• Els germans Muñoz arrasen amb una vetllada acústica per evocar els orígens del duet

David i José Manuel Muñoz, Estopa, en la roda de premsa prèvia al concert que van oferir anit al Centre de Congressos de la capital Foto: TONY LARA

Una putada». No podia ser més expressiu José Manuel, el menor dels Muñoz, a l'hora de descriure la frustració dels centenars de seguidors que es van quedar sense entrada al quart d'hora que la cadena SER obrís la taquilla (de les invitacions), deu dies enrere. De poc consol els servirà, això de la putada, en aquesta tropa de desheretats, i tampoc hauríem de passar per alt que van ser els mateixos Estopa els que van retallar fins a la meitat l'aforament del Centre de Congressos, fins a les 400 localitats, buscant el caliu i la proximitat d'una vetllada acústica. Però no ens amarguem la vida, que els de Cornellà van arrasar ahir a la nit amb un format conscientment retro i que evoca els Muñoz que tres lustres enrere –¡ja!– picaven pedra de tuguri en tuguri, tots dos sols amb les respectives guitarres, fins que al 1999 van donar la campanada amb La raja de tu falda i l'epifànic Estopa. Era el d'ahir un concert en «mode cantautor» –paraula de José Manuel, una altra vegada–, sense repertori preestablert i amb l'oïda atenta a les peticions del públic. Així que –ens hi juguem un peix– sota la Plaça del Poble van sonar El del medio de los Chichos, Vino tinto, Ya no me acuerdo, Fuente de energía, Pastillas de freno i El run run.

Cosa fina, ja ho veuen, per molt que en acústic sonin quasi als antípodes del disc. El cert, però, és que aquest mode cantautor és el més genuïnament estopero. Ho deia ahir David: «Després els afegim tots els instruments que calgui, però així –amb veu i dues guitarres– és com neixen les nostres cançons». A Estopa 2.0, el disc –setè d'estudi– que acaben de llançar al mercat, es posen estupends i assagen fins i tot una incursió en el so vuitantero a Mañanitas, aquest experiment que posa al mateix sac break i AC/DC. Éstrany còctel, no m'ho negaran, que segeix la pista –diu David–de Beastie Boys i Red Hod Chili Peppers. Però de seguida tornen als orígens rumbers, per marcar territori: La primavera, sense anar més lluny. Un saludable eclecticisme d'on només n'està exclòs el dance, que hi farem, perquè «les nostres són cançons per escoltar, no per ballar; l'únic que teníem clar és que no volíem sonar com David Guetta».

Memòria ‘estopera' / ¿Cansats, després d'onze àlbums –inclosos recopilatoris–, tretze anys a la carretera i més de quatre milions de còpies venudes? Més aviat atònits: «Encara ens sorprèn que hi hagi tanta gent que ens segueix. No ho hem entès mai, i mai no ho arribarem a entendre», diu el gran dels Muñoz. El secret, si és que n'hi ha, rau a «escriure exactament el que volem. Després resulta que a la gent li agrada. Però és que no sabem per què, de veritat». Sorpresos, sí, i també agraïts, que per alguna cosa són de Cornellà: «Que amb la que està caient hi hagi qui encara s'interessa pels nostres discos i pels nostres concerts és un miracle, i només els podem donar les gràcies». Un miracle que, ja que en parlem, té fàcil explicació: la renovació generacional de la tropa de seguidors d'Estopa. Ells mateixos en són conscients: «Quan vam començar, ens sorprenia veure a la primera fila xavals de 12 i 13 anys; resulta que avui hi continua havent a primera fila nanos de 12 i 13 anys. La pregunta és: ¿seran els mateixos?»

Seria probablement el miracle que li falta a una de les trajectòries més estratosfèriques del (diguem-ne) pop espanyol contemporani. El que també sona a miracle és que els germans Muñoz hagin conservat les formes i la senzillesa dels nois d'extrarradi que —sembla– no han deixat de ser. El concert d'anit, en fi, s'afegirà a la memòria estopera d'aquest país: el debut –ho recordaran els germans grans dels privilegiats que ahir no van fallar al Centre de Congressos– va tenir lloc el juliol del 2006 a l'Estadi Comunal. Una cita per a la història perquè els prop de 5.500 espectadors que s'hi van congregar aleshores van convertir el concert en el més multitudinari dels celebrats al país –amb el permís, és clar, de Tony Carreira. Ahir les coses van anar per un camí molt diferent: vetllada íntima, quasi en família; diàleg amb el públic, i exhibició de simpatia més que no pas de decibels. Segur que avui no queda un exemplar d'Estopa 2.0 a tot el país.

Per a més informació consulti l'edició en paper.