sota el rostre. Així que Bara obre una finestra a l’ànima humana –són també paraules seves– i es posa la granota d’entomòleg per estudiar les bestioletes de dues potes amb què ens anem topant per la vida.

La seva pintura és alegre, càlida. Però no es deixi el lector impressionar: amaga una (petita) càrrega de profunditat amb què carrega contra el joc de les aparences: «Vivim en una societat de l’espectacle on cal ser un boig o un pallasso per parlar obertament, amb sinceritat», dispara. Però aquesta premissa no el du al desengany, al pessimisme antropològic. Al contrari: ell hi veu una sortida, un bri d’esperança, allà al fons de tot. I per això esquitxa les seves teles –res de collage, encara que ho semblin: traça la composiicó, hi afegeix materials i hi pinta a sobre– amb estrelles, «el símbol dels somnis, el motor de la vida, i els que fan suportable l’existència». Bara encara somia, quina sort. I ara ens convida a fer-ho amb ell. Al CAEE, fins al 8 d’abril. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.