• El ministeri retirarà el guix dels paraments per tornar al temple l'aspecte original

Lourdes López i Eudald Guillamet, en la campanya de restauració de les pintures murals de Sant Serni del 2011. Foto: TONY LARA

El servei de Patrimoni va emprendre l'estiu passat la primera campanya de restauració de pintures murals de Sant Serni de Nagol, la joia del preromànic nacional. Es tractava en aquella intervenció d'assegurar els frescos que decoren l'arc triomfal i la part més pròxima a l'altar dels murs laterals. Un conjunt mural coetani a la consagració del temple, el 1055, i el més antic entre els que es conserven al Principat. Sant Serni tornarà a ser aquest estiu la nineta dels ulls del ministeri, que hi dedicarà una segona campanya amb l'objectiu –diu la restauradora Lourdes López– de retirar els paraments de guix de la part inferior dels murs i restituir a les parets el recobriment de morter original. Està previst que els tècnics de Patrimoni hi treballin fins a finals de juliol, i molt possiblement s'hi hagi de tornar a intervenir l'estiu que ve per acabar la feina. Un retard assumible, diu López, «perquè no es un problema de conservació, sinó estètic».

El cas és que Sant Serni es convertirà quan conclogui aquesta intervenció en el més pròxim a un temple en estat primigeni que ofereix el nostre patrimoni romànic. A més dels murs, que recuperaran l'aspecte original, i del conjunt mural –Crist, àngels, sants i orants, a més d'una àliga i tots datats el segle XI, així com el bisbe del mur a la dreta de l'altar, d'influències bizantines– convé mirar cap amunt per no perdre's l'espectacle: les bigues i la coberta de fusta del temple són les originals: el mestre d'obra les hi va posar el 1055, i allà continuen. Impertèrrites. La llàstima és que, per a sorpresa dels restauradors que van descobrir les pintures murals, el 1976, rere del retaule de l'altar major no hi va aparèixer el pantocràtor reglamentari, sinó l'absis nu: no perquè s'hagués perdut en successives reformes, sinó perquè mai no es va arribar. I és que no es pot tenir tot.

En canvi, el que sí que té Sant Serni és un rosari de curiosíssims penediments dels mestres que van il·luminar les parets: en un dels sants que fa el gest de beneir s'hi entreveuen no dos, sinó quatre braços; en l'altre, el pintor li va dibuixar un segon peu, amb els dits mirant cap a dintre segons l'estètica preromànica, que va acabar eliminant a favor d'un tercer peu, el definitiu, amb els dits mirant ara cap a dintre. I hi ha encara els grafits del mur, just al costat del bisbe bizantí, amb un esbós del primer retaule –avui descansa al fons de la nau– i una inscripció del 1339 que al·ludeix a la sanció de tres lliures imposada no sabem a qui, ni per què. Serà petita, per no dir minúscula, però Sant Serni és un temple fascinant, que sempre guada un as a la màniga. No sel perdin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.