• La mostra 'La Gran Guerra en imatges' es completa amb una màscara antigàs que va pertànyer a un soldat britànic
• En reconstruïm la biografia possible amb el seu actual propietari, Lluís Kallís

La màscara antigàs exposada al CAEE, amb un filtre de rosca alemany en primer terme: a la dreta, soldats australians esperen un atac químic. Foto: EL PERIÒDIC

Ja ho dèiem una setmana enrere en aquest mateix racó de diari: La Gran Guerra en imatges –fins al 2 de juny al Centre d'Art d'Escaldes: no se la perdin– és una exposició addictiva, una mina d'anècdotes d'aquelles que sovint es queden a la lletra petita, a les notes a peu de pàgina dels llibres d'història. I una prova n'és l'artefacte que tenen aquí dalt: una autèntica màscara antigàs de fabricació anglesa, veterana de la Primera Guerra Mundial –la guerra gran del títol de la mostra– i que va pertànyer a un soldat britànic que havia combatut al front occidental. No sabem on, però, posats a especular, ¿per què no a Ypres, on el juliol del 1917 els alemanys van utilitzar per primera vegada el terrorífic gas mostassa?

Aquesta és la concisa informació que l'actual propietari, Lluís Kallís, n'ha pogut reunir. No és gaire, però és un començament. La va adquirir el 2004 a Xipre, de mans del fill d'aquell anònim tommy i mogut –diu– per un interès estrictament professional: Kallís es dedica a la comercialització de vestuari professional, incloses màscares antigàs, així que aquesta veterana de guerra li aportava una visió diguem-ne històrica d'un dels productes del seu ram. Diu que va ser un amor a primera vista i que el va enganxar l'estat del vidre dret. Mirin la fotografia: esquerdat, però no trencat. A partir d'aquí, s'obre un fascinant camp per a la divagació pseudohistòrica, una de les arts més fascinants: Kallís especula que un obús alemany devia caure per les proximitats de la trinxera on el nostre tommy suava la cansalada mentre esperava que passés la descàrrega artillera: «No el devia tocar de ple perquè el vidre no es va arribar a trencar. Així que possiblement va patir més l'onada expansiva que no pas un impacte directe».

El que és segur, segueix, és que el soldat va sobreviure a l'atac, perquè l'E95 anglesa –aquest és el nom oficial del model– era una màscara d'aspecte rudimentari, potser sí, però relativament evolucionada –molt més que les simples tovalloles impregnades en aigua o... ¡pipí! que s'utilitzaven inicialment– i capaç de complir amb eficàcia contrastada les funcions profilàctiques per a les quals havia estat dissenyada: l'home que la portava podia estar raonablement segur, diu, que sobreviuria a un atac amb clor o –glups– gas mostassa, les patums de l'arsenal químic de la Primera Guerra Mundial. La teoria era clara: quan saltava l'alarma –una campana o una potent botzina d'aire comprimit que es feia sentir a 15 quilòmetres de distància– el soldat prenia la màscara de la bossa que portava sempre penjada del coll i se l'encasquetava per evitar els efectes del gas. L'aire que respirava havia passat primer pel filtre, una massa compacte de teixits impregnats de productes químics que desactivaven el gas, i el podia inhalar sense perill. Això sí, mentre durava l'alerta els soldats ho deixaven tot: amb la màscara posada no podien combatre i havien d'esperar pacientment que es dissipés el núvol tòxic. El cas és que depenien dels elements: si bufava un bon ventet, podien confiar que l'alarma s'aixequés en qüestió de minuts; si els enganxava una calma chicha, l'espera es podia fer eterna.

Més psicològic que letal

El gas mostassa, que era més aviat d'un color caramel tirant a grogós, és el que s'ha endut la pitjor fama. Es va estrenar a Ypres –ja s'ha dit– l'estiu del 1917 i tenia un efecte sobretot psicològic: els soldats sentien un comprensible pànic quan veien avançar el núvol tòxic cap a les seves posicions, però només els afectava si l'inhalaven –i per evitar-ho tots disposaven de la seva inseparable màscara– o si entrava en contacte directe amb la pell. Aleshores sí, era extremadament dolorós, causava ampolles monumentals i ceguesa transitòria, i, si arribava els òrgans interns, era potencialment mortal. Val a dir que els primers batallons escocesos a ser atacats amb gas mostassa es van veure obligats a calçar mitges femenines sota el kilt per protegir-se les pelleringues. Però és clar que ningú no els manava anar a la guerra amb faldilles.

Ara bé, el primer gas a entrar en combat va ser el clor, i el primer a utilitzar-lo, l'exèrcit francès, ja a l'agost del 1914. Convé afegir-hi que, si bé als inicis de la guerra química els britànics van mostrar unes nobles reticències a recórrer a la poc esportiva arma química, al final va resultar que van ser els exèrcits de Jordi V d'Anglaterra els que en van fer un ús més massiu i entusiasta. I convé també desfer tòpics: per exemple, l'extrema mortaldat que causava: doncs res més lluny de la realitat perquè es calcula tan sols va causar el 3% dels 9 milions de baixes mortals de la conflagració. I la majoria, al front oriental, on els soldats russos eren enviats al combat a pèl. Entre les raons d'aquesta poca eficàcia letal, que després de la sorpresa inicial els exèrcits van dotar els seus soldats de defenses cada vegada més eficaces. La màscara anglesa ja l'hem vista: una careta de goma, ferro i vidre, que connectava a través d'un tub amb un filtre extern –la maleta metàl·lica, normalment protegida dintre d'una funda de teixit– i que calia portar penjat del coll. Un artefacte com s'endevina incòmode i que aviat va quedar enrere davant dels models alemanys: els enginyers militars del kàiser van parir unes màscares antigàs amb el filtre enroscat al murrió, cosa que a més de dotar-les d'un aspecte sorprenentment modern les feia menys aparatoses i molt més manejables. De fet, Kallís acompanya l'E95 amb un filtre alemany –a la fotografia de dalt. Diguem per acabar que al CAEE hi ha un altre gadget de la Gran Guerra que reclama urgentment atenció: el fusell austríac Manlicher del 1903 cedit per un col·leccionista anònim. Ens hi juguem un peix que també té una història al darrere.

Per a més informació consulti l'edició en paper.