• El tarragoni Antonio Garrido exposa al Centre cultural lauredià una sèrie de nus a la tinta xinesa

Garrido posa amb Míriam, la model del retrat a la tinta xinesa que sostenen i que s'exposa al Centre cultural. Foto: MÀXIMUS

Diu que havia abandonat el dibuix i que un dia, ves a saber per què –estava tip de la seva feina com a planificador de mitjans en una agència de publicitat– va decidir posar-s'hi i, recomençar pel retrat. Femení, és clar. I si podia ser, nu. Dit i fet. El tarragoní Antonio Garrido (El Vendrell, 1980) va provar amb una amiga, després amb una altra; en tercer lloc, amb una coneguda; un altre dia, amb una periodista que l'havia entrevistat i que es va engrescar tant amb el projecte que li va enviar una fotografia seva perquè la inclogués a la sèrie. I quan no hi havia model a la vista, la xicota, que sempre és més a mà i rarament falla. Totes, en fi, models ocasionals que accedien de bon rotllo a posar despullades (la majoria), seminues (unes poques) o semivestides (la minoria) en posicions més o menys espontànies i més o menys seductores, i li obrien de pas al pintor –i ara també a l'espectador– la seva feliç, radiant intimitat.

El resultat és el catàleg de senyoretes a la tinta xinesa que des d'ahir s'exposa al rebedor del Centre cultural lauredià. Joves, belles i turgents, per legítima decisió de l'artista. L'exercici de Garrido potser té un punt de voyeur, no ho negarem. Ell sosté que s'hi va posar per intentar l'impossible –entendre la dona– en el moment en què es va percatar que del món femení «no en sabia res». Es fa difícil afirmar si trenta retrats després en sap molt o poc. El que està clar és que s'ho ha passat teta –i perdonin la gràcia– coneixent-les. Ell, i també elles –de fet, així és com es titula la sèrie: Ella(s)– que se senten òbviament a gust posant per al pintor, exhibint la seva portentosa, exuberant nuesa.

Dèiem que Garrido exerceix de voyeur –i nosaltres amb ell, la veritat– però ho fa en qualsevol cas amb aquella rara i tremendament eficaç ingenuïtat que gastava James Spader a Sexo, mentiras y cintas de video, l'estupenda opera prima d'Steven Soderbergh. Doncs Garrido és –ehem–Spader: amigues, conegudes i saludades desfilen per l'estudi per explicar-li les seves intimitats mentre es despullen. Sense so, això sí. I quasi és millor, perquè estalvia decepcions. I això que de tant en tant li dóna per posar-se discursiu i embruta el retrat amb tirallongues de text francament molestes. Garrido, en fi, en fa prou amb el blanc, el negre i el vermell –de llavis i mugrons–per aixecar un cant a la vida que no revolucionarà la història de l'art –¿i què? Tampoc no ho pretenia– però que convida a sortir del Centre cultural amb ganes d'aprendre dibuix i començar una sèrie de retrats a la tinta xinesa. Glups.

Per a més informació consulti l'edició en paper.