A. L.
ENCAMP

Enric Casasses, Ester Fenoll i Manel Gibert, els tres autors que van recitar ahir a Encamp. Foto: TONY LARA

Als seus poemes sempre hi surt un ai i un catacrac, i la torna d’alguna paraula plistocènica, de vocació obertament arqueològica; ahir va ser branquilló. És Enric Casasses, probablement el rapsode oficial de la poesia catalana. I sigui dit això d’oficial –i per una vegada– sense cap intenció pejorativa. El cas és que un veu Casasses –ahir,  a Encamp, en la celebració del Dia mundial de la Poesia, per exemple–i, francament, a la primera impressió no ho acaba de veure clar: les grenyes estil Sontag, la corbata impossible, l’armilla de recitar. Ja se sap que la primera obligació de qui aspira a ser alguna cosa –el que sigui: poeta, per exemple– és semblar-ho. Però és que Casasses ho porta fins a l’extrem. Quan el veus arribar només hi cap un pensament: «Aquí entra un poeta». I s’activen totes les defenses contra la impostura. Però passa que puja a l’estrada, deixa a un costat el faristol, s’allisa la selva que du al cap, tus reglamentàriament, comença a declamar, o recitar, o com li vulguin dir, i la veritat incontestable –si més no, per a qui ho hagi presenciat en directe– és que allà dalt hi ha màgia. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, la poesia dita adquireix corporeïtat, iguala la lletra impresa. És el que diu –«Sóc un miracle de la natura/ ningú ma’tura./ Sóc una bèstia:/ la modèstia./ No em cal cap mot:/ sé dir-ho tot»– però sobretot és la manera com ho diu, i això sí que és notícia perquè n’estem tips de sentir usurpadors que es pensen que dir consisteix a impostar sentiment amb veu de restrenyit. Jo no sé si Casasses és un home feliç, si té –posem-hi– el privilegi de dormir cada nit amb la dona que estima, per exemple. No ho sé. El que sí que sé és que quan (el) pren la paraula es transforma en una flama encesa,  en el gladius desembeinat d’un legionari tardoimperial abans de la batalla, i que de les seva boca en brota una poesia com poques vegades havíem pensat que podia sonar la poesia. Casasses té el foc, com Viggo Mortensen a La carretera.
L’altra descoberta de la nit –perquè a Colom ja li sabíem la dèria de dir– va ser Manel Gibert. Ahir va repassar, dient-los, poemes dels seus tres reculls –Pluja, Quadern d’Arans, Blaus a la deriva. I qui això firma es va convèncer, una vegada més, que en Gibert tenim l’autor d’alguns dels versos més memorables escrits en aquest racó de món. Aquests, per exemple: «La tristesa em duu cap a lson/ pels versos amargs de Paveses:/ Scenderemo nel gorgo muti;/ apago el llum de la tauleta;/ entro a l’aparcament dls somnis./ Un dia més es consumeix». 

Per a més informació consulti l'edició en paper.