L'il·lusionista català Joaquín Matas Foto: EL PERIÒDIC

Tercera cita de la Temporada de teatre: aquesta nit, al Comunal, toca màgia de proximitat amb l'il·lusionista català Joaquín Matas (Sabadell, 1974). Un fill artístic del gran Tamariz i per tant als antípodes —que consti– de l'efectisme tecnològic d'un Copperfiled, per entendre'ns. Tampoc conillets, ni espases, ni dolces senyoretes tallades per la meitat. L'espectacla l'ha titulat Andorra té màgia. Si ell ho diu...

–¿Per on començo a buscar-la, aquesta màgia que diu que tenim?

–Dintre seu. Si hi troba un polsim d'il·lusió, allà hi ha màgia. Perquè la màgia és exactament això: il·lusió. Si a més ve amb la predisposició de passar-s'ho bé, junts ens en sortirem.

–Vaja, que no ens plantem al Comunal amb l'ànim d'aixafar-li el truc.

–Sempre n'hi ha, d'aquests. Però quan es rendeixen, quan renuncien a buscar-hi la lògica, acostumen a ser els que s'ho passen millor. Jo els dic els conversos.

–Veig que personalitza els espectacles. En el cas andorrà, ¿farà desaparèixer... no sé, unes caixes de tabac, o potser uns feixos de bitllets?

–No, no. Estic segur que el Govern proveeix perquè tot circuli pels conductes legals.

–Es vanta d'haver prescindit de les ajudants femenines. ¿Què hi té, contra aquesta figura tan entranyable?

–Res. Però intento fugir de l'estereotip del mag amb barret de copa amb una pobra partenaire que acaba serrada, tallada o cosida a ganivetades... Tot això té un toc sexista, no m'ho negarà. La meva màgia és més col·loquial i participativa.

–¿Per exemple?

–No recorro a gadgets ni efectes especials. Al contrari: sovint demano objectes al públic. Un bitllet de 20 que es converteix en un altre de 500...

–... i que es queda vostè, és clar.

–No, no: li torno a l'amable espectador. Màgia, en fi, basada en la psicologia i l'habilitat manual. L'escola espanyola de Tamariz, Pepe Carroll, Arturo de Ascanio... El que busca –atenció– no és enganyar sinó il·lusionar. I tot plegat, amanit amb molt d'humor.

–Doncs ja perdonarà, però sense desaparicions, ni serres, ni espases, ni ganivets, ¡quina desil·lusió!

–Ni mirades a l'infinit estil Copperfield quan es posa místic. Tampoc no volo per l'escenari... Com a molt, un número d'escapisme en honor del gran Houidini.

–Amb les dots que gasten els mags, ¿per què no els té la CIA en nòmina?

–Hi ha hagut casos: l'il·lusionista britànic Jasper Maskerlyne, que durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb l'OSS nord-americana. I és un fet que moltes tècniques –o argúcies– de la publicitat i del màrqueting polític procedeixen de l'il·lusionisme. Ells les utilitzen per vendre't un cotxe o comprar-te el vot; nosaltres, perquè passis una bona estona.

–Quan un mag revela els seus trucs, ¿s'arrisca a l'excomunió?

–Si ho fa obertament, al públic en general i a la babalà, sí. ¿Quina gràcia té, això? Hi ha hagut casos, com el del Mag Emmascarat. Però l'únic que fa és trencar la il·lusió. No et serveix de res saber com es talla una senyora per la meitat si t'has de comprar una caixa que val uns calerons... Millor deixar-se portar.

–Les cartes, ¿què tal?

–Bé. A l'espectacle d'avui faig tres jocs de cartomància.

–¿I el pòquer? ¿No s'ha sentit mai temptat d'emular els Pelayos?

–No. Per la mateixa raó que un cinturó negre de kàrate, tercer dan, acostuma a ser un paio sorprenentment pacífic. Per ser un tafur, un timador, un estafador, no cal ànima de mag, sinó de delinqüent.

–¿Com es du amb vidents, tarotistes i altres col·legues seus?

–Jo sóc honest: tot el que faig té una explicació lògica... que per descomptat no revelaré. No tinc poders mentals ni dons sobrehumans, sinó una certa habilitat per il·lusionar.

–Els mentalistes, ¿són un frau?

–Uri Geller, aquell senyor que doblegava culleretes a la tele dels 70, l'han desemmascarat no sé quantes vegades. Ell sí que jugava brut, com els tarotistes, que es lucren enganyant els que creuen que el futur està escrit a les cartes.

–¿Quant li deu a la Magia Borrás?

–Molt. El meu primer truc era un de boles que apareixien i desapareixien. I era de Magia Borrás. Però si sóc mag és gràcies a Tamariz, que vaig descobrir als 10 anys a Magia potagia, el programa que feia per la televisió: màgia de proximitat o de saló, la clàssica del segle XIX; res a veure amb Las Vegas.

Per a més informació consulti l'edició en paper.