L'artista espanyol serà e lplat fort de la festa d'Encamp; la cita, el 16 d'agost al Prat Gran Foto: XAVIER GONZALEZ

MITE DE LA CANÇO ESPANYOLA.

La cita és el 16 d'agost al Prat Gran d'Encamp: Manolo Escobar (El Ejido, Almería, 1931) torna al Principat un decenni després de la seva última escapada, en el concert estrella de la festa major i –no hi caben dubtes– d'aquest estiu musicalment escarransit. I ho fa amb tota l'artilleria: carro, porompompero, minifalda i tota la pesca. Un mite amb tots els ets i uts que als 81 anys –i malgrat un càncer feliçmet superat i la fractura de fèmur que es va fer el març passat– continua en plena forma, com un Tony Bennett a l'espanyola i –diríem– sortit directament de Cine de barrio. Ens atén per telèfon i des de casa seva, el xalet de Benidorm on el setembre passat van entrar-li a robar mentre ell i la seva família dormien. I li esguerrem la migdiada al mestre.

–¿Sagrada, la siesta?

–Per a mi, sí.

–¿Ha recuperat la insígnia d'or i brillants del Barça que els pispes se li van endur?

–Encara no. Però el març, quan vaig ingressar a l'hospital a Barcelona per aquella fractura de fèmur, va venir el president, Sandro Rossell, i em va dir que ja en tenien una de nova preparada. Que me la imposarien el primer partit del Barça que em deixi caure pel Camp Nou.

–Quina sort. L'última vegada que va actuar en aquest racó de món –el 2000, a Escaldes– les senyores li llançaven els sostenidors. ¿Li acostuma a passar, això?

–De tant en tant. Però tampoc no et pensis que gaire.

–Ja té alguna cosa en comú amb Jesulín de Ubrique.

–Doncs hi ha moltes diferències, entre Jesulín i jo. Per sort per a ell, és clar.

–L'últim mite universal que va cantar a Encamp va ser Bob Dylan, el 2008. ¿Quina relació musical hi ha tingut?

–Estupenda. L'he seguit des del principi de la seva carrera, i sempre amb molt de gust.

–A Encamp ve amb els èxits de tota la vida, per descomptat.

–I amb alguns de nous, ep. Però hi ha temes que no puc deixar de cantar de cap de les maneres.

–Repassem-les.

–N'hi ha cinc que són imperdonables: El Porompompero, Madrecita María del Carmen, El carro, La minifalda i Y viva España. Passi el temps que passi, les cantaré sempre.

–¿Quantes vegades haurà cantat Mi carro al llarg de la seva carrera?

–Moltíssimes. Incomptables. Però no tantes com el Porompompero o Madrecita, que són uns anys anteriors. De fet, durant molt de temps em deien Mister Porompompero, perquè aquesta era la més popular de les meves cançons. En canvi, ara quan la gent em reconeix pel carrer, m'atura, em dóna un copet a l'esquena i em pregunta: «Escolta, Manolo, ¿has trobat el carro?»

–Gaire original no ho és, la veritat.

–Doncs encara funciona així.

–Doncs el Porompompero: com diria Llach, faci un promig. ¿Quantes vegades?

–Des del 1963 fins ara... No diré que cada dia, però no l'he deixat de cantar ni un sol concert. Així que fes comptes: uns quants milers.

–Escolti, exactament, ¿què carai significa, porompompero? ¿I d'on surt, la parauleta?

–La cançó la van compondre Ochaíta, Valerio i Solano. I la veritat, no en tinc ni la més remota idea ni d'on surt, això de porompompero, ni de què pot arribar a significar. Mai no els ho vaig demanar.

–¿Els guarda rancúnia a Los del Río, que amb La Macarena van desbancar Y viva España com el disc més venut?

–Al contrari. Els tinc un carinyo enorme, som quasi coetanis, i no diré que me n'alegri, però no m'importa en absolut.

–Y viva España: S'ha de ser molt optimista, amb la situació actual...

–Mai no he deixat de cantar-la. En lloc: ni a Catalunya ni al País Basc...

–Li deia pels 5,7 milions d'aturats.

–...i mai ningú no ha protestat. Al contrari: tot el públic l'acaba cantant amb mi.

–Posem que un noi que comença es vol consagrar a la cançó espanyola. ¿Es morirà de gana, amb el panorama musical actual?

–És probable que es mori de gana es dediqui al que es dediqui. Això, per començar. Però que s'ho pensi, això sí. Que cal molta fe, però molta, per dedicar-se en aquest ofici. Si no en té, de fe, li recomano molt sincerament que es dediqui a una altra cosa.

–La copla, ¿està morta?

–No ho crec. En absolut. Continuen sortint valors joves. Jo mateix porto a l'espectacle un xaval, el sevillà Carlos Vargas, que canta extraordinàriament bé.

–¿Quin epitafi li posaria a Chavela Vargas?

–La morena de mi copla, Mujeres y vino... Qualsevol dels meus pasdobles li anirien bé, perquè ella sí que ha sigut un mite: de la cançó mexicana i de la cançó universal.

–¿Per què la gent insisteix a jubilar-lo?

–No en tinc ni idea. Potser perquè tinc 81 anys i es pensen que en aquesta edat hauria de quedar-me quietet a casa. Doncs no: que sàpiguen que com més disfruto és quan estic dalt d'un escenari. És evident que jo ja en tinc prou, de pistrinquis, per viure. Però és que cantar, sentir el públic, és el que més m'agrada d'aquest món. Després d'estar amb la família, naturalment.

–¿Té twitter?

–No. Ni facebook. Potser perquè ningú de la meva família en té, i jo ni me'n preocupo. I si hi ha algun compte al meu nom, és apòcrif. No hi tinc res a veure.

–¡Si la seva generació, als inicis, hagués tingut una eina formidable com el Youtube per promocionar-se!

–A mi m'agrada comprar els discos que escolto. Però entenc que som al segle XXI. Abans, per escoltar qualsevol cançó, posem que Mi carro, havies de comprar per força un disc del qual potser et sobraven les altres nou. Ni les posaves. I ara, si vols escoltar Mi carro, te'l baixes i ja està. Entenc que passi, i he de dir que no em molesta que la gent es baixi les meves cançons.

–El juny va exposar a Alcobendas part de la seva monumental col·lecció d'art. Sorprèn que entre el miler d'obres que posseeix, hi hagi noms tan contemporanis com Guinovart i Barceló....

–Doncs a mi en sorprèn que et sorprengui. ¿Per què no m'han d'agradar aquests pintors?

–Té raó. Però confessi: vostè, ¿també agafa el pinzell, quan no el veu ningú?

–Una vegada em van demanar a qui voldria assemblar-me i vaig dir que a Goya. Però aquí s'acaben totes les similituds. No he sabut mai fer ni un cotxe. De fet, recordo quan la meva filla era petita, li vaig fer una barqueta, i ella, amb cinc anys, va i em diu: «Papa, no es fan així». He sigut molt negat, per al dibuix.

–«No me gusta que a los toros/ te pongas la minifalda...» A Catalunya, ja ho sap, ni amb mini ni tampoc amb pantalons. Castigats sense toros.

–En la meva opinió, en això s'han equivocat. Ho dic així perquè a mi els toros m'agraden. I la Monumental de Barcelona era una de les places taurines més importants d'Espanya. Per no parlar dels turistes: els han privat d'un dels al·licients que tenia la Costa Brava. Vaja, que a mi m'hauria agradat que hi continués havent toros. ¿Que ho han volgut així? ¡Doncs que hi farem!

–Home: que la Fiesta està de capa caiguda és un fet. Només omple José Tomás, i amb prou feines.

–És el millor. També per a mi. Però no és l'únic, no.

–Per acabar: Mireia Belmonte. De Badalona, com vostè.

–Efectivament. Vaig viure mitja vida a Badalona: des dels 14 fins als 30 i molts. Allí em vaig fer artista, allí em vaig casar, i d'allí moltes i molt importants vivències meves.

–Doncs per si es produeix el miracle i llegeix aquestes línies: ¿què li diu, a la seva olímpica paisana?

–Que moltíssimes felicitats ,i que m'alegro enormement que una noia de Badalona hagi guanyat dues medalles de plata.

Per a més informació consulti l'edició en paper.