• La Rocafort repassa en 750 imatges els primers 50 anys de vida H Hi han desfilat més de 300 cantaires

Miri el lector si té vista i una mica d'oïda la fotografia d'aquí al costat: som al 1935 i l'escena, anònima, constitueix la prova documental que la tradició cantaire laurediana es remunta com a mínim al primer terç del segle passat. El cor de caramelles posa, orgullós, a la que avui és plaça Benlloch de la capital, amb –atenció– acompanyament de gendarmes –som a l'època de Baulard i companyia– i el mestre Fleta, amb batuta, a la direcció. Entre els personatges que l'acompanyen, el Vileta, que treu el cap rere el director: era a l'època l'agutzil de Sant Julià, i anys després s'embarcaria en un pintoresc negoci: el destil·lat i comercialització dels Aromes de Canòlich...

Vet aquí els besavis de la coral Rocafort, que celebra aquest 2012 el primer cinquantenari però que ha anat a buscar els seus pioners tan enrere com ha pogut. I aquesta fotografia és una de les moltes sorpreses de la monumental exposició que fins al 3 d'agost empapera el vestíbul del Centre Cultural: prop de 750 fotografies que repassen aquest mig segle de vida i per on desfilen molts dels cantaires que han mantingut encesa la flama coral laurediana. Diu Daniel Areny, fundador i actual director, que són en total entre 300 i 400: n'han pogut contactar amb 232 supervivents, i més de mig centenar acudeix regularment als assajos setmanals que han de culminar amb la cantada del cinquantenari, el 13 d'octubre al Claror. Però anàvem pel Fleta: abans d'arribar al 1962, quan el mateix Areny i una colla d'irreductibles que no es resignaven a veure morir la tradició coral i per això van fundar la Rocafort, les caramelles es formaven cada Setmana Santa, sota la direcció de mestres com ara Ramon Coltet, Agustí Marfanys i Isidre Marvà. En aquesta fotografies en blanc i negre ja hi apareix Sebastià Servat, que és, amb 84 anys, el més veterà dels cantaires lauredians: ¡ja hi era el 1949, en temps de Clotet! L'antecedent directe de la Rocafort van ser, però, els Cors Andorrans aixecats pel mestre Fontbernat. Durant un parell temporades, a finals dels anys 50, va aglutinar-hi cantaires de totes les parròquies: «Érem cap a 300, poca broma, i vam arribar a gravar un disc que ves a saber on para, avui», recorda Areny. Però els Cors van ser una aventura efímera. Tot el contrari de la coral Rocafort, nascuda oficialment el 1962 i que va ser batejada així després d'un referèndum en què el nom –proposat pel primer president, Jaume Pla–es va imposar a ocurrències més o menys originals com ara coral Valira, Sant Julià de Lòria o Camp de Claror.

Entre els molts personatges, en fi, que hi han militat, Areny en destaca el desaparegut Miquel Martí –el senyor Martí– un altre cantaire de primeríssima hora i a qui la formació ha retut homenatge escollint una silueta seva –portant l'estendard de la coral– com a imatge del cartell del 50è aniversari, l'estupend dibuix a la ploma obra de Sergi Mas. Els anys 70 seran els de la consolidació i la normalització, amb la incorporació de cantaires femenines a la coral –perquè les caramelles, ves per on, eren cosa d'homes, i la Rocafort va conservar els primers anys aquesta peculiaritat.

I arriben les fites: el 1973 organitza amb l'aplec de les Terres de Lleida –atenció a la imatge del bisbe Martí dirigint el cant del Rossinyol; el 1977 participa eal II Congrés de Cultura Catalana; el 1987 celebra el 25è aniversari, amb mona de Pasqua inclosa: un monumental pastís creat per Joan Parés i on eren de xocolata no només els cantaires, sinó també l'estendard. El 1992 participa al macroconcert Catalunya Canta, que va reunir al Palau Sant Jordi de Barcelona més de 5.000 cantaires; el 1999 estrenen l'himne de la coronació de la Verge de Canòlich, i al decenni següent ensenyen la poteta a l'exterior: el 2001, a Paesana (Itàlia); el 2007, a Estrasburg (França)... I fins ara. Avui són una quarantena de cantaires, amb Areny com sempre al capdavant. La pròxima cita, per la festa major, just abans del ball de la Marratxa. I el 13 d'octubre, ja ho saben, tots al Claror. I a seguir fent fotos. Per al primer centenari.

Per a més informació consulti l'edició en paper.