• Josep Pol obre les xerrades del CAEE sobre la Primera Guerra Mundial H Exposa una pròtesi autèntica, veterana de la conflagració

Pol, amb la cama de fusta de la Gran Guerra que s'exposa al CAEE Foto: ÀLEX LARA

La Gran Guerra en imatges: ja els n'hem parlat, els últims dies, en aquest mateix racó de diari. I no és que ens repetim, no, però és que ahir estrenaven el cicle de conferències –el jurista Josep Pol, especialitzat en dret humanitari internacional i un friki de la Primera Guerra Mundial– amb una novetat a l'alçada de l'exposició. La cosa és una mica truculenta, ja els ho advertim: una autèntica pròtesi de –ehem– cama, de procedència francesa i digna d' El pavellón de los oficiales, aquella peli de Dupeyron que posava un nus a la gola des del minut u. Glups.

La tenen aquí al costat: una cama de fusta amb tots els ets i uts –el castellà pata de palo és molt més gràfic, que hi farem– tota vestida de negre i que té molt a veure amb la conferència que va impartir ahir Pol al Centre d'Art d'Escaldes. Perquè ell venia a parlar de la –probablement– única conseqüència positiva de la Gran Guerra, aquella escabetxada que va costar la vida de deu milions d'homes: el conveni de Ginebra ratificat el 1929 i que pretenia administrar unes engrunes d'humanitat quan els uns i els altres es posen estupends i decideixen dirimir les diferències al camp de batalla. En resum: diu Pol que els exèrcits bel·ligerants es van trobar amb la sorpresa de bosses immenses de presoners, centenars de milers d'homes als quals havien d'alimentar, cuidar i hostatjar.

No estava tan clar, adverteix, perquè fins a la Primera Guerra Mundial la norma era que no es feien presoners. Als que queien en mans de l'enemic se'ls liquidava. I als ferits, també. I recorda la figura tarantiniana del nettoyer, un carnisser armat fins a les dents –en va mostrar una imatge: ganivet de 30 centímetres de fulla, pistola i sac de granades a la cintura– que tenia com a missió liquidar els enemics que quedaven a la rereguarda pròpia. Sense preguntes i sense contemplacions. A l'exèrcit francès se'l coneixia així, com a nettoyer; Pol assegura que al bàndol alemany hi tenia el corresponent equivalent. Els pares dels infames SS-sonderkommando de la Segona Guerra Mundial, vaja. El cas és que amb l'armistici va quedar clar que calia reglamentar el tracte degut als presoners. Una lloable inquietud que va cristal·litzar, ja s'ha dit, en el conveni de Ginebra del 1929, i que obligava a respectar la vida del soldat que es rendia al camp de batalla, a alimentar-lo i a proporcionar-li –si li cal– assistència sanitària.

Pol va insistir en la paradoxa: les guerres acostumen a ser l'espoleta de nous avenços en matèria de dret humanitari. Si a la Gran Guerra li va seguir el conveni del 1929, específicament centrat en els presoners, a la Segona Guerra Mundial li va seguir el del 1949, amb la molt noble pretensió de protegir la població civil, erigida en víctima principal de les guerres modernes. Una altra paradoxa: Andorra no el va ratificar fins al 1993, i algú es va descuidar de publicar-lo al Butlletí Oficial, diu, fins al 2008. Resumint: que en el rànquing del dret internacional humanitari, Andorra ocupa la deshonrosa posició número 189 entre els 197 estats membres de l'ONU. Al costat d'Angola, Eritrea, Haití i Corea del Nord. És veritat que la possibilitat que Andorra declari la guerra a ningú, i que utilitzi armes bacteriològiques, és més que remota. Però potser convindria buscar-se altres veïns de rànquing en el camp del dret humanitari. Ep, sense ànim d'ofendre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.