• Alfred Llahí recull a ?Històries de la nostra història' una vintena d'episodis pintorescos amb «rigor històric, unes cullerades d'anècdota i uns pessic d'opinió» H Tindrà versió electrònica i el 2013, augura, una nova entrega

El periodista escaldenc, amb un exemplar de les seves Històries.. Foto: ÀLEX LARA

Toca història de consum i amb regust local: en petites dosis, descremada, descafeïnada i baixa en calories, que no embafi i digerible per tots els paladars. Una recepta assajada amb notable èxit a tot l'Occident civilitzat –la prolífica sèrie 1001 curiositats, sense anar més lluny– i que sorprenentment no s'havia tocat mai en el nostre tros de món. Un altre territori per explorar i explotar que s'afegeix al molt prometedor de les guies temàtiques estrenat aquest mateix curs –ho dèiem ahir– per Editorial Andorra. El mèrit del pioner és per al periodista Alfred Llahí (Escaldes, 1969), que acaba de parir Històries de la nostra història, el seu quart fill literari i el primer de 2+1 Editors. Llahí reincideix en la divulgació història en què sembla sentir-se més còmode (Terra d'acollida) però ara sense pretensions acadèmiques –tot i que sense renunciar al rigor històric, diu–, des d'una perspectiva obertament populista –que no vol dir demagògica– i des de la convicció que la història «no ha de ser forçosamet avorrida ni patrimoni exclusiu dels erudits». Així que ell esquitxa la seva vintena d'històries amb unes saludables gotes d'humor, «unes cullerades d'anècdota i uns pessics d'opinió».

Però anem al tall, que és el que importa. Llahí hi repassa amb ploma desenfadada i sense pretensions –el seu propòsit és arribar al gran públic, no al lector especialitzat, adverteix– episodis que ell sospita poc i mal coneguts, la lletra petita de la història, les notes a peu de pàgina que molt sovint deparen suculentes sorpreses. Entre les que ha esporgat d'aquí i d'allà per a la primera entrega del que –augura– podria convertir-se en una llarga sèrie de fins a mitja dotzena de volums, n'hi ha de previsibles –des del regnat fabulós de Borís I fins a la dramàtica peripècia dels tretze andorrans que van patir l'hospitalitat dels camps de concentració nazis i l'idil·li andorrà amb l'òpera (a compte de Fromenthal Halévy), i la sarsuela (Gaztambide)– i d'altres que també es veien venir, tenint en compte els antecedents familiars i literaris de l'autor –el Pessebre Vivent d'Esteve Albert, la jornada andorrana del futur sant Josepmaria, el 1937 i en plena guerra civil espanyola.

Un altre paquet el constitueixen els (diguem-ne) oportunistes, com ara la ben legítima lluita pel sufragi femení, la recurrent dèria de polítics i aventurers de tot pelatge per convertir Andorra en una germana bessona de Mònaco, casinos inclosos, i el recompte de les paternals visites que històricament ens han girat els coprínceps francesos. I encara un quart: els que –encara que Llahí els posi al sac de la lletra petita de la història– han circulat els últims anys amb certa profusió –per poc que el lector tingui unes mínimes inquietuds pel nostre passat. Són d'aquesta corda el primer i dramàtic aterratge d'una avioneta en terra andorrana, protagonitzat pel pilot francès Adonis Moulène, el 6 d'agost del 1956 i a bord –ja que en parlem– d'una Broussard MH1521; el periple dels frescos romànics de Santa Coloma des que van ser arrencats, el 1927, fins al seu retorn definitiu –i previ pagament de 4 milions d'euros–, l'abril del 2007; la crònica negra, a compte de l'últim reu executat al nostre racó de món (ja que s'ho demanen, Antoni Areny, el 18 d'octubre del 1943, en un conegut episodi que constitueix, per cert, el moll de l'ós de les Set lletanies de mort de Morell), o la primera expedició amb vehicle de motor que es va aventurar pels nostres camins de cabra: va ser el 13 d'agost del 1911, i els expedicionaris , procedents d'Acs, van fer el port d'Envalira i van arribar –oh, proesa– fins a Soldeu, davant de l'estupefacció dels natius.

Fins aquí, els capítols més o menys coneguts, sistematitzats, contextualitzats i reunits per Llahí per al públic general. Però Històries de la nostra història també depara sorpreses als paladars més exigents. Per exemple –i és una de les preferides de l'autor– la fabulosa notícia que en una nau francesa enfonsada cap al 1780 i recuperada del fons del Bàltic el 2010 hi van aparèixer una trentena d'ampolles de xampany de la casa Veuve Clicquot... amb taps de suro fabricats a Andorra, segons el nom –Juclar– que s'hi ha conservat estampat. Llàstima, conclou Llahí, que als estanys de Juclà no hi hagi avui ni rastre d'alzines sureres i que tot plegat soni a mistificació més o menys afortunada.

En canvi, no té res de fabulosa, però sí de secreta –o com a mínim, opaca– la història de la maçoneria andorrana. Que n'hi ha, i tant que sí. L'autor n'ha seguit el fil des de la primera lògia constituïda aquí dalt, l'abril del 1994, fins a la unificació en una sola Gran Lògia d'Andorra, el setembre del 2000 i amb llum i taquígrafs, al Centre de Congressos de la capital, de les quatre existents aleshores. Antoni d'Ortadó en va ser el primer Gran Mestre. I una dada per a la reflexió: al Princip at hi ha avui censats 225 maçons. Lluny dels 250.00 que hi ha a França, però no tant dels 4.000 d'espanyols. Poc transitada, però de mal parlar, és la més fosca de les històries rescatades per Llahí, a compte dels andorrans que durant la Segona Guerra Mundial van col·laborar amb els nazis. Ell en dóna els noms, així que no caldrà que ho fem nosaltres aquí. Un volum, en fi, de consum ràpid, a to amb aquests temps tuiters i de copy/paste, i que es pot llegir –ves per on– com un complement de la Nova descripció de Villaró de què parlàvem ahir. La presentació, el 17 d'abril al CAEE. I per Sant Jordi, a Coprínceps. Ah, el preu: 10 euros.

Per a més informació consulti l'edició en paper.