• Maria Cucurull recull a ?De soca-rel' les festes més populars dels territoris de parla catalana

El 17 de març del 2001 va ser un dia gran per al català, per a Andorra i per a la Viquipèdia, i no necessàriament en aquest ordre. L'internauta Daniel José Queralto va editar la primera entrada en català de l'avui celebèrrima ciberenciclopèdia. I el va dedicar –ves a saber per què: vet aquí una pregunta que un dia li posarem en aquest pioner– a l'àbac, «una eina per al càlcul manual d'operacions aritmètiques, que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles», segons el mateix Queralto. Tenia un cert mèrit, perquè l'edició anglesa acabava de néixer el gener d'aquell mateix any. I encara més si es té en compte que l'àbac català va ser la primera entrada en llengua no anglesa penjada a la Viquipèdia. Finalment, Queralto va editar àbac «com a usuari anònim amb rang IP a Andorra» –sigui el que sigui el que això vol dir. Prou mèrits, en qualsevol cas ,perquè Queralto i el seu àbac hagin entrat a la breu història de la megaenciclopèdia virtual i, de retruc, faci els honors del volum amb què el Centre de la Cultura Catalana celebra Sant Jordi, titulat aquest any De soca-rel i consagrat –segons resa el subtítol–a «les festivitats i tradicions més populars dels territoris de para catalana». Andorra inclosa, naturalment,

El firma Maria Cucurull, i l'encapçala un lluminós pròleg de Matthew Tree, catalanòfil de guàrdia amb el permís de Sam Abrams, que no dubta a qualificar aquesta col·lecció de costums com a «fascinants i entranyables» per a uns, «estranys i originals» per a uns altres, i «objectivament bonics» per a tothom. És clar que ell –anglès, a la fi– ha posat com a exemples dels nostres exòtics usos festius el caganer, el Caga Tió i les pastes de figa en forma de –perdó– cagarro. Viquipèdia de banda, i a falta de tradicions obertament escatològiques, la nòmina de tradicions andorranes que Cucurull ha col·locat al llibre inclou les escudelles de Sant Antoni –i de Sant Sebastià, els lauredians sempre tan seus–, els arlequins de Canillo i les falles de Sant Joan. Capítol a part mereix Encamp –no podia ser d'una altra manera– que hi ensenya la poteta amb tres dels pals de paller de la identitat immaterial de la parròquia: el Ball de l'Óssa, el Judici dels Contrabandistes i l'Operació Carnestoltes. I no ens descuidéssim d'una tradició ben entranyable i a més ordinenca: el robatori de l'olla de brou, que pel que es veu perpetraven els padrins de la parròquia a les esquenes de les seves senyores. La llista andorrana es completa amb sengles referències al discurs pronunciat el 28 de juliol del 1993 a la seu de l'ONU per l'aleshores cap de Govern, Òscar Ribas, amb motiu de l'ingrés d'Andorra a l'organització, i a la simbologia quasi esotèrica del santuari de Meritxell, perpetrat per Ricardd Bofill. Pels que no en facin prou, la presentació de De Soca-rel, el 18 d'abril a la seu del CCC. Salut.

Per a més informació consulti l'edició en paper.