Andrea Motis i el seu mentor, Joan Chamorro, divendres a l'Auditori Nacional. Foto: ÀLEX LARA

Saxofonista, director de la Sant Andreu Jazz Band i pedagog reconsagrat, Joan Chamorro és també el pigmalió d'Andrea Motis, l'última i precoç sensació de l'escena jazzística catalana, espanyola i probablement mundial. Divendres van penjar a l'Auditori Nacional el cartell d'Entrades esgotades –notícia de les grosses– en l'última cita del cicle JazzHivern. Un privilegi, perquè la carrera de Motis, trompetista, saxofonista i també cantant catalana apunta alt, molt alt. Chamorro reflexiona en la següent entrevista sobre el fenomen Motis.

–A l'escenari, ¿qui mana?

—No és una qüestió una de manar. Jo sóc el director i el líder del grup i ella és jove i és la meva alumna, i una de les meves obligacions és intentar que sigui com més independent millor. Andrea va adquirint progressivament més protagonisme.

–¿I el repertori?

–El decidim els dos, mentre que els tempos depenen més d'ella, que és la cantant. Algú ha de prendre les regnes de la funció, de moment sóc jo però cada vegada ella té més incidència. Repeteixo: aquesta capacitat de lideratge, indispensable quan un músic surt a l'escenari, l'anirà adquirint i polint amb el temps.

–Això de repassar els estàndars, ¿serà sempre així, o s'acosta el moment d'atrevir-se amb temes propis?

–De moment no ens plantegem interpretar repertori original, Ella se sent molt còmode versionant i recreant els estàndars. Això no treu que com a pedagog una de les meves missions és estimular-li la creativitat. Però en el món del jazz hi ha hagut grandíssims intèrprets que no s'han passat a la composició, i això no desvirtua la seva dimensió artística.

–¿Per exemple?

–Penso en grans com Chet Baker, que pràcticament no va compondre res. Nosaltres incorporem a cada conert temes nous: del primer disc, Joan Chamorro presenta Andrea Motis, només toquem Give a little bit. Intentem anar renovant el repertori, amb harmonies diferents, ni que sigui per higiene artística: cada bolo és diferent, i això és un dels ganxos del jazz, que tot i que hagis tocat un mateix tema mil vegades, sempre que el recrees, mai sona igual.

–¿Amb 16 anys, també?

–Si escoltes avui un tema d'Ella Fitzgerald o Billie Holiday i una altra versió d'uns mesos després, no tenen res a veure. Dos anys enrere, l'Andrea potser no era en aquest punt, però avui sí: recrea la melodia segons el moment.

–Tornem tres preguntes enrere: ¿hi haurà repertori propi?

–Més endavant, ja ho veurem; però de moment no és el nostre objectiu.

–Dijous van omplir el Palau de la Música, i divendres, l'Auditori d'Ordino. Qui vagi a un concert seu per la precocitat de Motis, ¿s'equivoca?

–Sobre això existeix una controvèrsia. Porto cinc anys amb ella i ja des del primer moment no vaig veure la nena de 13 anys sinó una artista en potència, un talent en formació. Ha passat el temps i s'ha confirmat aquella intuïció primera: avui Andrea té una enorme solidesa com a cantant, i sobretot, la capacitat de transmetre sentiments i emocions. I això va més enllà de la veu. És la pedra de toc els grans artistes, el do que els fa especials.

–Vaja, que Andrea Motis no corre el peril de convertir-se en una Judy Garland ni una Marisol del jazz...

–És que instrumentalment, tant amb el saxo com amb la trompeta, a cada concert toca millor que l'anterior. I crec que, independentment de l'edat, Andrea és ja una artista important del panorama musical. ¿Que hi ha gent que s'hi apropa perquè te 16 anys? Sí. Al Palau van venir 1.900 persones. Moltes, pel ressò mediàtic, segur. Però per aguantar dues hores d'espectacle no n'hi ha prou amb bombolles mediàtiques. Has de convèncer el públic, implicar-lo. Un entusiasme que es nota en els bisos. Això no s'aconsegueix només per la sola precocitat de l'Andrea. És talent, solidesa artística.

–¿Què va ser primer, la vocalista o la instrumentista?

–Els seus orígens són com a trompetista; després comença classes de jazz i és aquí on descobreix el saxo. Finalment s'incorpora a la Sant Andreu Jazz Band com a instrumentista. En un moment donat crec que és important que els músics també tastin el cant, i ella és la primera que s'hi anima.

–D'això en fa...

–...tres anys.

–I en el futur, ¿la veurem explotar com a cantant o com a instrumenista?

–Avui, per a l'Andrea la veu és un instrument més. ¿El futur? No el sé preveure. Crec que ha de mantenir les tres facetes. Als concerts sempre li demanaran que canti. La musica la portes dintre: al cap, al cor i a l'ànima; el que canvia és la manera com la treus, amb el saxo, amb la trompeta o amb la veu. Jo li recomano que aprofiti els tres instruments que domina. Perquè li surt de dintre i perquè és un dels seus trets diferencials: cantar una melodia i immediatament després fer un solo de saxo o trompeta.

–¿Hi ha antecedents, en el panorama català, espanyol o europeu, d'aquesta versatilitat?

–Hi ha pianistes que canten –Diana Krall, per exemple– però cantants que a més de cantar siguin trompetistes o saxofonistes, i amb aquesta precocitat, és difícil de trobar. Andrea està trencant barreres i ben a viat girarem per Suïssa, Argentina, Brasil... Però no es tracta que canti i toqui, no és això el que la fa excepcional –o no només això. És el talent i la sensibilitat amb què ho fa.

–Que li diguin la Billie Holiday a la catalana, ¿exageració o estricta realitat?

– Simplement, no té sentit. Entenc que es busquin etiquetes, però crec que ella té suficient potencial i marge de crexiement artístic per arribar a ser Andrea Motis, sense que l'haguem de comprar amb ningú. Encara té un procés d'aprenentatge pel davant. La vida i les circumstàncies acabaran de modelar-ne la veu i el talent.

–I és una de les seves feines com a pedagog.

–Exactament: els alumnes de la Sant Andreu Jazz Band primer han d'emular els mestres, perquè així és com s'aprèn, però després hem de procurar que desenvolupin la pròpia personalitat artística, que explorin i explotin les seves capacitats creatives. Que no es quedin en simples imitadors.

–¿I quins són els mestres d'Andrea Motis?

–Escolta òbviament Sarah Vaughan, Norah Jones, Billie Holiday, Ella Fitzgerald, Dinah Wahington... Però jo mai no li he dit copia aquesta o l'altra; al contrari, li dic: «Escolta tots els i les cantants que puguis i quan pugis a l'escenari oblida't de tohom i que surti l'Andrea Motis». Aquest és el camí perquè arribi a explotar la seva personalitat artística, que la té, però és clar, li falten vivències. Comparar-la amb Billie Holiday o Norah Jones són exercicis sense sentit.

–Per acabar, ¿quantes Andreas Motis més hi ha a la Sant Andreu Jazz Band?

–Andrea només n'hi ha una. Però també destaquen Eva Fernández, cantant i saxofonista de 18 anys, i Magali Datzira, que canta i toca el contrabaix, amb 15 anys. És difícil de dir què passaria, però crec que si publiquíssim un disc de l'estil Joan Chamorro presenta Eva Fernández, o Magali Datzira, potser seria una campanada com la que va suposar ara fatres anys el d'Andrea Motis.

Per a més informació consulti l'edició en paper.