L'actor espanyol, a Desaparecer; al fons, la pianista Maika Makovski, que l'acompanya a l'escenari Foto: FERRAN SENDRA

Torna Juan Echanove (Madrid, 1961), el Cosme de Turno de oficio, el Franco de Madregilda, el porc d'El cerdo, el Quevedo d'Alatriste, i el Miguel Alcántara de Cuéntame, per no continuar fins al final de la pàgina. I ho fa aquesta nit al Claror amb Desaparecer, un còctel explosiu a compte de relats i poemes d'Edgar Allan Poe, dirigit com a Plataforma –fa un lustre, també a Sant Julià– per Calixto Bieito, i amb la pianista Maika Makovski com a torna espectacular d'un muntatge que és a la vegada vacuna contra el monstre que –diu Poe i diu Echanove– tots portem dintre. El juny graba la pròxima temporada de Cuéntame, però Un país para comérselo –aquella cuchipanda gastronòmica que s'havia muntat amb Imanol Arias– ja no tornarà a la petita pantalla. Ohhh.

–Desaparecer s'endinsa en el costat fosc. ¿Tots? ¿Segur que tots portem a dintre un nazi que lluita per emergir?

–Un nazi no ho sé, però sí que sentim una irresistible atracció cap a l'abisme de la perversitat.

–Uns més que altres.

–El que ens impedeix caure-hi, que no ens comportem tots com a depredadors és l'educació. Però el costat fosc existeix, i tant que sí, i Poe és un dels que millor ha sabut explorar aquests abismes de violència extrema i de fer-ho, atenció, sense caure mai en la barroeria.

–Amb Poe passa com amb tantes altres patums, que és molt més citat que no pas llegit.

–Una llàstima. Va ser ell qui em va innocular el virus de la lectura, als 14 o 15 anys. És veritat que són més conegudes obres com El cuervo que no pas els seus poemes, però ep, la seva poesia és d'una bellesa un pèl malaltissa, sí, però addictiva. Els adolescents d'avui satisfan aquesta curiositat diguem que malsana amb certes sèries de televisió.

–Vostè, ¿també té un costat fosc?

–I tant, que sí. Sé on el tinc, ben guardadet, però com comprendràs forma part de la meva més estricta intimitat.

–Per amolts, Bieito serà sempre el direcyor que va parrir aquella escena d'Un ballo inmachera amb una patuleia de senyors encorbatats llegien el diari asseguts a la tassa del vàter. ¿Injust?

–No, perquè ell la va utilitzar. El que sí que puc dir després d'haver treballat en dues ocasions amb ell i de compartir-hi una sincera amistat és que mai no fa res perquè sí. I encara més sorprenent: si hi ha algú que detesta escandalitzar per escandalitzar és Bieito, una persona enormement pudorosa i tímida. I si em demanessis que definís què és el que m'interessa d'un dramaturg o d'un director d'escena...

–Li demano, li demano.

–...Dons et respondré: que no deixi indiferent la platea. I aquest director és Bieito.

–Pel que es veu, la tapada de Desaparecer és la pianista Maika Makovki. ¿Ens estem equivocant, i qui hauríem d'entrevistar és la cantautora mallorquina?

–Sens dubte, l'entrevista tindria una volada molt més alta. Poques vegades he sigut tan feliç a l'escenari com ab ella. L'admiro, fa una feina excepcional, és una artista de dimensió internacional i estic convençut que algun dia podré presumir d'haver-hi treballat. I ben aviat.

–Permeti'm una digressió gastronòmica: Victoria Beckham deia que Espanya li sabia a all i ceba. ¿Mans blanques no ofenen?

–Personalment, no faria gens de cas a les opinions culinàries de cap anglès, amb la sola excepció de Heston Blumenthal [el xef de The Fat Duck, millor restaurant del món el 2007 i el 2009].

–A Shin Chan no li entra el pebrot. ¿I a vostè?

–Dec ser una cosa rara, però no hi ha res, però res que hagi provat i no m'hagi agradat. Fins ara, és clar.

–L'Últim Sopar: ¿què demana?

–Si és un sopar de plaer, per morir després al llit, com déu mana, ostres. Sens dubte. Si parlem de l'últim sopar d'un condemnat a mort, una bona hamburguesa. De vedella d'Andorra, ja que m'ho demanes.

–¿Un plat que el retrotregui a la infància?

–Les croquetes de pollastre amb el que havia quedat del cocido. El meu millor record gastronòmic és arribar del col·legi just el dia que tocava croquetes, passar el dit per la safata i cruspir-me crua la beixamel que havia sobrat. Un dels grans plaers físics de la meva vida.

–Ja que en parlem: sucar-hi pa, ¿és de mal gust?

–En absolut. Si hi ha una cosa que em molesta a taula és l'etiqueta.

–¿A qui enviaria a fregir espàrrecs?

–Als mentiders.

–¿Zapatero, potser?

–No, no. Zapatero mentia per desconeixement; els d'ara, en canvi, menteixen amb coneixement de causa.

–¿Per què pagaria la torta un pan?

–Pagaria el que fos per la llibertat d'expressió. I parlo per experiència.

–¿I forma part d'aquesta llibertat d'expressió xiular l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei?

–El que digui Esperanza Aguirre és cosa seva. En la meva opinió, la final no s'ha de suspendre sota cap concepte, i si la gent xiula, que en prenguin nota. El que vull és veure l'últim partit de Guardiola, Messi i com més gols, millor. A mi, l'himne me la pela. Si piten, que pitin.

–L'última, amb mala bava: ¿seguiria Cuéntame, si no hi treballés vostè?

–Ja ho veia, abans. Però he de dir que veig molt poca televisió, si no és per feina. Entre les poques sèries que segueixo hi ha Touch i Homeland.

Per a més informació consulti l'edició en paper.